El do

Mai abans en la seva vida, el do que li va ésser lliurat, no s’havia pas manifestat. Fins aquell moment ell havia estat una persona normal, amb els desitjos frustrats i les necessitats insatisfetes que tots duem al damunt de les espatlles. Amb una vida monòtona, farcida de la rutina dels dies que neixen i moren iguals, sense diferència, ni crits, ni sorolls…

Però tot va canviar el dia que va prendre la decisió més arriscada; deixar-ho tot, emprendre el vol i aterrar, buit de passat i orfe de futur, a l’illa de La Calma.

No va mirar enrere, perquè sabia que si voltava la mirada la por el paralitzaria i no seria capaç d’escometre l’aventura que havia començat en pujar a l’avió. I no s’ho podia permetre. Era fugir o morir.

Els primers dies a l’illa van ser molt durs. Sense un sostre, tot sol enmig del no-res, dormint en una cova i menjant fruites madures caigudes dels arbres, veia passar dies i nits sense sentit. Consumint-se a cada jornada pel dejuni i la desesperança.

Fins el dia que el do va fer, per primer cop, acte de presència.

Un matí, assegut a la vora de la mar, empès per l’impuls cec del seu ventre buit, va començar a dibuixar peixos en la sorra. Embriagat de sol i malalt de cansament, es quedà adormit a la platja. En despertar, al seu costat, va trobar un cabàs ple de captures de pesca lluentes i encara vives: orades, llucets, llobarros… I ningú al voltant. No hi havia ni rastre ni petjades del seu benefactor.

El miracle es repetí dia rere dia, en llocs diferents. El regal era sempre el producte dels seus dibuixos, que feia en els arbres, en els camins o en la sorra: fruites, verdures, arròs, carns, pans i hortalisses.

Un altre dia, d’un castell en l’arena que va modelar amb les seves pròpies mans, en sorgí, davant de la platja i envoltada d’arbres, una gran casa de fusta, canya i adob. Tenia les parets de colors, els mobles austers, les cortines blanques i el terra de pedra. L’aigua brollava espontàniament de les aixetes, el foc de la cuina i el llum de les llànties de les estances. Per fi tenia una llar, el seu palau en el desert tropical.

De forma natural, sense gairebé ser conscient del que li estava passant, s’adonà que podia tenir tot allò que volia. Que, havent renunciat a tot el seu passat, de sobte ho tenia tot al seu davant.

I aleshores, va saber que només li mancava una sola cosa.

Com Eva fou creada de la costella d’Adam, la dona nasqué d’un tronc de palmera, entre encenalls i serradures de fusta. Una femella menuda, de proporcions una mica estranyes, ossos forts i prominents, cames primes i pits exagerats. La pell bruna i els cabells llargs i negres, amb olor de coco i terra molla. Els seus ulls foscos eren profunds, petits i rodons com els d’una rata espantada.

Una companya feta a la mida de la seva imaginació, amb el resultat desigual de la seva habilitat maldestre com a escultor de fantasies.

Aquella nit, l’amor entre els dos cossos desprengué guspires i volves que encengueren el carbó de la llar i il·luminaren la seva nuesa enmig de la foscor, disputant-se la lluentor amb el llençol d’estrelles que els cobria la pell.

Finalment, en el darrer alè, del sospir ofegat de les seves boques, sorgiren espurnes enceses que els inflamaren els cabells, envoltant la parella en un foc intens i devastador.

A la matinada, només en quedaven les cendres.


5 comentaris on “El do”

  1. Johnny escrigué:

    Mmmm? Formentera?😉 El modelo ya te dio permiso de “colgar” esta foto?… je, je…

  2. mafalda escrigué:

    Si es poguessin olorar les imatges, tancant els ulls ja estaria al meu paradís….

  3. daniel escrigué:

    IKE+
    mm? si, formentera y el modelo je,je.. no sabia nada..ni que iba a salir marcando el trozo, tampoco!
    mafalda es facil: olora la bossa que et vaig donar.. be, + o -…
    manel aquest cop has donat el teu maxim. quin crack! o krack?
    yola,hola! sense saber res de mi i l’has clavat.. el do de l’escultura no ho se, com be dius encara soc maldestre, pero el do de les cendres.. aquest si que el tenc des de sempre!
    he de reconeixer que em va fer recordar algo (sii exagerats!) i em va agafar un calenton..
    be,ja m’enduc la meva afasia a un altre lloc..
    afasia+amnesia, quina combinaciò!

    • paragrafies escrigué:

      Diuen que de les cendres sempre en pot néixer alguna cosa, no? Si més no, si bufa una mica de vent, se les acaba enduent…
      I si les barreges amb aigua de mar, en pots fer una pasta fangosa que serveixi per modelar alguna cosa.
      Qui sap…😉


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s