De 2.0 a 1.0, passant per 3.0

Marta Fernández. Amistats (156). De Barcelona, Spain. Estudia Arquitectura a Universitat de Barcelona. Nascuda el 07 maig  1990

Jordi Costa. Amistats (243). De Badalona, Spain. Treballa a Rocky’s. Data de naixement: 15 setembre 1985

New request. Jordi Costa. 1 amistat en comú. Confirma.

El mur.
La Marta Fernández i el Jordi Costa han fet amistat. Fa 5 minuts.
A l’Alba Roca li agrada. Mostra els 14 comentaris.
Jordi Costa: Bon dia! Q tal la resaca aqst matí? Llàstima d birra, al final… 😀
Marta Fernández: Ho dius per la q em vas tirar per sobre???
Jordi Costa: Prdona, xò vas ser tu matexa!
Marta Fernández: Excuses…
Jordi Costa: Et passes aqta nit x bar i et convido a una birra x compensar? 😉
Marta Fernández
: … Et penses que em subornaràs tan fàcilment? La samarreta em va quedar feta una merda!
Jordi Costa
: Xò estaves molt sexy amb la samrreta mullada… jeje
Marta Fernández:
… el que em faltava! Tio, conyes les justes!
Jordi Costa:
Ok, ok… perdona! Era broma… En serio, et pases o q? M’agradaria veuret, i a + aquesta nit toquen uns colegues q segur q t’agradaran…
Alba Roca
: Eiiii! Marta, nena, al final et vaig perdre quan marxàvem del bar i quan vaig tornar a entrar ja no hi eres, te’n vas anar o què?
Marta Fernández
: Alba, t’ho explico després en privat. 😉 Et véns aquesta nit al Rocky’s un altre cop?
Alba Roca
: Buff, no tinc pasta…
Marta Fernández
: Ens conviden a concert i birres gratis! 😉
Jordi Costa:
Ok, us espero a ls 10h, el concert comensa una hora + tard. Ens veiem!.
A Alba Roca li agrada.

Missatges.
Alba Roca

Tia, qui és aquest tal Jordi? Explica, collons!!!
Marta Fernández

Te’n recordes del cambrer que em va estar tirant els trastos tota la nit?
Alba Roca

No fotisssssss!!!!!! Te’l vas tirar??????? Quin regal d’aniversari…jajaja!
Marta Fernández

No, no… va ser ell que em va tirar…….. la birra per sobre!!! 😀 Jajajaja! Jo portava una taja que no me’n recordo ni com vaig arribar a casa… em penso que em va acompanyar ell amb la moto. No sé, tia, anava fatal. Crec que quan vas entrar devia estar al lavabo intentant netejar la samarreta…
Alba Roca

Ja podia anar buscant-te per la pista!……. Però què? I quan et va deixar a casa, què?
Marta Fernández   

Jo què sé, ni me’n recordo… Crec que res. Ja et dic que jo anava fatal…
Alba Roca

Res? Hòstia què fort!… Tu ets tonta del cul, Marta. Espavila, que se t’escapa el tren, collons!  Que aquest el tens a webo i el tio està per demanar tanda, cony… i a més que ja va sent hora que t’oblidis del Miquel, tia.
Marta Fernández

No em fotis sermons, Alba, ok? Que sí, anem aquesta nit al Rocky’s i ja veurem. Et veig a la porta a les 10. Petons!
Alba Roca

Ok, wapa! Fins ara!

Esdeveniments.
Concert de Cara de Perro a Rocky’s.

Dissabte 8 maig.
T’hi ha convidat Jordi Costa.
87 hi assistiran. 48 potser hi assistiran. 129 no hi assistiran. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La terra erma

Per fora, sóc tota color negre, com els escarabats. Negre dol, negre mort. Sòbria i planxada, camisa de màniga llarga i faldilla sobre els genolls. La medalleta de plata penjant del coll, en el solc buit entre els pits secs. Als peus, sabata baixa de sola de cautxú. Per dins, blanc i rosa pàl·lid. La goma elàstica de les mitges se’m clava a la cintura, estrenyent encara més les calcetes de blonda, brodades amb flors que em fan pessigolles amb els seus pètals transparents. Noto el seu tacte suau a l’engonal, la seda i el cotó de la zona més fina, de la zona oculta, de la zona morta. I tan viva, mare, tan viva estic als meus quaranta anys! Però tanmateix, tan seca, tan difunta… Òrfena de pare i mare, verge de marit, estèril d’infants…

Avui és dia de visita. Un dia color blau grisós, d’aquells que es diria que es poden mastegar, que esborren els colors dels carrers i fan vessar llàgrimes de cendra sota les parpelles. Sembla que el cel et plori l’absència, mare. Pel pare, ja fa molt de temps que patim la sequera, després de tanta pluja sobreeixida. És un dia de cafè amb llet calenta amb una gota d’anís, de galetes toves i magdalenes esmicolades, de berenars de beates addictes als jocs de cartes. Com cada tarda de diumenge a casa, recordes mare? No fa pas tant, només dos mesos, que reparties joc des del capçal del llit mentre jo us servia els dolços i les infusions…

Enfilo l’empit dels morts per regalar-te les flors del diumenge. Flors menudes, violetes i grogues, com t’agradaven, embolicades amb paper de diari mullat. Les més senzilles i discretes. El so d’una campana colpeja l’aire amb un eco lànguid de metall, trencant el silenci de les hores mortes, planyent els anys sense el pare i els dies sense tu, mare. Dies de rosaris i d’oracions devotes, de bastonades i crits aguts des del llit, de sopes de farigola i pa estovat, de monyos i agulles, d’olor de pixum ranci banyat amb perfum i d’orinals abocats a mitja nit. Tota una vida feta de dies entre quatres parets, d’emissores de ràdio i veus llunyanes, de trossets de cel espiats per la finestra, de núvols i avions que creuen el blau immens per perdre’s més enllà del marc de fusta. Un temps detingut, d’identitats perdudes.

De sobte, un calfred em retorna la consciència del temps transcorregut entre els que van marxar, sota làpides de marbre. El vespre avança amb les primeres penombres projectades. És l’hora de tornar a casa amb el gest encorbat, pendent avall, com una ombra fosca i fugissera que espanta les criatures i fa defugir els homes joves.

Quan arribo a l’entrada de l’edifici miro, per inèrcia, el contingut de la bústia. Buida, com de costum. Ni una carta, ni una postal, ni una nota. Només silenci. Entro a casa totalment muda i a les fosques. Sense encendre el llum, creuo el passadís fins arribar a la meva cambra.  Avui no soparé, no en tinc cap ganes. Em despullo lentament, amb els batents del balcó oberts, per deixar entrar l’aire fresc del carrer. Dins la casa no s’hi pot respirar, l’ambient és espès. Des de fora, una brisa lleu fa ballar les cortines. És el vent de Ponent que bufa entre els camps secs, aixecant  núvols de pols i deixant la terra àrida, inhòspita, erma. Com la meva pell…


calma, desitjada calma…

per molts anys
m.


Un sol gest, un gest subtil. Cinc dits recolzats en un rostre, delicadament, com en una carícia. El braç trencant la diagonal del cos. El cap lleugerament caigut cap enfora, només uns centímetres, molt pocs. Tot just el necessari per fer volar els cabells i les idees i els neguits. Tot just l’imprescindible per gravitar, sense pes, lleugera, per damunt del sofà. En equilibri perfecte. Horitzontal. Per enlairar-se, flotant com una ploma damunt la taula, amb el cos relaxat i els ulls closos. Levitar i sortir volant per la finestra…

Un sol dispar per capturar, en un instant, l’emoció subtil, delicada, lleugera, voladissa, perfecta, de la meva mirada envers ella. Tan a prop i tan llunyana, es fa fonedís rere els vidres de la finestra. Per damunt dels arbres i les teulades, vola. Vola i s’eleva, com una bombolla de sabó transparent. Per travessar camins, carrers i cases. Fent-se boira sobre les teulades, fum a les xemeneies i llum entre núvols. Fonent-se, de sol, de suor, en cabdells de vapor. Ascendint, travessant atmosferes i baixant, de nou, arran de platja. Per fer-se mar, sal, marinada.

I jo, arrelat a terra, l’espero. Els peus s’arrapen a les rajoles fredes, trenquen la ceràmica i per les rescloses s’hi colen les arrels que em neixen dels dits. Traspassant capes i capes de ciment, regalimant llàgrimes vegetals. Espero. Les finestres obertes, de bat a bat. La taula parada. Els plats de porcellana fina, francesa. Les copes de cristall, buides. Els coberts de plata, simètrics. Assegut rere les estovalles blanques, immaculades. Esperant. Per devorar el seu cos, començant per les ales…

Però ella, pell líquida, plou sobre la pedra de les llambordes, fresca, s’esquitxa contra els vidres i entra per la finestra oberta del menjador. Fent-se mirall dels meus desitjos en un toll d’aigua al costat dels meus peus, per on beuen les meves arrels. Per on veig el meu reflex, i el d’ella, mirant-me. Obrint els ulls. Despertant del son, fent-se carn sobre el sofà.

I de nou, viva, tornar a respirar.


En legítima defensa

Li ho juro, senyor Jutge. El meu és un cas claríssim de legítima defensa. Sé que costa de creure, donada la situació d’aparent indefensió de la víctima, però li ben asseguro que, per uns moments, vaig témer per la meva pròpia vida. Ni el cotxe ni la foscor de la nit m’emparaven. Res no em protegia de la seva agressió, del dolor immens d’un cop sobtat i colpidor. Sens cap mena de dubte, si ell no hagués mort, probablement hagueren trobat el meu cos aixafat contra un mur, envoltat de ferralla. No exagero gens ni mica. Allò em va salvar.

Sap? No tenia gaires opcions. Prémer l’accelerador a fons mentre creuaven el pas de vianants per acabar ràpidament amb aquella tortura, o bé morir en aquell mateix instant, dins d’un cotxe aturat en una cruïlla fosca, a mitjanit, sota un semàfor vermell com la sang que em bullia per dins.

Tot va ser fruit d’una maleïda casualitat. Ell no havia de ser-hi, allà, palplantat a la vorera. Ell era lluny d’aquí, fora de la ciutat, en viatge de negocis, a una convenció de telefonia mòbil a Oslo. Tot el dia que el trucava, però sempre em donava el mateix missatge una i altra vegada. “El telèfon es troba apagat o fora de cobertura”. Ho entén? A Oslo.

La nena es trobava malament, no parava de tossir i li havia pujat la febre. Vaig agafar el cotxe per anar a la farmàcia de guàrdia a comprar un antitèrmic mentre la deixava a casa amb la meva mare. Havia hagut de sortir abans de la feina, enmig d’una reunió amb un dels nostres clients principals. Al meu cap no li havia fet gens ni mica de gràcia. La mare, a casa, feia més nosa que servei, però la necessitava per poder anar a buscar els medicaments que ens havia receptat el metge d’urgències. Jo estava molt nerviosa, després de tot un dia amunt i avall, però finalment començava a controlar la situació.

No pot imaginar-se com em vaig sentir quan el vaig trobar sobtadament allà, il·luminat pels focus del vehicle, sense veure’m, del bracet d’aquella dona, amb la mirada perduda. Per uns moments, vaig deixar de respirar. El cor em premia les costelles i un vòmit de bilis m’ascendia per l’esòfag, incontrolat. Sentia que em quedava sense aire, ofegada entre quatre parets de llauna i vidre. Volia morir. Però de sobte, el cos va actuar per mi, en defensa pròpia. I el meu peu va prémer l’accelerador.

Ell ni tan sols va veure el cotxe que se li venia al damunt, ni va sentir l’olor dels pneumàtics cremats damunt l’asfalt en arrencar una carrera de pocs metres a tota velocitat envers ells dos. Li estalviaré els detalls del darrer instant, quan finalment va girar-se cap a la llum que estava a punt d’endur-se’l a un altre barri, lluny d’aquell eixam de carrers pudents d’extraradi, on les putes barates venen el seu cos sota els fanals groguencs i els llits dels bordells fan ferum de pixats i cervesa.

Tot va acabar en un breu instant, li ben asseguro que no va patir. L’impacte fou prou fort per no deixar-lo agonitzant. Allò era una mort segura. La sang i els bocins de budell al parabrisa n’eren una evidència; és per això que no em vaig aturar per assegurar-me que havia fet bé la meva feina. Una cosa és defensar-se i una altra, molt diferent, delectar-se en el dolor aliè. A més, jo a aquella dona no la coneixia de res. No em vaig imaginar que potser ella no hagués mort en l’accident. De fet, m’interessava ben poc la seva dissort. Era el meu marit qui m’havia agredit, clavant-me un punyal enverinat a l’estómac.

Perquè sap, senyor Jutge? No sé perquè la gent parla del cor, quan pateix mal d’amors. A mi sempre m’ha fet mal a l’estómac…


Sorderas y sordinas

Se despertó, súbitamente, sobresaltado por un estruendo ensordecedor. Parecía como si le fuera a explotar la cabeza y, al mismo tiempo, alguien le estuviera golpeando brutalmente el vientre con el puño y arrancándole las vísceras de cuajo.

De repente, vino el dolor. Un inmenso dolor desde las raíces del cabello hasta la uñas de los pies. Un dolor como millones de agujas clavadas por todo el cuerpo y un zumbido agudo de abejas resonando en sus oídos, al igual que un timbre que no cesa.

El profundo olor a gas que inundaba el aire le impedía respirar con normalidad. Perdió la noción del tiempo y del espacio, aunque algo en su interior le decía que debía estar en su habitación, tumbado boca abajo sobre su cama. Respiró a bocanadas una mezcla espesa de aire, azufre y polvo de yeso, notando en la lengua el sabor del algodón y la arena mojada.

Todo era silencio. Un silencio con el eco sordo de mil sonidos revueltos en un zumbido incesante, sin tregua.

Sentía la oscuridad como una espesa cortina que lo cubriera todo, hasta su cuerpo inmóvil. Empezaba a sentirse mareado. Sintió el estómago contraerse en espasmos involuntarios y en unos segundos empezó a vomitar. Un hilo de espuma densa brotaba de su boca, mezclando su hedor a bilis y huevos podridos con el sabor del algodón.

Entonces se dio cuenta de que no podía moverse. Lo intentó, pero no pudo. Algo le aplastaba el cuerpo contra las sábanas, llenando todos los huecos como un molde de yeso, ahogando sus pulmones con la presión. En ese momento, se desmayó.

Cuando abrió los ojos, una intensa luz le cegó por unos instantes. No reconoció el lugar, los objetos ni las personas que lo rodeaban. Sólo eran manchas difusas entre destellos deslumbrantes, fantasmas en movimiento que emitían sonidos en sordina, como voces al final de un túnel. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Llenç en blanc

Desplego el cavallet, obro el maletí de pintures a l’oli sobre el suport de fusta i acomodo el tamboret plegable al seu davant. Els tubs estan col·locats per ordre, d’esquerra a dreta: blanc de zenc, groc de Nàpols, carmí, roig de cadmi, blau cobalt, verd maragda, terra ombra natural, siena torrat, ocre groc, negre marfil. Al damunt, l’oli de llinosa i l’essència de trementina. Sota els tubs, en un estoig apart, els pinzells de pèl de marta i d’orella de bou, plans, en forma de vano i de punta rodona. Hi ha alguns draps nets i un pot per abocar-hi l’aiguarràs. Agafada a la tapa per un gafet de metall, guardo la paleta quadrada de fusta, neta.

M’assec al tamboret. Trec un llenç en blanc de la bossa de plàstic, de seixanta cinc per cinquanta centímetres. La tela és de lli amb una imprimació de cola de conill i blanc d’Espanya, segons el fabricant. Col·loco el llenç sobre el cavallet en posició vertical. Ja puc començar a treballar.

No recordo res. No puc fer-me una imatge mental de les formes i els colors, ho he anat perdent amb els anys després de l’accident. Intento obrir els ulls de la ment per recordar els carrers, la gent, les olors, els edificis, els sorolls… però tot és buit. I el llenç segueix en blanc, davant els meus ulls morts.

Lentament, un lleuger so camina cap a mi, s’apropa i em submergeix en un ritme de circ, de ballarines en una capsa de música antiga, de quadres amuntegats, de roba estesa, d’olor a formatge fos i a vi blanc. I les mans comencen a moure’s a cada compàs, rítmicament, amb un ordre mecànic, obrint tubs i barrejant pigments, espessant volums i dibuixant pinzellades sobre el llenç.

Quan acabo, al cap d’unes hores, sempre pregunto a la Teresa el mateix.
– Què he pintat, avui?
Després d’una pausa, ella em contesta amb un to rialler, a cau d’orella:
– La Torre Eiffel! Avui has pintat la Torre Eiffel.

Al cap d’uns dies, quan la pintura està seca, repasso els volums que han deixat les pinzellades sobre la tela, acaricio les formes i sento la temperatura dels pigments. Aleshores, veig París en colors com si hagués estat allà algun cop, en una vida passada… i somric per a mi mateix.

De fons, segueix sonant un vals a l’acordió, una i altra vegada.


R.I.P. Tv

Les creus de ferro rovellat s’alcen sobre les tombes de milers de cementiris urbans en lloguer comunitari. Soterrats sota estructures de runa apuntalada, en nínxols hipotecats de pedra i guix, resten els cadàvers en descomposició de famílies senceres assegudes davant la taula parada, en dejuni i amb l’àpat intacte, mentre les sopes es refreden en plats de ceràmica xinesa.

Com dummies en camps d’experimentació de l’exèrcit, amb la mirada alcalina dels ulls encesos i el gest en stand-by , descansen les víctimes d’armes catòdiques d’efecte alienant, toxicitat aguda i destrucció massiva. Nuus de paraules, sense prendre consciència de la pròpia mort, preguen junts en silenci, davant el mirall del seu propi encefalograma, a un Déu de llum que tot ho veu i tot ho mostra.

El gossos de les famílies, únics supervivents, llepen la sang que els regalima, ulls avall, i els orins que s’escampen per les rajoles. Aviat els mossegaran les nafres dels peus, per alimentar-se amb la seva carn pútrida.

A partir de les dotze del migdia està previst que es retransmeti, en rigorós directe i en horari de màxima audiència, el sepeli i la missa en la seva memòria. Espectacle de difunts per als morts domèstics, domesticats zombies, espectadors de la seva pròpia imatge, una crucifixió de cadàvers en trànsit catatònic. Però abans de l’acte s’emetran uns minuts de consells publicitaris dels patrocinadors de l’esdeveniment: “No t’ho pensis més i pren nota: et diré què has de menjar, què has de comprar, què has de dir i què has de pensar, fins que la mort et separi el cos de l’ànima”.

Amén.


Reset

Dimarts

Avui haig d’anar a recollir els resultats de les proves al laboratori. No he dormit en tota la nit. Fa dies que estic molt cansada, no aconsegueixo descansar bé. Espero que tot hagi estat una falsa alarma, un ensurt sense més importància. Espero…

Confirmat. Ja m’ho temia, ho sabia, ho sospitava. El metge ha estat molt clar. No hi ha cap mena de dubte. Els resultats són d’una evidència absoluta. Però al mateix temps, m’és tan difícil fer-me a la idea, assumir que m’ha tocat a mi, que és una realitat… Per què? No ho entenc. No ho vull acceptar, no puc. No sé què faré. No sé què em passarà. Haig de dir-ho al Marc, però no m’atreveixo. Fa temps que la cosa no va molt bé, entre nosaltres. Discutim per tot, jo estic molt nerviosa i ho acabo pagant amb ell. I ell no té paciència amb mi, no s’interessa pel que em passa. Quina merda! Quina merda, tot plegat. Quina putada.

Dimecres 0-0-1

He decidit comptar els dies a partir d’avui. Posar el comptador a zero. Avui, és el dia zero de la meva nova vida. No m’han volgut donar esperances, així que en comptes de fer un compte enrere, restant dies, he decidit sumar-los un a un, com un triomf diari contra la malaltia. Cada dia, és un pas endavant per donar l’esquena a aquest monstre que em devora per dins. Cada dia, és un regal. Si no ho faig així, no sé com me’n sortiré…

Divendres 2-0-1

Hem anat a sopar amb el Marc al restaurant japonès. Li he explicat tot i m’ha respost que no entenia perquè no li havia dit res durant tot aquest temps. Els símptomes, la visita al metge, les proves… tot això ho he passat jo sola. Em feia por involucrar-lo en el procés, ho he viscut com una cosa tan íntima, tan personal… Li he dit que, a més, no sabia com dir-li-ho perquè darrerament no estàvem molt bé, i s’ha enfadat una mica. M’ha retret que no he confiat en ell, que m’hagués pogut ajudar a passar aquest tràngol, que no estic sola i que, al capdavall, és la meva parella. No he tingut forces per dir-li que gairebé no ens veiem, ni compartim estones junts, ni parlem, ni follem. He preferit callar, perquè no tinc esma per discutir, ara no. No faig altra cosa que plorar a totes hores, però intento no fer-ho davant d’ell. Mai no li ha agradat veure’m plorar, sembla com si li molestés, com si se sentís incòmode. Malgrat el que diu, no sé si serà capaç d’enfrontar-se a la situació, no sé què puc esperar d’ell… Em sento tan cansada…

Dilluns 19-0-1

Avui començo el tractament abans de l’operació. Seran uns quants mesos per veure si aconsegueixen fer-lo més petit abans de passar per quiròfan. Fa una setmana que tinc la baixa, a la feina. Tot ha estat més fàcil del que em pensava. Ningú et pregunta gaires coses, en un cas com aquest. A tothom li fa por parlar d’aquests temes, és com un tabú. El metge m’ha dit quins seran els efectes secundaris del tractament, i la veritat és que estic una mica espantada. A l’hospital hi ha un equip mèdic en el qual també hi ha una psicòloga. Divendres vaig anar a la primera consulta, i la veritat és que em va anar molt bé. Per primera vegada vaig sentir que hi havia algú que entenia com em sentia. També em va comentar que li semblava una bona idea que portés un calendari personal, i m’ha demanat que escrigui què em fa por i què m’agradaria fer si la meva vida tornés a començar de zero. Divendres haig de dur la llista amb dues columnes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Pornografia de la roba estesa

El vent de mestral asseca els draps bruts que estenc a la teulada.

Despullo els mots de vestidures, amarades de suor, tacades de llard i tintades pels estigmes d’un rostre desmaquillat. Ensabono les teles de seda i cotó. Deixo en remull les calces i els sostenidors esgarrinxats, amb les mans xopes de lleixiu per esborrar els senyals i les arrugues. Raspall en mà frego l’aspror de les costures, omplint cubells de mar per esbandir-les, esperant que la sal en cicatritzi nafres i vores esquinçades, i el doll s’endugui el sutge i les crostes de sang coagulada del puny de les camises.

Rento la roba bruta dalt la teulada, nua, perduda la mirada entre el fetge i la melsa. Vomito el detergent de roba de color, absent de suavitzant i amb olor de vinagre. Programa curt, temperatura alta. Centrifugo els ocells a la bugaderia, els mullo les ales i n’esborro instruccions de pilot automàtic. Obro la caixa negra i deixo que s’escapin els crits de les hostesses, el soroll del motor i l’estrèpit de les safates de metall colpejant les finestres.

Estenc la bugada setmanal per espolsar cabells i llàgrimes, dibuixant coloms missatgers en cables d’alta tensió, penjats per les ales amb pinces d’estendre, sense estampats ni artificis.   El blanc de plom en contrallum sobre un quadre d’un blau de mar evaporat, com els vels de les núvies flotant en el clor de les piscines o les veles de naus en ports imaginaris.

L’oratge despentina les paraules, fent-les volar lluny dels teixits que, com en xarxes, s’ofeguen en un espai eixut i sense aire. La forma de les lletres es fa remor, remolí, fressa que recorre els camins de boca en boca, aixecant les faldilles de les fadrines verges i enredant els bigotis dels pares de família. Respectuosos tots, virtuosos espietes de terrat comunitari, de pati de veïns.

Pura nuesa interior, en la més pura pornografia de la roba estesa.

………………………………………………………………………………………………………………..

“Haver-hi roba estesa”:
Expressió que s’utilitza per indicar que algú ens mira o ens escolta.


Absència

Ha deixat de ploure.

Fa dies que no ha parat de caure una fina pluja persistent, de te negre amb llet calenta sense sucre, davant la darrera parada del tramvia. L’aigua ha banyat els carrers de la memòria de sal, del clor i el plom de les aixetes antigues, de minerals líquids en ampolles de plàstic reciclable, fins esborrar el relleu de la pedra i del ferro i de la pell. Fins pintar de gris, del gris en blanc i negre de les postals antigues, els dies i les hores mortes, esperant-te.

– El de sempre, si us plau.

El fum de la cigarreta m’emboira el pit, dibuixant anells d’or concèntrics als pulmons. El fòsfor i la cendra em cremen al bell mig de l’estómac, on l’úlcera de sang i paraules em podreix l’esperit des de fa ja sis mesos.

En un gest mecànic, alço el braç dret a l’altura dels ulls. Sempre són les sis de la tarda, un instant congelat en el temps, en el rellotge de corda aturat. El diari, dia rere dia, plany les mateixes notícies apocalíptiques, d’universos monocroms i misèries distants, endreçades per data de caducitat.

El cambrer em serveix dues tasses de te i una gerra de llet, com de costum. El vidre bullent i la ceràmica freda, com el cor i la carn. “Compte que no es cremi, que està molt calent”. Deixa damunt la taula el sucre moreno, que mai dilueixo en la infusió, com un vell ritual de tossuderia amnèsica. “Gràcies”. La llet, abrusadora, es fon en el marró de l’aigua i n’espesseix la transparència. Remeno amb la cullera fins a deu vegades, repicant al fons de la tassa per trencar la gelor del silenci que porto a les butxaques. És un gest absurd, de cristalls de sucre inexistents endolcint el no-res.

I espero.

A que s’obri la porta del bar i del carrer el vent em porti el teu perfum de taronges. Que avancis cap a la meva taula, amb la mirada fixa en els ulls que t’esperen, oscil·lant els malucs com una serp verinosa, mostrant-me a cada passa la tebior arrodonida dels teus genolls descoberts. Ignorant els devots admiradors que regalimen saliva i esperma al teu pas, insignificants obstacles de paper de fumar, en el teu camí.

A cada metre avançat, els nostres ulls dibuixen un somriure d’arc més pronunciat. La teva boca, oberta, m’aspira l’alè que em tremola, suspès en un globus d’aire sense control, fet de fum i de pluja i de bosseta de te calenta.

Arribes al meu costat, t’atures un instant, observant-me, i finalment t’asseus a la cadira de fusta que he deixat davant meu. Amb la cullera aboques tres grapats de sucre a la teva tassa de te, que remenes lentament, sense deixar de mirar-me. T’apropes el vidre als llavis i en beus, delerosament. A cada glop se’m fon la boira, la sang se’m barreja amb la llet i respiro l’olor de la pedra mullada, del sol que m’asseca els budells xops de pluja. Mentre em beses els ulls amb la mirada, et faig l’amor com un boig sota la taula, allà on l’ombra amaga la tensió del meu sexe, ofegat de desig per tu.

– Vol alguna cosa més, el senyor?

El cambrer retira la meva tassa buida, la gerra, el sucre ignorat i la teva tassa, intacta, plena de te negre amb llet calenta. “No, gràcies.”

El tramvia s’atura i no en baixa ningú.