calma, desitjada calma…

per molts anys
m.


Un sol gest, un gest subtil. Cinc dits recolzats en un rostre, delicadament, com en una carícia. El braç trencant la diagonal del cos. El cap lleugerament caigut cap enfora, només uns centímetres, molt pocs. Tot just el necessari per fer volar els cabells i les idees i els neguits. Tot just l’imprescindible per gravitar, sense pes, lleugera, per damunt del sofà. En equilibri perfecte. Horitzontal. Per enlairar-se, flotant com una ploma damunt la taula, amb el cos relaxat i els ulls closos. Levitar i sortir volant per la finestra…

Un sol dispar per capturar, en un instant, l’emoció subtil, delicada, lleugera, voladissa, perfecta, de la meva mirada envers ella. Tan a prop i tan llunyana, es fa fonedís rere els vidres de la finestra. Per damunt dels arbres i les teulades, vola. Vola i s’eleva, com una bombolla de sabó transparent. Per travessar camins, carrers i cases. Fent-se boira sobre les teulades, fum a les xemeneies i llum entre núvols. Fonent-se, de sol, de suor, en cabdells de vapor. Ascendint, travessant atmosferes i baixant, de nou, arran de platja. Per fer-se mar, sal, marinada.

I jo, arrelat a terra, l’espero. Els peus s’arrapen a les rajoles fredes, trenquen la ceràmica i per les rescloses s’hi colen les arrels que em neixen dels dits. Traspassant capes i capes de ciment, regalimant llàgrimes vegetals. Espero. Les finestres obertes, de bat a bat. La taula parada. Els plats de porcellana fina, francesa. Les copes de cristall, buides. Els coberts de plata, simètrics. Assegut rere les estovalles blanques, immaculades. Esperant. Per devorar el seu cos, començant per les ales…

Però ella, pell líquida, plou sobre la pedra de les llambordes, fresca, s’esquitxa contra els vidres i entra per la finestra oberta del menjador. Fent-se mirall dels meus desitjos en un toll d’aigua al costat dels meus peus, per on beuen les meves arrels. Per on veig el meu reflex, i el d’ella, mirant-me. Obrint els ulls. Despertant del son, fent-se carn sobre el sofà.

I de nou, viva, tornar a respirar.

Anuncis

Velcro en 41 paraules

Cosir-nos l’un a l’altre, sense fil i agulla.

Sargir les bastetes en la tela esgarrinxada,
desfer-nos les costures i tornar a repuntar vetes
per vestir-nos de colors,
brodant retalls de patchwork de les nostres vides,
estampant-nos de sanefes.

Cosint-nos per sempre.