Sense remitent

Laura, li diu. Estimada Laura. Així comença sempre.
Com el sap, ell, el seu nom? De què la coneix?

Amb el temps, però, ja tant hi fa. Sap d’ella molt més que no pas ella mateixa. Pot dibuixar el seu contorn, les llums i ombres del seu cos com un artista acurat i minuciós. És capaç de descriure’n cada detall, cada corba, cada arruga, cada porus obert… amb l’exactitud científica d’un amant delerós.

Sap fer somriure el seu ànim, encendre les nits més fredes i acaronar les seves mancances amb només uns centenars de paraules. Tot just tres-centes o quatre-centes per carta, escrites amb una lletra pulcra i fina, tacada subtilment per minúscules gotes de tinta xinesa, assecades en el paper verjurat.

Li envia un full cada setmana, en sobres grocs pels dies d’abatiment, roses pels de la mirada perduda, grisos pels vespres de plugim, o blancs i amb finestra per quan cal tenir les coses clares. Cartes que es confonen entre la correspondència comercial, els rebuts del banc i les postals d’alguna amiga des de Torremolinos, Benidorm o Salou… No en rep cap més, però res més li manca.

Les guarda totes endreçades en capses de sabates, apilades per ordre de tramesa, amb la data ben visible escrita a mà amb retolador blau. La d’ella és una lletra més rodona, petita, gairebé de cal·ligrafia infantil, que encara conserva malgrat els cinquanta anys d’escriptura malmesa.

S’han vist mai? De vegades creu reconèixer-lo en alguns homes, absolutament desconeguts, que es creua atzarosament pels carrers del seu poble de rodalies. O en veïns del seu barri, gent de tota la vida que veu a diari. Com aquell italià descarat i encantador que passeja el seu gos cada matí pel parc dels plataners i la saluda amb un immens somriure d’anunci. O el mestre d’escola que viu, tot sol, al seu replà; tant reservat i discret que no té el valor de mirar-la quan comparteixen l’ascensor. O fins i tot el llibreter que li ven els diaris cada diumenge al matí i sempre s’equivoca en el canvi, al seu favor…

I tot aquest joc, ja fa vint anys que dura. Vint anys, més de mil setmanes, amb les seves respectives cartes sense remitent.

Sovint es pregunta com seria conèixer-lo, veure per fi el seu rostre tantes vegades imaginat, tants cops disfressat de mil cares anònimes…

Però no. En el fons és conscient que només en l’enigma de la seva identitat rau el secret de la seva passió infinita.


8 comentaris on “Sense remitent”

  1. elvis escrigué:

    Hay un diseñata en el bloque !!!!!!

  2. macuro escrigué:

    Espero noticias de alguien que se fué sin dejarme dirección.
    Oí sus pasos alejarse sin parar, sin mirar atrás por miedo a sentir la tristeza del olvido, el vacío de nostalgia de un recuerdo que ya fué y que nunca más ha de pasar.
    Espero noticias en forma de palabras encerradas en un sobre.
    El viento no descifró por más que sopla, por más que oxida mi recuerdo azul, que un día brilló.
    Espero noticias de alguien que se fué sin dejarme dirección, de alguien que cada día urgaba en mi interior ansioso por saber de alguien que se fué.

    • paragrafies escrigué:

      El buzón vacío de alguien que un día fue, es tan triste y agridulce como el buzón lleno cada semana de alguien que nunca será…

      Gracias por tu texto, Marcos!!! Es dolorosamente hermoso! De hecho, me ha remitido a otro post, “Vacío”, y a la imagen del abandono que Manel supo trasmitir muy bien…

      Un abrazo, nos seguimos viendo y leyendo en paragrafies, anímate a escribir!
      Yola

      • macuro escrigué:

        si si remite a “vacío” pero para mí la imagen de los buzones no es tan evidente, los buzones ofrecen muchas ventanas abiertas o cerradas y realmente esta imagen esta muy bien y da mucho juego a imaginar que puede, pudo o pasará en cada uno de sus interiores… es una imagen nostálgica!

        petons als dos,

        Marcos

  3. Sacapuntas escrigué:

    Aquesta proposta m´ha semblat realment molt bona. Les altres també, clar.
    Ja perdonareu la meva manca de criteri artístic, jo em guanyo la vida de segurata d´un club de senyoretes que fumen, tot i que ara estic a l´atur per un tancament temporal per reformes al local…
    Perdó que em perdo.
    Front una imatge suggeridora, un texte que suggereix una història viscuda sense haver-la conegut, un relat que il.lumina una història i una imatge que decora un somni, una imatge inventada d´històries o històries inventades d´imatges.
    Dia a dia us aneu superant, m´ha encantat aquesta proposta.
    Molta sort i molts ànims.

  4. johnny escrigué:

    Igual es una pregunta absurda, sí, pero: ¿la misma Laura del tren?


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s