Dona d’aigua

Fotografia: Marcos

Sóc el que sóc, i endevino
que ja no sóc el que vaig ser.

Em creia indret segur.
Ara, crec, sóc d’aigua tèrbola
I baixo en cascada salvatge
Pel costat on no hi ha llum.

Quan em perdo segueixo
colors, oblits, olors i llums,
Vaig buscant, sempre buscant-te
caminant impacient per un camí obscur.

Perduda però sense perdre
El què encara ara em commou;
Una mirada teva,
Pensar en el que deixo enrere
Perduda sense haver-ho perdut tot.

Sóc dona d’aigua entre bromes
Entre tot pot ser i res ja és,
Entre aquesta meva eterna espera
I el no-res, que té aquest pes.

Sóc dona d’aigua.
Qui ha dit que no existeix l’infern?

Text: Mireia



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s