Els ulls de vidre

Fa molt de temps que en Martí Benet s’amaga darrere dels ulls de vidre. A l’altra banda de lents transparents captives del seu esguard indiscret, furtiu i espieta. El cristall esfèric obert a la vida, el mur de protecció de les mirades alienes, com el refugi anònim d’una caixa fosca, envers uns ulls que no són els seus.

Telescòpics, angulars, reflexes especulars a través de finestres obertes a l’exterior, enfocant vides d’altres, penetrant en la intimitat de qui no sap que està sent observat.

Les cortines lleugerament entreobertes filtren la llum exterior i permeten treure els ulls sense ser vist, sense que ningú no s’adoni del cos menut i encorbat que hi ha al darrera, que observa rere l’objectiu a un clic de distància del seu punt de mira.

En Martí és un homenet peculiar. Professor de filologia catalana, sempre encorbatat, a qui li agrada jugar amb les paraules; bruna, pruna, duna… eix, peix, esqueix… onatge, natja, miratge… Combinar rimes absurdes, escriure relats sense final, inventar personatges amb noms impossibles, escriure cartes d’amor a destinatàries anònimes del verb ser i estar, que persegueix des de fa anys, ocult rere l’objectiu de vidre. Ell, en té les imatges. Elles, les paraules. Algunes, són veïnes de replà. D’altres, companyes de feina. Totes elles, dones soles.

Com la del cinquè primera, Lola, que sempre estén la roba just abans de ploure, quan el cel es tenyeix de gris plom, al terrat de l’edifici. Llueix una bata lleugerament descordada, que deixa veure la pitrera generosa i les cuixes rabassudes cobertes per unes mitges fines fins els genolls. Capta les imatges amb teleobjectius de llarg abast, que detallen perfectament la textura de la roba, de colors vius, ballant amb el vent.

La filla, Teresa, molt jove, ja fa temps que es veu amb un noi que viu tres pisos més amunt. Sovint es troben a la teulada de l’edifici i es magregen amb delit, empassant-se el gust i les ganes entre els llençols immaculats de sa mare, com en una projecció d’ombres xineses representant un amor d’alcova domèstica. En té un munt, d’escenes en blanc i negre, dels dos actors en plena representació; un seguit de fotogrames d’un ritme seqüencial.

A través dels finestrons del quart pis del bloc veí observa al matrimoni Solà. Sempre discutint, alguna mà alçada, crits muts, sacsejades i plors de la dona, arraulida en un racó de l’habitació, desolada i sola. Primer pla del rostre, desfigurat pel plor i l’horror viscut.

I Laura, sempre Laura. L’objecte dels seus somnis lúbrics i neguitosos. Inaccessible, fugissera, il·luminada per un vapor de llum càlida i divina en el balcó obert, a primera hora del dia. Guarda un catàleg del seu cos, arrabassat en instants distrets on la dona s’abandona als seus pensaments, vist a través dels ulls de vidre.

……………………………………………………………………….

Dedicat a M.B


10 comentaris on “Els ulls de vidre”

  1. elvis escrigué:

    Windows 09……….pero del 1909 no del 2009 !!!!!

  2. macuro escrigué:

    hola,

    es aquesta la imatge sobre la que hem d´escriure?

    Macuro

    • paragrafies escrigué:

      hola marc,
      no, no és aquesta sinó la que correspondrà al post 18. En breu la penjarem, així com una altra entrada només de text, perquè envieu una foto que el complementi.
      Quan ho llencem, t’avisem per correu. A més, ho veureu explicat també al bloc.

      Una abraçada!
      Yola

  3. Aturdillo escrigué:

    esta vista me suena…..

  4. daniel escrigué:

    súperorganismo

    sense control, va crèixer massa
    
es va sentir malalt de si mateix
    
i després, amb precisió de cirurgià

    es tallà totes les parts
    
afectades per la malaltia

    incloent parts vitals.
    
mutilat i tràgic
    
s’arrossegà massa abans de caure

    sense genolls ni mans,
    de
 boca-terròs, sanguinolent.

    vell bell somni oblidat
    
justícia natural, lliçò d’història
    
de totes les històries possibles
    
animal enorme i perdut

    • paragrafies escrigué:

      “(…) Entonces fue cuando sintió que algo le arrastraba por el suelo. Algo que era más que algo; cosas suyas estaban arrastrando por el suelo.
      Miró hacia abajo y vio que los dedos de sus manos arrastraban por el suelo.

      (…) Quiso levantar una mano pero no pudo con ella. Cada mano debía pesar cerca de cincuenta kilos. Ni siquiera logró cerrarlas.

      (…) Lloraba, y las lágrimas le caían impunemente por la cara y goteaban hasta perderse en las grandes arrugas de las palmas de sus manos, que descansaban boca arriba en el suelo, con el dorso en las baldosas heladas. (…)”

      Fragment del conte “Las manos que crecen”, de Julio Cortázar.

  5. paragrafies escrigué:

    a vegades es una sort ser un vouyeur, encara que popularment sigui una figura estigmatitzada….

    no sabem que interessant es tot allò que ens envolta

    gràcies socia

    • paragrafies escrigué:

      fa molt de temps, recordo que somniava que m’hauria agradat veure el món per un forat de llum… ser invisible als ulls dels altres, i poder entrar a tot arreu, veure-ho tot, sense que ningú notés la meva presència.

      més tard, vaig créixer, i ara, això de que no es noti la meva presència ja no m’agrada tant… jajaja
      😉


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s