Autoproposta

Anuncis

El sexe dels àngels

Els dissabtes són dies de mercat, al barri. Laura sosté dues bosses pesades plenes de viandes mentre espera, pacientment, que arribi l’ascensor a la planta baixa. Avui ha pensat que per dinar farà una amanida, arròs amb sèpia i, de postres, mel i mató. Ha comprat vi a granel i gasosa per regar-ho tot i fer venir la guspira que provoca les migdiades llargues, aquelles que s’empalmen amb els capvespres i deixen el cap ple d’ocells negres i la boca pastosa…

Quan la caixa de metall colpeja el topall en arribar a la planta, sent unes passes repicar rere seu i tot seguit la veu de Lola, la portera. “Quina calorada, no, senyora Rius? Sembla que sigui estiu, això no és normal…” En girar-se per saludar-la, veu que l’acompanya un noi que no coneix. “Hola Lola. Sí, fa molta calor”, li respon educadament. “Miri, li presento el meu nebot, el Gerard, que s’estarà amb mi a partir d’ara”, diu Lola. De sobte, com si es tractés d’un secret, s’atansa a la Laura i, fent com si el noi no hi fos, xiuxiueja: “Sa mare, ma germana, ha hagut de posar-se a treballar a casa d’uns marquesos de Vilanova des que el malparit del seu marit va fugir amb aquella meuca de Barcelona… Ai perdoni! Què en sóc, de malparlada… Vull dir que, com els senyors volien criada però no criatura, me l’he portat a viure amb mi per un temps…”

Laura fa una ullada discreta a la criatura. El noi és alt i eixut, amb un aire distret i absent, però en posar ella els ulls per uns segons en les seves ninetes, la seva mirada la travessa com si sabés… com si la reconegués… Li sent una estrella de brillantor, una espurna maliciosa que es clava a les parpelles i li fa enrojolar la pell, envaint les galtes d’una cremor inesperada. Gerard somriu a mig camí entre àngel i dimoni, amb la gosadia dels adolescents, i es passa la mà pels cabells rebels i ondulats, un xic llargs, en un gest deliciós i embriagador, sense paraules. El silenci fa olor de suor fresca i xiclet de menta. “Nen, digues alguna cosa, saluda la senyora”, l’etziba Lola mentre li fum un calbot. “Aquest jovent d’avui dia, no saben d’educació ni de res, ja li dic jo…”

I l’àngel desapareix dins la porteria, deixant Laura clavada a terra, envaïda de primavera i palplantada davant Lola, que no para de xerrar.


senyals de fum… buides

senyals de fum...buides


Aventura

Els tacons d’agulla ressonen a cada passa sobre el paviment d’argila i pedra polida, rebotant entre les parets rústegues del mas, maldestrament emblanquinades. Mentre la dona enfila solemnement els vells graons arrodonits de l’escala que separen el celler de les estances de la primera planta, regira la bossa de mà de Louis Vuitton que duu penjant de l’espatlla, per tal de trobar-ne el mòbil. Amb un gest gairebé mecànic, tantes vegades emprat, revisa el correu i les trucades entrants per, finalment, posar l’aparell en silenci. No vol que res la destorbi en les properes hores: cap senyal del món exterior, ni feina ni família, res en absolut. Aquesta nit és només per a ella, només per a ells dos, un espai de temps privat i furtiu, fora de tot i de tothom, en una masia aïllada envoltada de bosc i terres de conreu. Lluny de l’estrès, de la monotonia del seu matrimoni… És la seva aventura secreta.

Quan arriba al pis de dalt, en obrir la porta del passadís que condueix al menjador, l’envaeix amorosament una fragància d’espígol i mel. La masovera ho ha deixat tot preparat: un ram de flors silvestres recent tallades en un gerro de vidre, damunt la taula de pi; la llar de foc encesa, amb un munt de llenya a la vora per anar atiant les flames; l’estora de llana beix per jeure-hi al damunt, al seu davant; diverses espelmes de cera verge distribuïdes entre els llibres de les prestatgeries i una ampolla de vi negre per obrir, reserva de la casa, damunt el marbre de la cuina.

La dona s’ho mira tot amb un somriure prematur, com si s’imaginés el que passarà a continuació. De lluny, mentre el sol es va ponent rere les muntanyes i els ocells van apagant el seu refilet, se sent el soroll del motor d’un cotxe que s’apropa a la casa. Excitada, s’atansa a la finestra i descorre les cortines de ganxet per veure arribar el Volvo Coupé de color plata que coneix tan bé, especialment per dins… Amb una cadència sensual torna al bell mig de la sala i s’asseu a una cadira amb les cames creuades.

Amb quatre gambades, l’home puja l’escala fins arribar al saló on ella l’espera. Posa la mà a la butxaca de la jaqueta, comprova que el mòbil està en silenci. Tot controlat. Reconeix la dona enmig de la penombra, s’hi apropa. “No saps les ganes que tenia de veure’t…“, li diu amb la veu entretallada. Ella s’aixeca de la cadira, sense dir una paraula. Quan són l’un al costat de l’altre, les mans parles soles. Ell l’abraça, la grapeja, li abaixa el vestit fins a la cintura. Ella li treu la jaqueta i li descorda la camisa. Afamats, es llepen el coll, les orelles, els llavis… Entre gemecs, ella li abaixa els pantalons, el fa caure. Cauen tots dos, rodolen per terra i amb les mans es despullen el que els queda de roba. S’acaricien, s’engrapen, s’entortolliguen braços i cames. Ella li clava les ungles a l’esquena. Ell la penetra amb força, com una fera salvatge, amb els músculs tensos i els ulls en blanc. Després d’una dotzena de sacsejades, descarrega amb força dins el seu ventre.

En acabar, exhausts, es deixen caure panxa enlaire sobre l’estora, l’un al costat de l’altre. Descansen una mitja hora. De sobte, ella s’aixeca d’una revolada. Agafa la seva bossa de mà, l’obre. De dins, en treu el mòbil. “Cap missatge de casa?”, li pregunta ell. “Cap. Tot en ordre. Els nens estan perfectament, amb la cangur. Segur que s’ho estan passant la mar de bé sense nosaltres. Per un dia que els deixem sols…” – contesta ella – “Què, obrim l’ampolla de vi?”. I tot seguit, li pica l’ullet amb coqueteria.


(…)

Sovint, quan una imatge és molt bona, quan parla entre silencis, quan amaga una història, quan és prou escaient, quan s’escriu tota sola, quan deixa volar les ales, quan és tan semiòtica, quan obre tantes portes que és com un full en blanc… em quedo sense paraules.

Les lletres em cauen de la boca com dents de llet i rodolen, es transformen, es pinten de colors, prenen forma, volum i pes, s’agrupen unes amb d’altres, s’endrecen i desendrecen en jocs anàrquics, impossibles, fins tenir vida pròpia.

I jo les observo, vocals i consonants, m’ho miro tot anar i venir, lluny de mi, com ocells caiguts del niu, i somric, amb la boca esdentegada i els llavis arrugats.


El cabaret de los amores perdidos

La vida en un pañuelo de papel, arrugado y húmedo.
El amor en un pañuelo de hilo, cubriendo lunas de hiel.
Trapecistas ciegos suspendidos en el aire,
ingrávidos, sostenidos por mil y un globos de helio.

Comediantes desnudos bajo la carpa del circo,
con los cuerpos envueltos en polvo de oro y miel.
Vértigo de bailarinas en cajas de música sin cuerda,
al son de acordeones tristes del cabaret.

Acordeón de las notas abandonadas
en las costuras de los vestidos empolvados.
Mejillas bermellón en cutis disfrazados,
con afeites de polvo de talco, descoloridos.

Caídas sin red en el suelo de la pista,
formando charcos de sangre coagulada.
Sin llanto ni quejidos, sus gargantas se asfixian
con las viejas canciones de los amores perdidos.


mirades amb una ISO especial

mirades amb una ISO especial

visa pour l’image
perpinyà – setembre 2011


Metamorfosis

Quisiera ser el humo que quema tu garganta,
volverme niebla espesa dentro de tus pulmones,
sentir cómo me aspiras y penetro tu aire,
usurpando tu cuerpo e inundando tu alma.

Vestirme con tu piel, recortarme las uñas,
deshinchar ambos pechos y endurecer los músculos,
mudar la piel a blanco, platear los cabellos,
pintar de verde los ojos y acortar las pestañas.

Convertir el sexo propio del cóncavo al convexo,
esculpir las caderas, hacer crecer el pelo,
apoyar los cristales sobre nariz y orejas,
palidecer los labios y engrandecer el cuello.

Quisiera poder ver cómo me ves por fuera,
crecer en tus adentros como las células muertas,
volverme cual parásito que come las entrañas,
y convertirme en ti, para amarte de veras.


Tornar a començar

Hem tornat.

Després d’uns quants mesos de silenci. Després d’una pausa sense previ avís. Després d’un buit d’imatges i de paraules, en aparença.

Com els grups de música que fa molt de temps que toquen junts, o els matrimonis que fa moltes nits que comparteixen matalàs i coixí… necessitàvem donar-nos un temps per tornar a redefinir-nos. No hem desfet el grup, ni tornat els anells. Ens hem aturat un moment al llindar del nostre llit en comú i ens hem redibuixat, reescrit i repensat per tornar a néixer, de nou, amb noves forces i noves idees.

Junts, però independents. Amb noves regles o sense elles, lliures. Junts, pel plaer de caminar junts i trobar les nostres mirades i paraules, de tant en tant. Amb l’únic compromís de tornar a començar i de tornar a enamorar-nos de paragrafies


Viure en permanent estat d’alerta

Signes de perill…
Un plor punyent.
El rostre groc.
Unes dècimes de febre.
El ventre inflat.
Els ulls de vidre.
Una tos persistent.
Una mucositat verdosa.
La mirada creuada.
L’oïda líquida.
Una fiblada a l’estómac.
Una coïssor irritant.
La pell pigada.
Quaranta graus de febre.
Un tremolor al cos.
La gola aspra.
Un dolor al pit.
Una estrebada al coll.
Sang a l’orina.
Una taca sospitosa.
Una punxada al maluc.
Una inflor al rostre.
Un brunzit incessant.
Un mareig en estat sobri.
Una rampa al canell.
Les articulacions rovellades.
Unes lletres borroses.
Una coixesa perenne.
Un vòmit sobtat.
Un bony al pit…
… i la vida, que passa, sense adonar-te’n,
fins al darrer símptoma insalvable.

Un darrer sospir.