Güell, la bicicleta i la ceba

La memòria és com una ceba.

Amb el temps, vas construint capes i capes translúcides que, per acumulació, van soterrant els bulbs primigenis en un úter fosc sense records, preservat de la llum i de l’aire. Tan sols les darreres capes, per subtil transparència, són visibles a la superfície. Però el trànsit entre estrats no és com traspassar murs d’acer, inexpugnables, obrint els panys consecutius amb les claus màgiques d’Ariadna. Sovint, d’un tall sec o d’una mossegada, podem arribar fins els racons més ocults del cor de la memòria. Un sabor, una olor, una música, una imatge… i amb una fuetada inesperada les mans ens regalimen de suc i els ulls, de llàgrimes. Les llàgrimes àcides d’una ceba oberta en canal que ens mostra tota la nostra nuesa interior.

La fotografia, com una agulla afilada i prima, travessa una a una les capes de pell amuntegades, com epitelis de la memòria, fins arribar a un punt molt a prop del centre, a tocar del més profund record perdut al pou del temps.

Avui fa una calor humida, de les que se t’arrapen a la pell. La pujada és pronunciada i l’ascendim lentament, entre esbufecs i descansos als pocs replans que hi ha entre graons. Fa més de cinc minuts que hem deixat la ciutat a peu del pendent i l’excursió ens porta a un espai de temps detingut, com un barri de vacances, aliè al fum i al soroll dels cotxes.

Caminem unides, la meva mà dreta sostinguda entre els dits rabassuts de la mare, que transpira olor de lleixiu i sabó de Marsella, mentre el pare avança, amb energia, unes passes per davant.

Amb ulls nous, engoleixo tot el que veig amb afany de percebre’n fins els més mínims detalls. La roba estesa als balcons, la reixa a les finestres, els testos de flors a les baranes, els gats a la fresca, les fonts de pedra humida, els soterranis a peu de carrer, les palmeres forasteres, els cartells de refrescos, les cadires de vímet al llindar de les cases… tot es queda gravat a la retina.

Arribem a la gran portalada central, de ferro forjat, on ens espera el guardià de l’entrada, un drac màgic que escup aigua pels queixals. Acaricio el seu llom, de pell aspra multicolor, i el repto posant la meva mà dins la seva boca oberta, agosaradament. Som vells amics, no m’espanten la seva dentadura ni el seu posat desafiant. Un drac de colors no pot ser pas una mala bèstia…

Al voltant de l’animal, un pulmó vegetal d’arbres immensos, rams de margarides blanques i clavells vermellosos, obre pas al jardí de la princesa, la donzella captiva pel drac, que desprèn la fragància de les flors acabades de néixer.

De nou, toca pujar més escales a ple sol. Ara camino tota sola, amb els nervis m’he desfermat de la mà umbilical i corro cap amunt, de memòria. Els pares em segueixen més a poc a poc, fent crits perquè no m’allunyi massa. Arribo, primer de tot, al saló de les llànties, un laberint de columnes on encara ressonen els valsos de palau. Imagino la nina de la capseta de música donant voltes i voltes al voltant dels pilars, les faldilles al vent dibuixant espirals en dues direccions.

El camí encara s’enfila uns metres més, que pujo d’una revolada. Dalt de tot s’estén la gran plaça central, de sorra, rodona, voltada de balconades ondulants de ceràmica, fetes de trossets de colors, d’estampats diferents, com un trencadís calidoscòpic.

Hi ha molta gent, coloms, turistes amb càmeres de retratar, nens que juguen a pilota, a fet i a amagar, bicicletes que giren…

Em tombo cap a les escales i crido:

– Va, pare, corre, que encara en queden algunes!

Els dos arriben junts a l’entrada del circ, agafats de la mà, suats i ofegats per l’esforç. El pare se’n va caminant cap a l’altre cantó de la plaça, on està assegut l’home de les bicicletes, i en lloga una per a mi. Jo l’espero amb la mare, asseguda al banc de pedra. M’agrada tocar els mosaics de colors. Són tots diferents, però jo tinc els meus estampats favorits, ja me’ls conec i sé a quin lloc estan. Alguns estan trencats. Fins i tot hi ha noms gravats, que ressegueixo amb els dits per reescriure’ls de nou.

Darrere meu s’alça, per damunt del meu cap, una creu blanca de pedra, entortolligada. Des d’aquí es pot veure l’eixam de cases de la ciutat, com una gran taca grisa que segueix fins el mar. Al fons, una franja blava s’uneix amb el blau del cel. Com avui no hi ha boira, puc veure bé l’horitzó. A vegades és difícil distingir què és aigua i què és aire…

El pare torna amb una bicicleta per hores, sota el braç.

– Avui et trauré les rodetes de darrere i aprendràs a anar només amb dues rodes. No tinguis por, que el pare t’aguantarà el selló perquè no caiguis. Ho farem tantes vegades com faci falta, fins que et sentis segura. D’acord?

Faig que sí amb el cap, varies vegades. Estic molt excitada, avui és un dia molt important! Per fi deixaré la bici de nena petita i aprendré a pedalar com ho fan els grans, sense crosses. Crec que, a banda de nedar, no he après res més difícil i valuós en la meva vida…

Entre crits d’ànim i ziga-zagues, al cap de dues hores ja puc mantenir l’equilibri sense ajuda. Vaig rodant tota sola, donant voltes a la plaça, espantant ocells i senyores. El pare em segueix, corrent, fins que se’n cansa. Faig una volta més i aturo la bicicleta amb els frens i els peus, a mig pam del lloc on m’espera. Ell em dóna les instruccions per seguir el joc.

– Si et perds, busca la creu, i espera’ns allà. Sobretot, no et moguis ni parlis amb ningú. Els pares et vindran a buscar de seguida.

Però és una circumstància que no es pot produir, donat que la mare no em treu la vista de sobre. Per moltes voltes que doni, per molt que m’allunyi rodant, el seu radar em localitza en qualsevol punt de la plaça. Té com una mena de sistema incorporat a les ulleres, com un mapa de control i localització de filles. Si no fos ma mare, diria que té súperpoders.

Després d’una estona de rodar i de caure, se m’acaba el temps de lloguer i haig de tornar la bicicleta. El pare em fa senyals amb les mans perquè ens reunim on l’home té la seva paradeta, i a contracor m’hi apropo. Em fa mal el cul, però tant se val, avui és un dia molt especial.

Aviat serà l’hora de dinar, però encara queda temps per pujar i baixar de les boles de pedra, per gastar vint-i-cinc pessetes als prismàtics del mirador i per prendre un vermut abans de tornar a casa. Una Fanta de taronja, una tapa d’olives farcides d’anxova, una tònica, un Biter Kas i una bossa de patates fregides.

Baixem caminant per un altre camí, que volteja el parc per darrere, fins arribar a casa. La mare calenta la truita de patates amb ceba i trosseja el pollastre a l’ast que ha reservat a la tenda de la cantonada. Per postres, el meu preferit, un braç de gitano de crema.

Quan acabem de dinar, el pare s’adorm al sofà. Avui fan una pel·lícula de l’oest a la televisió.

Premo el comandament a distància i el miro, poc més de trenta anys més tard, assegut al mateix sofà, amb la mirada emboirada i la paraula perduda. I intento recordar en quin moment ens vàrem perdre del tot l’un a l’altre…

La mare, cansada de tants anys a les espatlles, ens mira, somrient. M’agafa la mà entre les seves, que encara fan olor de lleixiu i sabó, i m’hi estampa un petó de retrobada, feliç de saber que encara, malgrat l’oblit i els anells de la memòria, hi ha un vincle que ens uneix més enllà de les paraules.

De sobte, sento com l’olor àcida de la ceba em pica als ulls…


One Comment on “Güell, la bicicleta i la ceba”

  1. paragrafies escrigué:

    Perquè Hanníbal també tenia pare i mare… i tallava cebes.😉

    Y.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s