El punt de llibre

La bústia estava buida, com de costum.

El silenci del paper setmanal. Dels rebuts del banc, de les postals d’una amiga des de Torremolinos, de la propaganda de la nova pizzeria del barri… Silencis aritmètics, silencis de la distància, silencis de colors.

L’eco de veus ofegades pels murs de pedra pintats de color salmó. Retalls de diàleg espiats paret amb paret als capvespres, en camisó i amb els peus descalços sobre la rajola gastada pel lleixiu.

Hi ha espais buits entre les frases, parèntesis del desig, el·lipsis del maltractament verbal. Una desconsideració… els peus nus congelats damunt l’argila es mereixen frases completes.

Pàgina cinquanta-sis, capítol setè. Deu pàgines més abans de deixar caure el llibre als peus del llit.

Hi ha algú al darrere de la cortina, una presència que s’esmuny per no ser vista. El balcó del davant té el porticó lleugerament entreobert, l’espai suficient per enfocar uns ulls de vidre telescòpics. Una violació diària, una penetració indiscreta en la meva intimitat nit rere nit… Un plaer secret, de llavis mossegats i lleugeres carícies als malucs, sense remitent.

Dibuixos de saliva al ventre, el camisó arromangat fins les costelles, les arrugues tatuades a l’esquena. Camins humits de les paraules imaginades, de les frases acabades, del ressò de les paraules furtades. Sospirs, gotes de suor lliscant pel plec dels pits, els dits seguint el torrent fins al pou més obscur. La cova afamada.

Dues pastilles i un got d’aigua a la tauleta.

Vuit trenta. Expiació del sentiment de culpa. El coll de cigne negre, la faldilla grisa fins el turmell, la sabata plana. El pintallavis transparent, inexistent. La colònia de sempre, la colònia de la mare, que en pau descansi.

La mare, dos anys fa ja que va deixar aquest món. Un món fet de rosaris i oracions devotes, de bastonades i crits aguts des de la capçalera del llit, de sopes de farigola i pa estovat, de monyos i agulles, d’olor de roses i pixum ranci, d’orinals a mitja nit i cafè amb llet amb galetes Maria a mitja tarda.

Amb ella, tota una vida d’eterna reclusió, d’asfixiant renúncia a la pròpia identitat, d’emissores de ràdio al matí, al vespre, a la nit… de trossets de cel espiats per la finestra, de núvols i avions que creuen el blau immens per perdre’s més enllà del marc de fusta.

Avui, però, toca visita. Enfilar l’empit dels morts per regalar les flors del diumenge. Flors menudes, vermelles i blanques, com li agradaven a ella, embolicades en paper de diari mullat. Dos euros al quiosc de l’entrada del cementiri, les més senzilles i discretes.

Avui fa un dia gris, mare. D’aquells que es diria que es poden mastegar, que esborren els colors dels carrers i deixen gotetes d’humitat a les parpelles. Sembla ben bé que s’hagi esborrat el cel. Es nota que l’hivern truca a la porta, que té fam de virus i degoteig de nas. Avui és un dia d’aquells que tant t’agradaven, quan venien algunes de les teves amigues a jugar a les cartes mentre jo us preparava el berenar.

Dues i deu. La vella rutina del bar de la cantonada. La tauleta reservada, al costat de la finestra. Menú de diumenge: de primer amanida, de segon paella. Per postres, crema catalana. Un tallat i el compte, si us plau.

És l’hora de treure la llibreta a respirar, de deixar volar els fantasmes privats, les vides manllevades, els cucs de les entranyes. Fulls en blanc tacats de tinta negra, esquitxats de renglons sense mesura. El vòmit sense embuts al meu racó del bar.

De reüll veig la mirada aliena. Clavada als genolls, als cabells negres, a la boca entreoberta. M’està mirant, no ho dissimula gens. Perdo el fil del text, em neguitejo i em sento cremar les galtes. Mil picors al crani, a les aixelles, a l’entrecuix.

El cambrer s’enduu el canvi amb un somriure forçat. M’aixeco de la cadira, em preparo per marxar cap a casa. Hauré de passar pel seu costat, gairebé refregar la franel·la dels pantalons amb les cames, l’espai de sortida és estret entre taules.

El cor a mil. Deixo caure el punt de llibre, la postal de Torremolinos. No tinc valor per mirar enrere.

L’adreça és clara: “Laura Rius, carrer d’Olivera 15, Calafell.”



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s