Estimada Laura,

Era assegut al vagó d’un tren de rodalies, veient desdibuixar-se el paisatge en feixos de colors fins aturar la seva cursa contra el temps en un espai precís al seu davant; quadres aleatoris emmarcant un instant de vida únic a les andanes de les velles estacions que travessava.

Enmig de la multitud, una taca vermella. Un roig enlluernador, flotant com la seda en l’aire xafogós. Passatgers ocupant els seients buits i just, davant seu, ella va seure.

Una dona d’uns trenta anys. Cabells de coure, arrissats, pell de préssec i ulls de raïm. Lleugers clotets a les galtes rosades de rubor i uns llavis carnosos, d’un carmí brillant.

Cobria la pell un vestit d’un vermell encès, ajustat al cos i d’escot pronunciat, promesa de vertígens i desmais al llindar del precipici. Vestidura sense màniga i curta de faldilla, dissenyada a la mida justa per deixar entreveure els genolls, de carn molsuda i contorn suggerent.

Una dona absent, divina, envoltada d’una aura d’energia que desprenia una roentor ardent i humida. El termòmetre de l’estació marcava trenta graus, però per a ell la febre que neixia dins seu en superava els quaranta de sobres…

Els seus braços subjectaven un llibre de relats. Ell s’hi fixà, la mà esquerra era nua de compromís. Per punt de llibre, una carta. Un sobre esquinçat, estripat pel lateral, amb el mata-segells amb data recent i una adreça postal escrita amb lletra gran i clara:

“Laura Rius, carrer d’Olivera 15, Calafell.”

El seu nom, Laura… repetit per ell amb veu muda fins confondre el principi amb el final.

De sobte, per un moment, els seus ulls es creuaren; la mirada d’ella clavada en les pupil·les d’ell. Laura somrigué, i en el segon imperceptible d’un gest distret i gratuït, ell es va sentir morir.

Va saber que no estimaria mai ningú com estimava aquella dona, en aquell mateix instant. Que no en desitjaria mai cap altra amb el mateix foc que el consumia com una torxa al fons de l’estòmac.

El somriure flotant en l’espai, el roig esvaïnt-se, el buit… ella va baixar i desaparegué entre la gent com la ploma d’un au, lleugerament, deixant-lo sol i abatut.

Altres cops la va buscar, el mateix dia de la setmana, a la mateixa hora, vagó per vagó… sense fortuna.

Només en tenia un nom i una adreça… i un amor infinit.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s