Eros i Thanatos

Des del moment en que vas néixer, ja vas ser un nen de salut delicada, dèbil i sensible a les dolences del cos i de l’ànima.

El teu pare, un funcionari de la Cambra de Comerç amb moltes ínfules de grandesa i pretensions de pervivència històrica, va triar per a tu, entre tots els possibles, un nom ben pompós amb reminiscències èpiques, admirador com era dels antics emperadors romans. Juli Cèsar Capmany, batejat a l’església de Santa Maria de Vilafranca fa vint-i-vuit anys.

La teva relació amb el teu pare no va ser mai gaire afortunada. No teníeu res en comú, llevat d’un cognom i una línia genealògica que us lligava com un fil invisible a les arrels familiars. Una estirp de viticultors, polítics i funcionaris de comarca.

Vas créixer embolcallat per la mare entre cotó fluix i cataplasmes calentes, la meitat del temps sota les mantes del llit, a l’empara dels virus i bactèries que frisaven per habitar dins teu com en un refugi propici.

Vàrem compartir moltes estones de lleure, moments de lectura entre les flassades de llana on t’explicava contes i llegendes, lliçons d’anatomia i vida animal que llegíem als llibres d’escola que acumulaven pols a les prestatgeries de casa.

Com estaves tant de temps malalt, vàrem pensar que el millor fora que et donés jo mateixa les lliçons escolars a casa. Així, cada dia des de quarts de deu fins a l’hora de dinar, repassàvem unitats didàctiques de matemàtiques, llengua, geologia o ciències socials… Recordo que et senties especialment atret per la botànica i la zoologia. “De gran, seré jardiner i podaré les teves roses del jardí, mare”, em deies algunes vegades.  D’altres, simplement planejaves viatges per descobrir feres salvatges a la selva amazònica, o lleons al Serengeti.

A través dels llibres volàvem junts a d’altres països, marxant ben lluny del pare i de la casa a la que tots dos ens sentíem irremeiablement lligats. Entre nosaltres hi havia una complicitat que ton pare envejava, perquè en quedava totalment exclòs. Ell hagués volgut passejar del braç pels carrers del poble, lluint un fill sà i atlètic, musculós i sense gaire senderi. Per contra, el seu unigènit consumia el seu cos i els seus dies treballant la ment sota els llençols d’un jaç compartit amb la mare, aquella dona esquerpa que defugia l’abraçada de l’home amb qui compartia el llit.

Mentre jo anava acumulant arrugues i cabells blancs, tu creixies ràpidament, en una transformació constant del cos d’infant a adolescent. En aquesta etapa de la teva vida, vas prendre camins en altres direccions, lluny del meu refugi, i això va ser bo per a tu. I també per a mi, perquè en el fons mai deixàrem de ser bons confidents.

Quan ton pare va marxar de casa, tot just acabaves de complir els divuit anys. Havies estat testimoni de tantes discussions i objecte de tants retrets, que la partença t’alleugerà l’ànim tant com a mi. Érem lliures d’aquella presència ombrívola i tòxica que no ens feia cap bé a cap dels dos.

Així, el temps va anar passant i em confiares amors i desenganys, passions i renúncies. I sempre, en tota relació, vivies el regust de la carència. Al capdavall, sempre acabaves sol i decebut. I jo et consolava tant bé com sabia. Després de cada desamor teu, solíem guarir-nos amb un viatge a algun país remot, pagat per un pare absent i culpable. I quan tornàvem, havies oblidat totalment l’objecte dels teus desitjos no correspostos, disposat a començar de nou l’art de la conquesta.

Però malgrat la joia aparent i les rialles contínues, alguna cosa t’estava fent molt de mal per dins. El dolor creixia al teu interior sense remei, escampant-se com un virus letal.

Recordo perfectament el dia en què em digueres que ingressaves a l’Hospital Comarcal per extirpar-te el dany que t’estava matant.

Em vas dir que sabies que jo ja ho pressentia, que podia sentir com feia temps que t’anaves consumint, empal·lidint com una vella actriu d’òpera xinesa, mort en vida, per una dolença que era part de tu i et lligava a un cos pudent i degradat.

Jo no volia veure-ho, però finalment em vas obrir els ulls i no vaig poder fer res més que reconèixer que te n’anaves lluny, que et perdia i el problema només tenia una solució, tot i que el risc era tan gran que només de pensar-ho ja m’espantava.

Avui, les hores a l’hospital passen lentament, eternes, mentre espero que el metge surti del quiròfan per explicar-me com ha anat tot. Finalment, el veig sortir per la porta amb la seva bata blanca i el posat solemne i distant, i m’ho explica.

M’acomiado de tu, Juli, fill meu. Descansa en pau, allà on siguis. Mai no t’oblidaré.

Benvinguda al món, Júlia, filla meva.


8 comentaris on “Eros i Thanatos”

  1. paragrafies escrigué:

    Manel, se t’acumula la feina… ;-P
    Anna, aquest cop espero que no hagis llegit en diagonal, avançant el final…😉

  2. paragrafies escrigué:

    La meva primera imatge era una flassada de llit, unes mans de nen i de dona, amb un llibre. Molt descriptiva.

    La segona, més simbòlica, el 50% de la imatge que has creat: un pintallavis al lavabo. Només que la maquineta, en el meu cas, era un tub de pastilles…😉

    Connexió? 🙂

    Y.

  3. Ánima petita escrigué:

    Me ha gustado mucho esta propuesta. Fecilitats!

  4. mafalda escrigué:

    Yola, tot i que de reüll buscava el final, he pogut llegir amb calma, sense fer salts, disfrutant d’aquesta meravellosa, bonica i feliç història. Molt xula, despren molta tendresa a cada línea. Ets un crack!!!
    Manel una foto molt emotiva i intensa. De vegades el més senzill pot dir tantes coses…

    Felicitats als dos, Paragrafies segueix sent , tant o més sorprenent !!
    Que no se us acabi la màgia per escriure i fotografiar!!!

    • paragrafies escrigué:

      Anna, a vegades costa tant donar les gràcies amb paraules…
      Mil gràcies en forma de paraules, de colors, de formes, per a tu i per tots els que gaudiu, com nosaltres, d’aquesta aventura. És difícil, molt sovint, expressar el que significa per a mi, per a nosaltres dos, que hi hagi algú com tu a l’altre costat de la pàgina…

      Només dir-te que això ja ho fa valer la pena.

      Comparteixo, amb tu, la visió de que la imatge descriu perfectament tot el text a través de dos objectes. Sense química no és possible aquesta màgia, i això fa que el mèrit sigui sempre cosa de dos.

      Una abraçada molt molt gran,
      Yola

      • paragrafies escrigué:

        carai…gràcies doncs.
        la veritat es que amb comentaris com aquest, les ganes de continuar amb aquests reptes augmenten.

        cert es tot el que diu la sócia, per tant no em repetiré🙂

        jo a banda de l’abraçada t’envio un petó
        merci


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s