(…)

Sovint, quan una imatge és molt bona, quan parla entre silencis, quan amaga una història, quan és prou escaient, quan s’escriu tota sola, quan deixa volar les ales, quan és tan semiòtica, quan obre tantes portes que és com un full en blanc… em quedo sense paraules.

Les lletres em cauen de la boca com dents de llet i rodolen, es transformen, es pinten de colors, prenen forma, volum i pes, s’agrupen unes amb d’altres, s’endrecen i desendrecen en jocs anàrquics, impossibles, fins tenir vida pròpia.

I jo les observo, vocals i consonants, m’ho miro tot anar i venir, lluny de mi, com ocells caiguts del niu, i somric, amb la boca esdentegada i els llavis arrugats.


2 comentaris on “(…)”

  1. paragrafies 2.0 escrigué:

    una autoproposta d’allò més afalagadora😉
    m.

    • paragrafies 2.0 escrigué:

      Auto-afalagadora, podríem dir, en aquesta esquizofrènia paragràfica on som dos que es mostren com un…🙂 en tot cas, és un homenatge.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s