Reset

Dimarts

Avui haig d’anar a recollir els resultats de les proves al laboratori. No he dormit en tota la nit. Fa dies que estic molt cansada, no aconsegueixo descansar bé. Espero que tot hagi estat una falsa alarma, un ensurt sense més importància. Espero…

Confirmat. Ja m’ho temia, ho sabia, ho sospitava. El metge ha estat molt clar. No hi ha cap mena de dubte. Els resultats són d’una evidència absoluta. Però al mateix temps, m’és tan difícil fer-me a la idea, assumir que m’ha tocat a mi, que és una realitat… Per què? No ho entenc. No ho vull acceptar, no puc. No sé què faré. No sé què em passarà. Haig de dir-ho al Marc, però no m’atreveixo. Fa temps que la cosa no va molt bé, entre nosaltres. Discutim per tot, jo estic molt nerviosa i ho acabo pagant amb ell. I ell no té paciència amb mi, no s’interessa pel que em passa. Quina merda! Quina merda, tot plegat. Quina putada.

Dimecres 0-0-1

He decidit comptar els dies a partir d’avui. Posar el comptador a zero. Avui, és el dia zero de la meva nova vida. No m’han volgut donar esperances, així que en comptes de fer un compte enrere, restant dies, he decidit sumar-los un a un, com un triomf diari contra la malaltia. Cada dia, és un pas endavant per donar l’esquena a aquest monstre que em devora per dins. Cada dia, és un regal. Si no ho faig així, no sé com me’n sortiré…

Divendres 2-0-1

Hem anat a sopar amb el Marc al restaurant japonès. Li he explicat tot i m’ha respost que no entenia perquè no li havia dit res durant tot aquest temps. Els símptomes, la visita al metge, les proves… tot això ho he passat jo sola. Em feia por involucrar-lo en el procés, ho he viscut com una cosa tan íntima, tan personal… Li he dit que, a més, no sabia com dir-li-ho perquè darrerament no estàvem molt bé, i s’ha enfadat una mica. M’ha retret que no he confiat en ell, que m’hagués pogut ajudar a passar aquest tràngol, que no estic sola i que, al capdavall, és la meva parella. No he tingut forces per dir-li que gairebé no ens veiem, ni compartim estones junts, ni parlem, ni follem. He preferit callar, perquè no tinc esma per discutir, ara no. No faig altra cosa que plorar a totes hores, però intento no fer-ho davant d’ell. Mai no li ha agradat veure’m plorar, sembla com si li molestés, com si se sentís incòmode. Malgrat el que diu, no sé si serà capaç d’enfrontar-se a la situació, no sé què puc esperar d’ell… Em sento tan cansada…

Dilluns 19-0-1

Avui començo el tractament abans de l’operació. Seran uns quants mesos per veure si aconsegueixen fer-lo més petit abans de passar per quiròfan. Fa una setmana que tinc la baixa, a la feina. Tot ha estat més fàcil del que em pensava. Ningú et pregunta gaires coses, en un cas com aquest. A tothom li fa por parlar d’aquests temes, és com un tabú. El metge m’ha dit quins seran els efectes secundaris del tractament, i la veritat és que estic una mica espantada. A l’hospital hi ha un equip mèdic en el qual també hi ha una psicòloga. Divendres vaig anar a la primera consulta, i la veritat és que em va anar molt bé. Per primera vegada vaig sentir que hi havia algú que entenia com em sentia. També em va comentar que li semblava una bona idea que portés un calendari personal, i m’ha demanat que escrigui què em fa por i què m’agradaria fer si la meva vida tornés a començar de zero. Divendres haig de dur la llista amb dues columnes.

Divendres 23-0-1

Al final, la llista ha quedat així. Coses que em fan por: morir, el dolor físic, no poder ser mare en un futur, patir una depressió, no poder dormir, que ningú m’estimi, quedar-me sense feina. Coses que m’agradaria fer i no he fet: viatjar tot un any sola pel món en bicicleta, viure en el far abandonat d’una illa, començar a escriure i publicar llibres, tenir un fill, aprendre a navegar, dormir en una platja per veure una pluja d’estrelles, enamorar-me apassionadament d’un home que s’enamori bojament de mi. La psicòloga m’ha dit que tractarem cada punt per separat, per veure com podem combatre i positivar allò que em fa por, i d’altra banda, com puc fer realitat els meus somnis. No sé si ho aconseguiré, però m’ha dit que l’actitud és molt important en aquests casos, que s’ha de lluitar amb molta força de voluntat, perquè un estat depressiu pot perjudicar als resultats, o fins i tot empitjorar el desenvolupament de la malaltia.

Dijous 4-6-1

Han passat sis mesos. He perdut cabell, pes i forces. Em fa mal tot, no he parat de vomitar cada dia, tinc un aspecte horrible. El menjar no se’m posa bé, no retinc res. Tinc les venes molt dèbils i m’han de canviar el tractament per no espatllar-les, contínuament. Em marejo molt, només tinc ganes de dormir. Però no aconsegueixo fer-ho profundament, tot m’altera el son. Només queda una setmana per entrar a quiròfan. El Marc ha de marxar de viatge just dos dies abans de l’operació. Com sempre, no hi és quan més el necessito.

Divendres 12-6-1

Els metges diuen que tot ha anat bastant bé, i que podem ser optimistes de cara a un futur. M’han donat esperances, però també m’adverteixen que mai no es pot arribar a saber si es podrà reproduir, més endavant. Volen ser molt prudents, no s’arrisquen a que em faci masses il·lusions. Però el doctor semblava bastant satisfet amb l’operació.  Diuen que ara començaré un altre tipus de tractament, i en un parell de mesos ja em donaran l’alta. Estic bastant avorrida d’aquest llit i d’aquestes quatre parets, ja tinc ganes de ser a casa meva. Per sort, la mútua em paga una habitació per a mi sola. Puc llegir, escoltar música, sense que ningú em molesti. També, a estones, navego per Internet amb el portàtil. La clínica té Wi-Fi a les habitacions. És tot un luxe, em tracten molt bé, però en començo a estar farta. Em sento com si estigués engabiada…

Dilluns 20-8-1

M’han donat l’alta. Els metges diuen que he respost molt bé al tractament, que la meva recuperació ha estat molt ràpida i que puc tenir motius per a l’esperança. Aquesta és la bona notícia. La dolenta és que el Marc m’ha escrit un correu electrònic on em diu que em deixa. Que no està enamorat de mi, que marxa de casa per anar-se’n a viure amb una companya de feina. I tot això, no es va atrevir a dir-m’ho ahir de paraula, quan va venir a visitar-me. Sospito que la cosa ja ve de molt abans, com a mínim de fa un any. N’estic segura. Però no ha tingut els collons de donar el pas fins que no m’ha vist totalment recuperada. Segurament creu que no hauria “quedat bé” que m’hagués deixat sola en unes circumstàncies com aquestes. Hipòcrita de merda! Mentre jo estava a l’hospital, ell segur que es tirava aquesta tia al nostre llit…

Divendres 15-9-1

Tinc el bitllet d’avió i la motxilla plena. M’enduc només el sac de dormir, una tovallola, roba d’estiu, un grapat de llibres i la Moleskine. Deixo el portàtil, no vull carregar amb ell durant tot el viatge. Per sort, puc dur la bicicleta amb mi a coberta i no cal que l’embarqui. Ja he signat els papers de la venda del pis. Crec que en tindré prou per un any. A les notícies han anunciat que d’aquí a tres dies es produirà una pluja d’estels que es podrà veure a les illes a les dues de la matinada, amb bona visibilitat per l’absència de lluna. Crec que en diuen les Llàgrimes de Sant Llorenç…


4 comentaris on “Reset”

  1. paragrafies escrigué:

    ostres nena….chapeau!!!

  2. marta escrigué:

    guau !!!

  3. danik72 escrigué:

    molt bo, boníssim! i m’encanta la nova etiqueta..

  4. paragrafies escrigué:

    i de nou… l’illa com a símbol de llibertat i renaixença. 🙂
    y.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s