Absència

Ha deixat de ploure.

Fa dies que no ha parat de caure una fina pluja persistent, de te negre amb llet calenta sense sucre, davant la darrera parada del tramvia. L’aigua ha banyat els carrers de la memòria de sal, del clor i el plom de les aixetes antigues, de minerals líquids en ampolles de plàstic reciclable, fins esborrar el relleu de la pedra i del ferro i de la pell. Fins pintar de gris, del gris en blanc i negre de les postals antigues, els dies i les hores mortes, esperant-te.

– El de sempre, si us plau.

El fum de la cigarreta m’emboira el pit, dibuixant anells d’or concèntrics als pulmons. El fòsfor i la cendra em cremen al bell mig de l’estómac, on l’úlcera de sang i paraules em podreix l’esperit des de fa ja sis mesos.

En un gest mecànic, alço el braç dret a l’altura dels ulls. Sempre són les sis de la tarda, un instant congelat en el temps, en el rellotge de corda aturat. El diari, dia rere dia, plany les mateixes notícies apocalíptiques, d’universos monocroms i misèries distants, endreçades per data de caducitat.

El cambrer em serveix dues tasses de te i una gerra de llet, com de costum. El vidre bullent i la ceràmica freda, com el cor i la carn. “Compte que no es cremi, que està molt calent”. Deixa damunt la taula el sucre moreno, que mai dilueixo en la infusió, com un vell ritual de tossuderia amnèsica. “Gràcies”. La llet, abrusadora, es fon en el marró de l’aigua i n’espesseix la transparència. Remeno amb la cullera fins a deu vegades, repicant al fons de la tassa per trencar la gelor del silenci que porto a les butxaques. És un gest absurd, de cristalls de sucre inexistents endolcint el no-res.

I espero.

A que s’obri la porta del bar i del carrer el vent em porti el teu perfum de taronges. Que avancis cap a la meva taula, amb la mirada fixa en els ulls que t’esperen, oscil·lant els malucs com una serp verinosa, mostrant-me a cada passa la tebior arrodonida dels teus genolls descoberts. Ignorant els devots admiradors que regalimen saliva i esperma al teu pas, insignificants obstacles de paper de fumar, en el teu camí.

A cada metre avançat, els nostres ulls dibuixen un somriure d’arc més pronunciat. La teva boca, oberta, m’aspira l’alè que em tremola, suspès en un globus d’aire sense control, fet de fum i de pluja i de bosseta de te calenta.

Arribes al meu costat, t’atures un instant, observant-me, i finalment t’asseus a la cadira de fusta que he deixat davant meu. Amb la cullera aboques tres grapats de sucre a la teva tassa de te, que remenes lentament, sense deixar de mirar-me. T’apropes el vidre als llavis i en beus, delerosament. A cada glop se’m fon la boira, la sang se’m barreja amb la llet i respiro l’olor de la pedra mullada, del sol que m’asseca els budells xops de pluja. Mentre em beses els ulls amb la mirada, et faig l’amor com un boig sota la taula, allà on l’ombra amaga la tensió del meu sexe, ofegat de desig per tu.

– Vol alguna cosa més, el senyor?

El cambrer retira la meva tassa buida, la gerra, el sucre ignorat i la teva tassa, intacta, plena de te negre amb llet calenta. “No, gràcies.”

El tramvia s’atura i no en baixa ningú.


2 comentaris on “Absència”

  1. paragrafies escrigué:

    Què xula i què suggerent…🙂

    Y.

  2. paragrafies escrigué:

    Gràcies per la crítica… ho tindré en compte!🙂
    y.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s