El duel

Fotografia: Quim

L’home seu sol a la barra del bar. Demana foc al cambrer, que assenteix amb el cap mentre li atansa un encenedor groc canari. Encén la cigarreta d’una profunda pipada. Mira el rellotge.

– No vindrà – Pensa.

Es pren el cafè d’un sol glop. Es crema la llengua.

De sobte li ve el pensament que potser no va prou ben vestit per l’ocasió. No per poc elegant, sinó perquè aquell vestit de pana marró no defensi prou bé el que ha de defensar. Decideix, però, que tant li és, de fet se li’n refot.

Demana un altre cafè al cambrer. Agafa el diari esportiu que algú ha deixat al seu costat. En llegeix els titulars. Mira el rellotge.

– No vindrà -Torna a pensar mentre mira per onzena vegada la porta d’entrada del bar.

Finalment la porta s’obre i entra ell. Va vestit de negre. Seu davant de l’home del vestit marró i demana un cafè. Semblen idèntics però ja al primer cop d’ull es veu que hi ha diferències, que no són ben bé iguals.

– Quan abans comencem millor- Diuen els dos alhora. I si no fos perquè la situació és prou seriosa, els dos, alhora, haurien somrigut.

Però enlloc d’això, s’aixequen, agafa cadascú la seva tassa de cafè i s’encaminen cap a la única taula buida del bar.

Seuen un davant de l’altre. Es miren en silenci. Ja no es poden fer enrere. Una antiga i inconfessable insatisfacció els ha portat fins aquell punt i ara el retorn no és possible . El duel és inevitable. Al cap d’una estona l’home que ha entrat al bar diu:

– Està bé, començo jo si vols.

– Endavant – respon l’home del vestit marró.

– D’acord: per tal fer un balanç objectiu de la situació actual – comença – proposo centrar-nos en fets observables i reals. En el meu cas, i aquí jugo en desavantatge per ser el primer, estaríem parlant de fets comprovables com ara carrera universitària (acabada), feina estable, un matrimoni feliç, fills (dos en concret, nen i nena) un bon cotxe i segona residència. No cal ser cap erudit per adonar-se’n que, d’entrada, la valoració és positiva. En canvi, tu amb què comptes? –  Pregunta amb un mig somriure pagat d’ell mateix.

L’home del vestit marró té un moment de dubte. Però es refà tot seguit:

– Llibertat, amics, art, amants, bon vi, bon menjar, música, silenci quan el vull, temps…

L’home sembla acusar el cop que li acaba de propinar el del vestit marró. Però reacciona a temps i en un gir inesperat canvia d’estratègia:

– Està bé…ja t’entenc…en realitat el que vols dir és que no tens res i que moltes nits et sents sol…i que aquest silenci del que presumeixes se’t fa tant difícil de suportar que surts corrents a omplir-lo amb vi, televisió, menjar o el telèfon…

Es fa el silenci. Per un moment per la cara dels dos homes ha passat una ombra de dubte. Els dos han estat tocats. Es tracta de fer balanç, de posar damunt la taula la pròpia vida i la possibilitat, avui mateix, de viure’n una altra, de poder-la canviar per la de l’home idèntic però diferent que seu al davant.

El moment és clau. Un error seria fatal. Cal valorar bé tots els farols, les falses aparences i les mitges mentides.

El cambrer s’acosta a la taula i els pregunta si desitgen res més. Els dos neguen amb el cap i el cambrer se’n va. L’home del vestit negre s’encén una cigarreta lentament. El del vestit marró dubta si encendre’n una altra. Finalment desisteix.

Ara és l’home del vestit marró el que parla, decidit a jugar fort i acabar el més aviat possible:

– Ja… vols dir que tu mai t’has preguntat, amb aquesta vida de manual que portes, per què no t’agrada el teu dia a dia, per què, si ho tens tot, se’t menja la monotonia i estàs avorrit com una ostra… Em diràs que la teva vida és excitant, interessantíssima i que mai t’has trobat pensant quan se’t van desgastar els somnis…

L’home de marró somriu satisfet de la seva oratòria i segur d’haver fet diana, d’estar a punt de desemmascarar al contrincant.

Però l’home del vestit negre salta en un moviment ràpid i agressiu:

– Però mira… mira el poeta!!… els somnis!!… però de quins somnis em parles? eh? ah, sí!! Se m’oblidava: els somnis, l’amor universal, la pau al món, l’energia positiva i les floretes de colors!! Però tu quants anys tens? Saps què et passa a tu, eh? Que ets incapaç de créixer! Sí, sí, no em miris així, ets incapaç de comprometre’t amb res perquè tens pànic, em sents? pànic a…

– Jo pànic? I tu por, em sents? Por a la vida i a sortir-te del camí marcat! – Es defensa l’altre.

– Però de quin camí em parles, desgraciat?! Si tu no has posat un peu a un lloc que ja estàs mirant a un altre costat! – Diu l’home de negre cridant i aixecant-se exaltat de la cadira.

El to de veu ha pujat tant que al bar es fa el silenci. El cambrer de l’encenedor groc canari els mira. Les dues dones de la taula del costat han emmudit i els observen sorpreses. Ells demanen disculpes amb un gest de la mà i poc a poc el soroll del bar torna a ser l’habitual.

– Tu no vols deixar la mama. – Contraataca l’home del vestit negre.

– I tu no t’atreveixes a volar – Respon l’home del vestit marró.

Silenci.

– Deixa’m fer-te una pregunta – diu finalment l’home del vestit marró en un to de veu més calmat – Quant temps fa que no t’explota i et colpeja la vida, la passió, la il·lusió o el desig…?

És l’estocada final. El sap ferit de mort. L’altre, però, llença una última ofensiva:

– I tu què tens? Amb la il·lusió de tenir-ho tot no tens res, perquè creient-te tan especial, pensant que hi ha temps per tot, ets incapaç de responsabilitzar-te de res, i molt menys encara de la teva pròpia vida.

Tocat i enfonsat. El duel està sentenciat. Als dos els fa mal, els dos se saben descoberts i perdedors.

– Perdoni que m’hi fiqui – intervé el cambrer de l’encenedor groc canari que ja fa estona que els escolta. – Però, per què no es fusionen i es converteixen en una sola persona?…trobo que seria tot molt més senzill – Diu en un to baix, com demanant disculpes per ficar-se allà on no el demanen.

Els dos homes es miren. Dubten. Cap dels dos vol ser l’altre. Cap dels dos vol morir. Però les cartes estan sobre la taula i cal acceptar que no hi ha un guanyador.

– D’acord. – Diuen alhora.

L’home del vestit gris s’aixeca de la taula on hi ha dues tasses de cafè, s’encén una cigarreta, respira profundament i es dirigeix satisfet cap a la sortida preguntant-se què farà aquest primer dia d’aquesta nova vida.

Text: Mireia



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s