Viure en permanent estat d’alerta

Signes de perill…
Un plor punyent.
El rostre groc.
Unes dècimes de febre.
El ventre inflat.
Els ulls de vidre.
Una tos persistent.
Una mucositat verdosa.
La mirada creuada.
L’oïda líquida.
Una fiblada a l’estómac.
Una coïssor irritant.
La pell pigada.
Quaranta graus de febre.
Un tremolor al cos.
La gola aspra.
Un dolor al pit.
Una estrebada al coll.
Sang a l’orina.
Una taca sospitosa.
Una punxada al maluc.
Una inflor al rostre.
Un brunzit incessant.
Un mareig en estat sobri.
Una rampa al canell.
Les articulacions rovellades.
Unes lletres borroses.
Una coixesa perenne.
Un vòmit sobtat.
Un bony al pit…
… i la vida, que passa, sense adonar-te’n,
fins al darrer símptoma insalvable.

Un darrer sospir.


Absenta bar

En un sofà atrotinat es barregen els nostres desitjos, mentre les mans es busquen en un caprici voluptuós sota el llum groguenc d’un far isolat. El licor dóna voltes al vidre i a l’estómac, gelant-nos els dits ardents, inflamats de pell i enredats entre els cabells. Els ulls es confonen en una sola mirada, on ens reconeixem l’un en l’altre i des d’on ens penetrem fins als budells, regirant els muscles i estrangulant el cor i els pulmons. Tenim tota la nit per davant, només per a nosaltres. El vermell del tapís ens escalfa el sexe mentre entortolliguem les llengües com si ens volguéssim devorar d’una mossegada. Però tot passa lentament, sense pressa. Tenim temps per parlar, per riure, per endevinar-nos les paraules, per beure un darrer glop i mossegar el gel que resta al fons del got. Res ens destorba perquè res ens envolta, surant en un vell sofà a la deriva, en un mar calmat i rogenc enmig d’un cel pintat de negra nit. De lluny ens arriba l’olor a salnitre i a pesca recent capturada, del port que s’intueix llunyà, en un punt de llum al fons de l’horitzó. Naveguem mil milles marines, des de ports mediterranis a ultramar, d’on ens arriben llengües i músiques estranyes de mil colors, que ens porten el record de les espècies picants i de la fruita àcida. I l’emoció segueix retinguda a la boca de l’estómac, endarrerint a plaer el moment de llençar l’àncora al mar per trencar l’encanteri del viatge i trepitjar terra ferma. A port ens esperen les claus compartides i un mar de llençols i escuma blanca com xarxa de pesca, on ho serem tot per sempre.

Als amants anònims


Portes i finestres

Quan arriba a casa encara no són les vuit del vespre. Deixa les dues bosses del supermercat a l’entrada i encén el llum, perquè comença a fer-se fosc i dins ja no s’hi veu gaire. Esbufega. Són cinc pisos sense ascensor, carregat amb dues grans bosses plenes de menjar, productes de neteja i una capsa de pastilles per dormir.

S’eixuga la suor amb el mocador i intenta refer-se de l’esforç.

– Ets tu, Martí?

– Sí, mare, qui vols que sigui?

– M’has portat les meves pastilles?

Ell no li respon. Torna a agafar les bosses i es dirigeix cap a la cuina. Obre la nevera i hi posa els productes frescos: els iogurts, la llet i els formatges. Abans de tancar-la en treu una ampolla de vi encetada i se’n serveix un got. Se l’empassa d’un glop, gairebé sense respirar, mentre sent la veu de la mare que remuga alguna cosa, de lluny. Se’n serveix una altra, però aquest cop decideix degustar-la més lentament. Assaboreix el seu gust a vi ranci, de bodega barata. N’ha comprat una altra ampolla perquè no se li acabi.

La mare segueix queixant-se en veu més baixa, és un lament que no calla mai. A vegades en puja el volum, i quan beu una mica fins i tot li crida.

– Aquí tens les teves pastilles. El de la farmàcia m’ha dit que no n’abusis tant.

– Ja saps que si no me les prenc no puc dormir. – li respon ella – Has trigat molt, on has estat?

– He vingut directe del supermercat, mare, només he estat fora una hora.

– Segur. M’apostaria el que fos que t’has aturat a parlar amb la portera. Aquesta dona està casada, Martí, no t’hi hauries d’embolicar…

– Però què dius, mare? Desvaries. Si gairebé ni em saluda, la Lola.

– Ja, si tu ho dius… He vist com te la mires quan ve a veure’m els dissabtes. No li treus els ulls de sobre.

– Va mare, deixa de dir bestieses i descansa. D’aquí a una hora faig el sopar.

Ella es queixa mentre ell li posa la capsa de pastilles damunt de la tauleta de nit.

– Em passo el dia descansant, no faig altra cosa – remuga la dona entre dents.

La deixa amb la paraula a la boca i surt de l’habitació sense tancar la porta. A la seva mare no li agrada estar tancada, diu que s’ofega entre aquelles quatre parets.

Ell se’n va cap al seu estudi i quan hi és dins, ara sí, en tanca la porta. Per una estona, deixa d’escoltar la veu de la mare. Tot queda en silenci, sense crits ni interrupcions.

Entre l’esforç de pujar les escales i el vi, està una mica marejat. S’asseu a la banqueta de fusta, que cruix sota els seus noranta quilos de pes, i comença a endreçar les fotografies. Ha preparat l’àlbum i ara només n’ha de fer la tria i posar-les per ordre. Agafa les tisores i en retalla tot allò que sobra, tot el que resulta accessori. No vol que res pugui destorbar-lo en contemplar-les, només vol centrar la seva atenció en les seves imatges, en elles i prou.

Fa anotacions al peu d’algunes fotografies, amb un retolador en oferta que ha comprat al supermercat. Cal recordar el lloc i l’hora, són molt importants. El nom no el sap, totes elles són anònimes, malgrat que fa tant que les observa que és com si les conegués de tota la vida.

En una hora ha acabat d’endreçar l’àlbum i està llest per començar una nova sessió fotogràfica. Són gairebé les nou del vespre i al carrer ja s’han encès els llums dels fanals. Apaga el focus de la tauleta i obre lleugerament el porticó i la cortina de la finestra. Apropa el trípode al vidre i hi encaixa la seva càmera amb objectiu telescòpic, preparada amb un rodet ISO 800 de color. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Algo más que amor propio

Aisha Rashid decidió que solo se casaría con alguien que la amara más que a su propia vida y que pensara en ella por encima de todas las cosas.

Alguien que conociera hasta el último rincón de su cuerpo, que supiera leer el alma en sus ojos y anticiparse a sus deseos más ocultos, que bebiera el agua en su boca y fuera miel en sus labios. Alguien con quien bailar la lluvia y contar los surcos arados en la tierra y en la piel.

Alguien a quien le gustaran las mismas cosas, que disfrutara con la misma comida y que adorara los mismos lugares visitados.

Alguien que comprendiera sus silencios y amansara sus iras, que no la agobiara con reclamos constantes y supiera respetar su independencia, que la ayudara en todo sin pedir nada a cambio. Alguien que venerara hasta el rastro del perfume a su paso.

Alguien junto a quien envejecer día a día, que no la abandonara nunca ni le fuera infiel, que estuviera a su lado cuando cayera enferma, que llorara con ella en los momentos tristes y que con su voz hiciera el eco de su risa.

Y así fueron sucediéndose infinidad de amantes, uno tras otro. Morenos como el ébano de corazón albino, eunucos del amor disfrazados de poetas, jóvenes impacientes del “te quiero” prematuro, viudos indolentes perdidos en el pasado, fanáticos religiosos adictos a la mentira, pastores malolientes de manos sudorosas, médicos estresados de manicura fina, flacos abúlicos sin sangre en las venas, gordos anestesiados anémicos de sentimiento, extranjeros huidizos como humo en la niebla, filósofos mancos de la palabra eterna, viajantes de comercio sin destino preciso, granjeros mugrientos con sabor a leche agria, viejos desdentados sin testamento anímico…

Pasaron multitud de hombres bajo sus faldas largas. Muchos se enredaron entre sus sábanas blancas; algunos se quedaron más de una primavera; unos pocos le prometieron aburrimiento eterno y a todos les echó con el mismo desdén y la esperanza intacta.

Hasta que, tras años de candidatos rechazados y noviazgos rotos, de ilusiones desbaratadas y de noches vacías, finalmente encontró aquello que buscaba en una sola persona.

Y una mañana de agosto, a sus cuarenta y dos años, Aisha decidió dejar de esperar y casarse consigo misma.


Velcro en 41 paraules

Cosir-nos l’un a l’altre, sense fil i agulla.

Sargir les bastetes en la tela esgarrinxada,
desfer-nos les costures i tornar a repuntar vetes
per vestir-nos de colors,
brodant retalls de patchwork de les nostres vides,
estampant-nos de sanefes.

Cosint-nos per sempre.


Lloa i befa dels éssers en alineació permanent

Hipòcrites. adj./n. m i f.

Comediants de guant fi i corbata grisa nuada a la cintura.

Maniquins de calces emmidonades, amb ferum mal dissimulat de claveguera,
guarnits amb mitges de llana de doble capa,
salvaslips a les aixelles i tampons a l’epiglotis.

Reines del Carnestoltes d’estilisme venecià, pulcres, devotes,
amb mocadors de caixmir a les butxaques i sardines a l’entrecuix.

Mestres del playback en cors de veus monocromes, solistes,
gates maules del somriure congelat en cossos invisibles.

Cariàtides urbanes, cosmopolites, fumadores compulsives de tabac de cargolar
lligat en paper de diari caducat, disfressat de notícia breaking news.

Avorrides fotocòpies de còpies falsificades,
escarxofades criatures assegudes en orinals de porcellana rosa
rematada amb sanefes de violetes i margarides blanques.

Addictes convictes, rates fidels, gosses ionquis de carícies,
prosèlites d’escales inharmòniques en flauta dolça,
disfressades de capitanes, zombies ofegades en l’oblit de la boira,
en rieres abandonades, com grises ombres del no-res.

Prostitutes de les idees, ninots de ventrilòquia,  prime donne d’opereta,
amb arrissades perruques de rínxols blancs on fan niu els corbs i les salamandres.

Bruixes del conjur secret cuinat a foc lent, entre bastidors i fogons de gas butà,
on s’immolen gripaus i ratpenats i s’invoquen receptes verinoses.

Devoradores de perfum i antitranspirant, enterradores del vers, difuntes totes.

Somrients efígies de la paraula correcta, de la mirada prudent,
del gest exacte i els fluids retinguts. Cistitis aguda davallant cuixes avall,
traspassant capes i capes de cel·lulosa zum-zum.

Sergents d’infanteria, estrategs delineants de l’atac preventiu.
Combatents persistents contra enemics de fum, en permanent estat d’alerta màxima.

Dissimuleu la goma de pollastre al voltant de les orelles…
La màscara us delata.


Confessions

La casa dorm, els porticons han aclucat els ulls en un darrer gest i el silenci torna a habitar els  racons inundats de foscor. L’ambient desprèn una subtil alenada d’encens i cera cremada. El paladar encara conserva el record de crema i nata del quinzè aniversari.

El sucre em rossega les dents com un corc, foradant el marfil immaculat amb una barrina diminuta, fins al nervi. Dono voltes i voltes dins el llit, embolicant els llençols i les vores de la camisa de dormir, els somnis i els pastissos. Vencent la son que s’apodera del cos, m’arrossego pel passadís fins al bany, per tal d’acomplir amb el ritual d’ablució de cada vespre i foragitar les agulles que em turmenten les genives.

De puntetes, descalça sobre les rajoles d’una fredor aspra, em rento les dents i les mans polides, d’ungles rectes arran de dit. Somnio en secret en llargues ungles afilades d’un roig brillant… Glopejo l’elixir de menta fresca, dues, quatre, sis vegades, i l’escupo d’un sol cop, esquitxant la pica de ceràmica. Deixo córrer l’aigua de l’aixeta per veure com els reguerons d’un verd pàl·lid formen remolins abans de desaparèixer pel desguàs.

Torno pel passadís cap a la meva habitació però em detinc, sobtada per una remor de veus sordes, per un lleu somiqueig que s’esmuny dessota la porta de l’habitació dels pares. El llum, encès, es cola per l’escletxa del batent que ha quedat entreobert.

El fred em gela la planta dels peus i s’enfila pel cos fins al nas, però el raig lluminós m’atrau com a les arnes i m’apropo, lentament, per no fer notar la meva presència. El so és cada cop més persistent, eleva el seu volum i s’assembla al plor d’un nadó, a l’agonia d’un asmàtic, al ronc d’un porc esbudellat.

La respiració se m’accelera, m’envaeix el pànic pel temor a ser vista. No sóc capaç d’imaginar què provoca un so tan agònic. L’obertura de la porta, d’un pam d’amplada, amb prou feines em deixa entreveure el mirall de l’àvia que corona la capçalera del llit dels pares, al costat esquerre de la cambra. De dins, s’intueix un perfum de gessamí i taronja àcida, de roba humida i suor fresca.

Fixo la vista, emboirada per la foscor, i percebo els marges del llit reflectits al mirall. Damunt dels llençols de setí, arrugats, descobreixo el cos del pare de bocaterrosa, completament nu, amarat de suor, movent-se compulsivament sobre la mare, que està estirada cap per dalt, vestida amb una camisa de dormir de coll alt, descordada a l’altura dels pits i arromangada fins la cintura.

Congelo la respiració en un ofec sord, em vull fondre en la foscor i fer-me invisible. No puc deixar de mirar…

Veig les natges del pare colpejant el pubis de la mare en sacsejades frenètiques. El rostre enrogit per l’esforç, els ulls en blanc, la boca entreoberta. Els llavis, regalimant saliva sobre el coll de la mare, bavejant-la, xuclant els pits arrodonits, mossegant els seus mugrons enormes. Les mans, engrapant la pell blanca de les cuixes, aixecant-li els malucs per empènyer dins seu un bony dur i tens que li neix sota el ventre, envoltat d’un manat de pèl fosc arrissat.

Els veig a través del mirall; ell sense parar de moure’s, com en una convulsió elèctrica, gemegant; ella paralitzada pel pes de l’home, en silenci. I em veig a mi mateixa, al fons de la cambra, espiant per la porta entreoberta. Dos ulls brillants enmig de la foscor del passadís. El meu cos, en penombra, d’un metre i mig escàs, esprimatxat i de cintura fina, els pits incipients sota la camisa de dormir, els genolls i les cuixes molsudes, de carn dura.

M’envaeix una escalfor desconeguda, un foc que em crema per dins i m’inquieta des del centre del meu cos, des del racó sense nom, impronunciable.

De sobte, noto com m’estic orinant a sobre, derramant fils d’aigua calenta cames avall. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


¿A qué piso va?

A Mateo Díaz había dos cosas en el mundo que no le gustaban: los ascensores y las personas, aunque no necesariamente por este orden.

Por separado, procuraba evitarlas en la medida de lo posible, y juntas, le provocaban un profundo malestar. Es por ello que, siempre que podía, intentaba subir en el ascensor de su casa completamente a solas, para que a la angustia por el encierro en un cubículo tan estrecho no se le sumara la estupidez de una conversación insulsa y sin sentido.

Aquel día, mientras Mateo subía los cuatro pisos de altura hasta llegar a su rellano sin la compañía de vecino alguno, el ascensor decidió quedarse parado justo entre el tercer y el cuarto piso, en un espacio intermedio sin numeración.

Tras la leve sacudida que sucedió a la parada, su reacción inicial fue de pánico contenido. Por unos instantes se quedó totalmente paralizado, sintiendo cómo el pulso se aceleraba y el estómago se estrangulaba en un nudo. Pasados unos segundos, cuando pudo recuperar el uso de sus facultades, empezó a pulsar todos los botones de los pisos compulsivamente, por ver si alguno de ellos accionaba el mecanismo eléctrico que pusiera en funcionamiento aquel trasto endemoniado, que había querido estropearse justo en el momento más indebido.

Al ver que el ascensor no reaccionaba mecánicamente a sus impulsos, su cuerpo se convirtió en un manojo de nervios. El sudor le caía a goterones por las sienes, los dientes le castañeaban y las manos no dejaban de temblar mientras pensaba de qué modo podía conseguir ayuda para salir de aquella jaula de hierro sin ventanas.

Con el paso del tiempo, el pánico iba creciendo en su interior, demoliendo las barreras de las buenas formas e invadiendo todas sus funciones corporales. Tras pulsar repetidamente el botón de alarma, empezó a gritar en busca de socorro, aumentando el volumen a cada chillido, hasta que la garganta se le secó completamente. En la escalera todo era silencio. Al quedarse sin voz, pensó en utilizar otras partes de su cuerpo para reclamar la atención de los vecinos. Entonces comenzó a golpear las paredes con puños y pies, pero al ver que no conseguía alertar a nadie, en un acto de desesperación absoluta le pegó una tremenda patada a la puerta del ascensor, con toda la fuerza de la que fue capaz. Ante su sorpresa, ésta cedió, derribando consigo el muro de cemento y abriendo un profundo agujero en la pared. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Deseo ocular

Vértigo en los ojos cuando te besan la piel,
a cada encuentro.

Mi carne se deshace por las extremidades;
primero van las manos en un calambre eléctrico,
luego le siguen brazos y el hueco de los codos,
el puente de los hombros y el pliegue en las axilas.

El viento que me arrastra
demuele las murallas de mis pechos,
derramando leche de almendras y azúcar de caña,
con un sabor dulzón a caramelo derretido.

Sorbos de espuma emanan del manantial de mi boca,
en vaivenes que hunden, azotan y relajan el estómago.

Su marea me sumerge en un pozo sin fondo,
en ese parpadeo del corazón que responde
a un millar de cosquillas en los dedos.

En un instante siquiera, un suspiro fugaz sin oscuridad.
La suave presión entre las piernas,
húmedas del agua de mi fuente.

Me falta la respiración y me embriago
al borde del desvanecimiento.

Sólo con mirarte, posees mi luz.


Culpable

Dos quarts de deu del vespre.

El dia s’adorm, lentament, tancant els llums de les cambres inhabitades, dibuixant retalls d’obscuritat al peu dels mobles que se’n lamenten, grinyolant el seu abandó, el seu oblit en una nova nit. Una nit més, d’un dia més, d’un temps que es mou en cercles, avançant i retrocedint eternament.

Travesso el passadís en penombra, creuant portes que tanco, al meu darrere. Cuina, lavabo, l’habitació de la mare.

–    Bona nit, que dormis bé!

De dins, un lleu murmuri, una cantarella letàrgica, un suau lament d’hores viscudes, de dolors impregnats als budells. I una subtil presència de sofre, fosca, esperant al costat del llit. Ja fa un mes que s’hi ha instal·lat, des del principi de la malaltia.

Segueixo passadís avall, dues, quatre, deu, vint rajoles d’argila del tauler d’escacs imaginari. La dama que avança, majestuosa; la reina sense rei, sense peons, ni torres, ni cavalls…

Davant la porta de fusta blanca, de doble fulla, deso les sabates damunt l’estora que em dóna la benvinguda. Descalça, alçada de puntetes, començo el ritual de cada vespre.

Encendre el llum de la tauleta, la bombeta esgrogueïda dins el conus de pergamí recremat. El focus projectant dèbils cercles de llum cap el sostre, en gradients de color rosa, salmó, sèpia, gris… Gairebé no es perceben els contorns de les figures, als quadres de les parets: el Sant Sopar, els pares de casori, el paisatge nevat de punt de creu… La lluentor dels marcs daurats també s’ha esmorteït en la foscor.

Posar l’alarma del rellotge a l’hora de sempre. Vuit trenta. Com cada matí, el so inexcusable, el timbre maleït.

Descordar-me lentament la bata embuatada, sis botons de colors dins sis traus, un per un. Plegar-la i col·locar-la damunt la cadira d’arpillera i pi ennegrit, als peus del llit. Després, hi van els sostenidors. Tres gafets, primer una espatlla, després l’altra. El fred de la rajola s’enfila pels peus, des de les puntes dels dits fins als mugrons, erectes i endurits en una esgarrifança elèctrica.

Posar-me el camisó de cotó que resta, tebi pel planxat recent, damunt del respatller de la cadira. Primer passa pel cap, pels braços, fins caure pel seu pes fins els genolls. Calçar-me les sabatilles de vellut, primer el peu dret, després el peu esquerre. Tres passos endavant.

Obrir el calaix de la tauleta. El llibre del marquès de la nit anterior, unes pinzellades de filosofia en el tocador, el record de la mare, les ulleres de llegir dins l’estoig de pell, els mocadors, la ploma estilogràfica, la llibreta ratllada. Agafar el tub de pastilles. Un glop d’aigua, dues càpsules baixant, corrent avall per l’esòfag. Una lleugera irritació a la laringe, un eructe sense sortida. Inspirar fort fins fer desaparèixer la sensació d’ofec.

Obrir les cortines del balcó… No. Avui no. Avui és nit de records, de reunió familiar.

Tanco les cortines blanques de fil, abaixo les persianes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »