El lladre de paraules (enveja)

– Perdoni, però al llibre que m’ha venut li falten paraules…

– Com? Què diu? Em penso que no ho entenc…

La dependenta es va mirar aquella dona i el llibre que duia a les mans, puntejat per tot arreu amb paperets adhesius de color groc, i va pensar que aquella situació no tenia cap mena de sentit.

– Sí, miri, comprovi-ho vostè mateixa, tingui. Per exemple, a la pàgina vuitanta-set, fixi-s’hi: “Mai més no va tornar a veure el … .Dos mesos més tard,”. Aquí hi falta una paraula, no? I així, pertot arreu. Alguns cops són només alguns mots, i d’altres, fins i tot frases o paràgrafs sencers. N’hi ha un munt d’espais en blanc, els he senyalat tots!

– Haurà estat un error d’impremta, suposo… si vol li puc retornar els diners o bé el pot canviar per un altre dels que tenim a la pila, del mateix títol.

Aquell llibre acabava de ser llançat al mercat feia tot just un parell de dies, per Sant Jordi, i havia estat un èxit de vendes. La taula n’era plena, de radiants exemplars esperant per a ser comprats. Les fulles correctament premsades, la tapa dura, plastificada, amb una fotografia de colors brillants a la portada… tot semblava voler dir: “Compra’m. Sóc un valor segur!”

La dona va deixar el seu llibre mutilat sobre el mostrador i va córrer cap el lloc que la noia li havia indicat. Allà es va quedar una estona, remenant tota la pila i obrint cada llibre per diferents pàgines. Al cap d’uns minuts, va tornar amb un grapat d’exemplars de la mateixa novel·la a les mans, amb un posat nerviós i un estarrufament de nas molt evident.

– Escolti, miri, que tots tenen els mateixos espais buits… Tota la tirada està defectuosa.

La botiguera va pensar que potser era normal, que tots tinguessin un error d’impressió a les mateixes pàgines. Al capdavall, no hagués estat lògic que només afectés un sol exemplar. Va tornar-li els diners a la dona, que no es va consolar gaire perquè el que ella volia, realment, era llegir aquell best-seller de fama internacional, i va pensar a trucar a l’editorial per reclamar que li reposessin la comanda. Durant els dies següents, hi va haver una desfilada de clients insatisfets que reclamaven el retorn dels seus diners per la compra d’aquell llibre, a la botiga.

Però va resultar que aquell no era un cas excepcional. De sobte, començaren a aparèixer edicions d’altres llibres amb els mateixos problemes d’absència de paraules. Tots els nous títols que arribaven a les llibreries tenien espais intermitents en blanc, que feia impossible seguir el fil de la història o copsar-ne tot el significat.

Els llibreters començaren a posar-ne nerviosos per la reducció de vendes de llibres que podia suposar aquell problema, i donada la resposta de les editorials, que no donaven crèdit als errors que s’estaven succeint en totes les edicions, varen posar-se en contacte amb la policia per iniciar una investigació criminal. Perquè allò no podia ser casual. Tenia un regust amarg de boicot, de revenja o de broma pesada, i algú hi havia de posar fre. Com no podia ser d’altra manera, la premsa es va fer ressò de la notícia, i van batejar el cas com “El robatori de paraules”. Cada dia apareixien testimonis de lectors, botiguers, editors i autors donant detalls sobre el tema, cadascú des del seu punt de vista particular, especulant sobre el possible autor d’aquell despropòsit. Fins i tot alguns parlaven de grup terrorista o secta religiosa.

Després d’un temps d’investigació i interrogatoris, la conclusió de la brigada era clara: tot havia començat en una edició de deu mil exemplars d’un llibre de butxaca d’un autor consagrat, editat per l’editorial Llacuna. A partir d’aquell, tots els altres nous llibres que els editors posaren a la venda patiren la mateixa dissort. No hi havia ni un sol nou títol que veiés la llum al qual no li faltessin un bon grapat de paraules. I ningú no s’ho explicava, perquè les planxes estaven en perfecte estat, i eren comprovades vàries vegades abans de passar per les màquines, en un afany per descobrir al lladre de paraules, la persona que, forçosament, havia de substituir les planxes bones per unes de manipulades. Però el problema no va afectar només l’editorial Llacuna, sinó que es va estendre com un virus a d’altres editorials, com un contagi massiu que esborrés el sentit complet de les històries, deixant-les inconcluses, òrfenes de paraules.

Després de sis mesos, quan la investigació semblava estancada en un punt mort, succeí un fet que va canviar totalment el sentit del robatori. Algú sense identificar va distribuir centenars de capses plenes d’un llibre inèdit, a totes les llibreries de la ciutat. L’autor era anònim, igual que l’editorial. Tampoc constava en cap registre de la propietat intel·lectual. Es titulava “En blanc”, i la seva particularitat era que estava escrit amb les paraules manllevades als altres llibres, en una combinació de veus d’altres autors que prenia un nou sentit i donava vida a un monstre literari únic i genial, grotesc i sorprenent.

A recomanació de la policia, els llibreters van posar a la venda el llibre sense donar informació sobre la seva procedència, esperant que l’autor, de ben segur un autèntic psicòpata literari, sortís a la llum en una pretensió egòlatra de reconèixer la seva obra, aquell collage de plagis cosits i relligats.

Poc s’esperaven l’èxit de vendes i de crítica que tingué, que feu que el llibre s’esgotés de les llibreries en un tres i no res. Tots els que el llegiren coincidiren en què aquell mosaic de paraules de diversos autors, lligades entre si, constituïen el discurs narratiu i la poètica més extraordinària i captivadora que mai s’hagués escrit.

A més, tenia un poder hipnòtic, que atrapava els  lectors des de la primera pàgina i no els deixava fer cap més activitat fins a la darrera paraula. Durant les hores que durava la lectura del llibre, no menjaven, no bevien, no dormien. Els ulls passaven d’un rengló a un altre sense descans. I en arribar al final, la sensació de buidor i soledat era tan gran, que entraven en un estat d’angoixa que els paralitzava. Fins i tot hi va haver un suïcidi provocat per un estat de depressió aguda esdevingut amb posterioritat a la lectura d’aquell llibre. La situació era insostenible, i les autoritats es començaren a penedir d’haver deixat aquell perill imprès en circulació. A més, l’autor seguia sense aparèixer.

Fins que un dia, un homenet petit i gras, amb els ulls grisos i la mirada oculta rere unes ulleres de cul de got, amb les mans rabassudes i les ungles brutes de tinta, es va plantar al davant de la porta de la comissaria central de policia i va confessar el seu crim. “Sóc el lladre de paraules. Vinc a entregar-me”, va dir al tinent que estava de guàrdia aquell dia.

L’interrogatori va durar hores, mentre la premsa s’acumulava a l’entrada per tal de donar la primícia i els fans esperaven veure aquell home que els havia regalat la felicitat per unes hores i els l’havia pres per sempre més. Però quan la policia li preguntava, una i altra vegada, per què ho havia fet, aquell home només podia repetir una sola paraula…


4 comentaris on “El lladre de paraules (enveja)”

  1. paragrafies escrigué:

    Pels amants de les entrades breus… jeje
    ;P
    y.

  2. marta escrigué:

    Guau Yola…. !!!
    He estat jo qui ha patit d’ hipnòsi amb la teva història…

  3. danik72 escrigué:

    genial entrada, llarga però curta, a causa d’aquest efecte hipnòtic que te..es veritat.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s