Confessions

La casa dorm, els porticons han aclucat els ulls en un darrer gest i el silenci torna a habitar els  racons inundats de foscor. L’ambient desprèn una subtil alenada d’encens i cera cremada. El paladar encara conserva el record de crema i nata del quinzè aniversari.

El sucre em rossega les dents com un corc, foradant el marfil immaculat amb una barrina diminuta, fins al nervi. Dono voltes i voltes dins el llit, embolicant els llençols i les vores de la camisa de dormir, els somnis i els pastissos. Vencent la son que s’apodera del cos, m’arrossego pel passadís fins al bany, per tal d’acomplir amb el ritual d’ablució de cada vespre i foragitar les agulles que em turmenten les genives.

De puntetes, descalça sobre les rajoles d’una fredor aspra, em rento les dents i les mans polides, d’ungles rectes arran de dit. Somnio en secret en llargues ungles afilades d’un roig brillant… Glopejo l’elixir de menta fresca, dues, quatre, sis vegades, i l’escupo d’un sol cop, esquitxant la pica de ceràmica. Deixo córrer l’aigua de l’aixeta per veure com els reguerons d’un verd pàl·lid formen remolins abans de desaparèixer pel desguàs.

Torno pel passadís cap a la meva habitació però em detinc, sobtada per una remor de veus sordes, per un lleu somiqueig que s’esmuny dessota la porta de l’habitació dels pares. El llum, encès, es cola per l’escletxa del batent que ha quedat entreobert.

El fred em gela la planta dels peus i s’enfila pel cos fins al nas, però el raig lluminós m’atrau com a les arnes i m’apropo, lentament, per no fer notar la meva presència. El so és cada cop més persistent, eleva el seu volum i s’assembla al plor d’un nadó, a l’agonia d’un asmàtic, al ronc d’un porc esbudellat.

La respiració se m’accelera, m’envaeix el pànic pel temor a ser vista. No sóc capaç d’imaginar què provoca un so tan agònic. L’obertura de la porta, d’un pam d’amplada, amb prou feines em deixa entreveure el mirall de l’àvia que corona la capçalera del llit dels pares, al costat esquerre de la cambra. De dins, s’intueix un perfum de gessamí i taronja àcida, de roba humida i suor fresca.

Fixo la vista, emboirada per la foscor, i percebo els marges del llit reflectits al mirall. Damunt dels llençols de setí, arrugats, descobreixo el cos del pare de bocaterrosa, completament nu, amarat de suor, movent-se compulsivament sobre la mare, que està estirada cap per dalt, vestida amb una camisa de dormir de coll alt, descordada a l’altura dels pits i arromangada fins la cintura.

Congelo la respiració en un ofec sord, em vull fondre en la foscor i fer-me invisible. No puc deixar de mirar…

Veig les natges del pare colpejant el pubis de la mare en sacsejades frenètiques. El rostre enrogit per l’esforç, els ulls en blanc, la boca entreoberta. Els llavis, regalimant saliva sobre el coll de la mare, bavejant-la, xuclant els pits arrodonits, mossegant els seus mugrons enormes. Les mans, engrapant la pell blanca de les cuixes, aixecant-li els malucs per empènyer dins seu un bony dur i tens que li neix sota el ventre, envoltat d’un manat de pèl fosc arrissat.

Els veig a través del mirall; ell sense parar de moure’s, com en una convulsió elèctrica, gemegant; ella paralitzada pel pes de l’home, en silenci. I em veig a mi mateixa, al fons de la cambra, espiant per la porta entreoberta. Dos ulls brillants enmig de la foscor del passadís. El meu cos, en penombra, d’un metre i mig escàs, esprimatxat i de cintura fina, els pits incipients sota la camisa de dormir, els genolls i les cuixes molsudes, de carn dura.

M’envaeix una escalfor desconeguda, un foc que em crema per dins i m’inquieta des del centre del meu cos, des del racó sense nom, impronunciable.

De sobte, noto com m’estic orinant a sobre, derramant fils d’aigua calenta cames avall.

Torno corrents a la meva cambra, profundament avergonyida. Al meu darrere, el rastre del meu vessament en petites gotes d’orina damunt l’argila blanca i negra. Tanco el llum del sostre, encenc la pantalla groguenca de la tauleta i n’obro el primer calaix. En trec el rosari i la Bíblia de tapes negres i marges daurats.

Em confesso, pare, perquè he pecat. M’agenollo davant teu, Crist crucificat, sobre la capçalera del meu llit. Senyor meu, pare meu, perdona la meva culpa.

Pare nostre, que esteu en el cel. Sigui santificat el vostre nom…

M’alço i et beso els peus nus, clavats a la creu, llepant-te dit a dit, delerosament. Et trec el clau rovellat i et guareixo les nafres amb la meva saliva, boquejant com un peix fora de l’aigua. Et netejo la sang que regalima i t’acaricio la pell amb sabor a fusta polida.

Vingui a nosaltres el vostre regne. Faci’s Senyor la vostra voluntat, així a la terra com en el cel.

Segueixo tots els plecs, els ossos marcats. Pujo pels teus genolls, per les cames nerviüdes, pels muscles de les cuixes, fins al parrac que et cobreix, púdicament, el pubis sagrat.

El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui…

Tremolant, et descordo el nus de la roba, que cau damunt del llit. Vull menjar del teu pa i beure’m el teu vi, vull ser carn i esperit teu. Et mostres al meu davant amb tota la teva magnificència, i em sento defallir. Estenc els dos braços per tocar les teves mans violades, cobertes de sang. M’abraço a tu, com la Verge Maria. Et beso als llavis muts, amb gust a pintura seca; passejo la llengua pels teus ulls tancats, dibuixant les parpelles; t’ensumo els cabells llargs, enredant els dits en cercles al voltant del pols.

I perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors…

Em trec la camisa de dormir i m’abaixo les calces. M’ofereixo nua a tu, Senyor, com Maria Magdalena, per la resurrecció de la carn i la vida eterna, per expiar la meva culpa i la del món sencer, per fondre’m amb tu, pare meu.

Misericordiós, baixes de la creu i t’alces al meu davant, envoltat de llum. Em mostres el que amagues entre la roba esparracada, m’il·lumines el camí i et segueixo, pare meu.

Amb el rosari als dits, ajunto les dues mans en un prec. Les abaixo fins el meu ventre, prement-les fort dins el meu entrecuix, movent-les lleugerament amunt i avall, a poc a poc. Les boles de fusta se’m claven al solc carnós, entreobert i mullat. La respiració se m’accelera, sento el cor bategar amb força dins el meu sexe…

De genolls, m’atanso al teu ventre i et regalo els meus llavis, bec de la teva font, sóc el calze per la teva aigua beneïda, amb olor a lleixiu i a pixum àcid, que derrames damunt la meva llengua.

Un foc diví em devora les entranyes i em trenca per la meitat. He vist la llum de Déu!

I no permeteu que caiguem a la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Amén.


4 comentaris on “Confessions”

  1. paragrafies escrigué:

    l’eròtica religiosa de la laura es desferma…

  2. marta escrigué:

    ufffff… amén !!!
    molt xulo yola…..

  3. paragrafies escrigué:

    Què xula!!!🙂
    y.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s