temporalitat invertida

20130125-110924.jpg

Anuncis

obvietat monocrom


senyals de fum… buides

senyals de fum...buides


mirades amb una ISO especial

mirades amb una ISO especial

visa pour l’image
perpinyà – setembre 2011


De 2.0 a 1.0, passant per 3.0

Marta Fernández. Amistats (156). De Barcelona, Spain. Estudia Arquitectura a Universitat de Barcelona. Nascuda el 07 maig  1990

Jordi Costa. Amistats (243). De Badalona, Spain. Treballa a Rocky’s. Data de naixement: 15 setembre 1985

New request. Jordi Costa. 1 amistat en comú. Confirma.

El mur.
La Marta Fernández i el Jordi Costa han fet amistat. Fa 5 minuts.
A l’Alba Roca li agrada. Mostra els 14 comentaris.
Jordi Costa: Bon dia! Q tal la resaca aqst matí? Llàstima d birra, al final… 😀
Marta Fernández: Ho dius per la q em vas tirar per sobre???
Jordi Costa: Prdona, xò vas ser tu matexa!
Marta Fernández: Excuses…
Jordi Costa: Et passes aqta nit x bar i et convido a una birra x compensar? 😉
Marta Fernández
: … Et penses que em subornaràs tan fàcilment? La samarreta em va quedar feta una merda!
Jordi Costa
: Xò estaves molt sexy amb la samrreta mullada… jeje
Marta Fernández:
… el que em faltava! Tio, conyes les justes!
Jordi Costa:
Ok, ok… perdona! Era broma… En serio, et pases o q? M’agradaria veuret, i a + aquesta nit toquen uns colegues q segur q t’agradaran…
Alba Roca
: Eiiii! Marta, nena, al final et vaig perdre quan marxàvem del bar i quan vaig tornar a entrar ja no hi eres, te’n vas anar o què?
Marta Fernández
: Alba, t’ho explico després en privat. 😉 Et véns aquesta nit al Rocky’s un altre cop?
Alba Roca
: Buff, no tinc pasta…
Marta Fernández
: Ens conviden a concert i birres gratis! 😉
Jordi Costa:
Ok, us espero a ls 10h, el concert comensa una hora + tard. Ens veiem!.
A Alba Roca li agrada.

Missatges.
Alba Roca

Tia, qui és aquest tal Jordi? Explica, collons!!!
Marta Fernández

Te’n recordes del cambrer que em va estar tirant els trastos tota la nit?
Alba Roca

No fotisssssss!!!!!! Te’l vas tirar??????? Quin regal d’aniversari…jajaja!
Marta Fernández

No, no… va ser ell que em va tirar…….. la birra per sobre!!! 😀 Jajajaja! Jo portava una taja que no me’n recordo ni com vaig arribar a casa… em penso que em va acompanyar ell amb la moto. No sé, tia, anava fatal. Crec que quan vas entrar devia estar al lavabo intentant netejar la samarreta…
Alba Roca

Ja podia anar buscant-te per la pista!……. Però què? I quan et va deixar a casa, què?
Marta Fernández   

Jo què sé, ni me’n recordo… Crec que res. Ja et dic que jo anava fatal…
Alba Roca

Res? Hòstia què fort!… Tu ets tonta del cul, Marta. Espavila, que se t’escapa el tren, collons!  Que aquest el tens a webo i el tio està per demanar tanda, cony… i a més que ja va sent hora que t’oblidis del Miquel, tia.
Marta Fernández

No em fotis sermons, Alba, ok? Que sí, anem aquesta nit al Rocky’s i ja veurem. Et veig a la porta a les 10. Petons!
Alba Roca

Ok, wapa! Fins ara!

Esdeveniments.
Concert de Cara de Perro a Rocky’s.

Dissabte 8 maig.
T’hi ha convidat Jordi Costa.
87 hi assistiran. 48 potser hi assistiran. 129 no hi assistiran. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Portes i finestres

Quan arriba a casa encara no són les vuit del vespre. Deixa les dues bosses del supermercat a l’entrada i encén el llum, perquè comença a fer-se fosc i dins ja no s’hi veu gaire. Esbufega. Són cinc pisos sense ascensor, carregat amb dues grans bosses plenes de menjar, productes de neteja i una capsa de pastilles per dormir.

S’eixuga la suor amb el mocador i intenta refer-se de l’esforç.

– Ets tu, Martí?

– Sí, mare, qui vols que sigui?

– M’has portat les meves pastilles?

Ell no li respon. Torna a agafar les bosses i es dirigeix cap a la cuina. Obre la nevera i hi posa els productes frescos: els iogurts, la llet i els formatges. Abans de tancar-la en treu una ampolla de vi encetada i se’n serveix un got. Se l’empassa d’un glop, gairebé sense respirar, mentre sent la veu de la mare que remuga alguna cosa, de lluny. Se’n serveix una altra, però aquest cop decideix degustar-la més lentament. Assaboreix el seu gust a vi ranci, de bodega barata. N’ha comprat una altra ampolla perquè no se li acabi.

La mare segueix queixant-se en veu més baixa, és un lament que no calla mai. A vegades en puja el volum, i quan beu una mica fins i tot li crida.

– Aquí tens les teves pastilles. El de la farmàcia m’ha dit que no n’abusis tant.

– Ja saps que si no me les prenc no puc dormir. – li respon ella – Has trigat molt, on has estat?

– He vingut directe del supermercat, mare, només he estat fora una hora.

– Segur. M’apostaria el que fos que t’has aturat a parlar amb la portera. Aquesta dona està casada, Martí, no t’hi hauries d’embolicar…

– Però què dius, mare? Desvaries. Si gairebé ni em saluda, la Lola.

– Ja, si tu ho dius… He vist com te la mires quan ve a veure’m els dissabtes. No li treus els ulls de sobre.

– Va mare, deixa de dir bestieses i descansa. D’aquí a una hora faig el sopar.

Ella es queixa mentre ell li posa la capsa de pastilles damunt de la tauleta de nit.

– Em passo el dia descansant, no faig altra cosa – remuga la dona entre dents.

La deixa amb la paraula a la boca i surt de l’habitació sense tancar la porta. A la seva mare no li agrada estar tancada, diu que s’ofega entre aquelles quatre parets.

Ell se’n va cap al seu estudi i quan hi és dins, ara sí, en tanca la porta. Per una estona, deixa d’escoltar la veu de la mare. Tot queda en silenci, sense crits ni interrupcions.

Entre l’esforç de pujar les escales i el vi, està una mica marejat. S’asseu a la banqueta de fusta, que cruix sota els seus noranta quilos de pes, i comença a endreçar les fotografies. Ha preparat l’àlbum i ara només n’ha de fer la tria i posar-les per ordre. Agafa les tisores i en retalla tot allò que sobra, tot el que resulta accessori. No vol que res pugui destorbar-lo en contemplar-les, només vol centrar la seva atenció en les seves imatges, en elles i prou.

Fa anotacions al peu d’algunes fotografies, amb un retolador en oferta que ha comprat al supermercat. Cal recordar el lloc i l’hora, són molt importants. El nom no el sap, totes elles són anònimes, malgrat que fa tant que les observa que és com si les conegués de tota la vida.

En una hora ha acabat d’endreçar l’àlbum i està llest per començar una nova sessió fotogràfica. Són gairebé les nou del vespre i al carrer ja s’han encès els llums dels fanals. Apaga el focus de la tauleta i obre lleugerament el porticó i la cortina de la finestra. Apropa el trípode al vidre i hi encaixa la seva càmera amb objectiu telescòpic, preparada amb un rodet ISO 800 de color. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


calma, desitjada calma…

per molts anys
m.


Un sol gest, un gest subtil. Cinc dits recolzats en un rostre, delicadament, com en una carícia. El braç trencant la diagonal del cos. El cap lleugerament caigut cap enfora, només uns centímetres, molt pocs. Tot just el necessari per fer volar els cabells i les idees i els neguits. Tot just l’imprescindible per gravitar, sense pes, lleugera, per damunt del sofà. En equilibri perfecte. Horitzontal. Per enlairar-se, flotant com una ploma damunt la taula, amb el cos relaxat i els ulls closos. Levitar i sortir volant per la finestra…

Un sol dispar per capturar, en un instant, l’emoció subtil, delicada, lleugera, voladissa, perfecta, de la meva mirada envers ella. Tan a prop i tan llunyana, es fa fonedís rere els vidres de la finestra. Per damunt dels arbres i les teulades, vola. Vola i s’eleva, com una bombolla de sabó transparent. Per travessar camins, carrers i cases. Fent-se boira sobre les teulades, fum a les xemeneies i llum entre núvols. Fonent-se, de sol, de suor, en cabdells de vapor. Ascendint, travessant atmosferes i baixant, de nou, arran de platja. Per fer-se mar, sal, marinada.

I jo, arrelat a terra, l’espero. Els peus s’arrapen a les rajoles fredes, trenquen la ceràmica i per les rescloses s’hi colen les arrels que em neixen dels dits. Traspassant capes i capes de ciment, regalimant llàgrimes vegetals. Espero. Les finestres obertes, de bat a bat. La taula parada. Els plats de porcellana fina, francesa. Les copes de cristall, buides. Els coberts de plata, simètrics. Assegut rere les estovalles blanques, immaculades. Esperant. Per devorar el seu cos, començant per les ales…

Però ella, pell líquida, plou sobre la pedra de les llambordes, fresca, s’esquitxa contra els vidres i entra per la finestra oberta del menjador. Fent-se mirall dels meus desitjos en un toll d’aigua al costat dels meus peus, per on beuen les meves arrels. Per on veig el meu reflex, i el d’ella, mirant-me. Obrint els ulls. Despertant del son, fent-se carn sobre el sofà.

I de nou, viva, tornar a respirar.


En legítima defensa

Li ho juro, senyor Jutge. El meu és un cas claríssim de legítima defensa. Sé que costa de creure, donada la situació d’aparent indefensió de la víctima, però li ben asseguro que, per uns moments, vaig témer per la meva pròpia vida. Ni el cotxe ni la foscor de la nit m’emparaven. Res no em protegia de la seva agressió, del dolor immens d’un cop sobtat i colpidor. Sens cap mena de dubte, si ell no hagués mort, probablement hagueren trobat el meu cos aixafat contra un mur, envoltat de ferralla. No exagero gens ni mica. Allò em va salvar.

Sap? No tenia gaires opcions. Prémer l’accelerador a fons mentre creuaven el pas de vianants per acabar ràpidament amb aquella tortura, o bé morir en aquell mateix instant, dins d’un cotxe aturat en una cruïlla fosca, a mitjanit, sota un semàfor vermell com la sang que em bullia per dins.

Tot va ser fruit d’una maleïda casualitat. Ell no havia de ser-hi, allà, palplantat a la vorera. Ell era lluny d’aquí, fora de la ciutat, en viatge de negocis, a una convenció de telefonia mòbil a Oslo. Tot el dia que el trucava, però sempre em donava el mateix missatge una i altra vegada. “El telèfon es troba apagat o fora de cobertura”. Ho entén? A Oslo.

La nena es trobava malament, no parava de tossir i li havia pujat la febre. Vaig agafar el cotxe per anar a la farmàcia de guàrdia a comprar un antitèrmic mentre la deixava a casa amb la meva mare. Havia hagut de sortir abans de la feina, enmig d’una reunió amb un dels nostres clients principals. Al meu cap no li havia fet gens ni mica de gràcia. La mare, a casa, feia més nosa que servei, però la necessitava per poder anar a buscar els medicaments que ens havia receptat el metge d’urgències. Jo estava molt nerviosa, després de tot un dia amunt i avall, però finalment començava a controlar la situació.

No pot imaginar-se com em vaig sentir quan el vaig trobar sobtadament allà, il·luminat pels focus del vehicle, sense veure’m, del bracet d’aquella dona, amb la mirada perduda. Per uns moments, vaig deixar de respirar. El cor em premia les costelles i un vòmit de bilis m’ascendia per l’esòfag, incontrolat. Sentia que em quedava sense aire, ofegada entre quatre parets de llauna i vidre. Volia morir. Però de sobte, el cos va actuar per mi, en defensa pròpia. I el meu peu va prémer l’accelerador.

Ell ni tan sols va veure el cotxe que se li venia al damunt, ni va sentir l’olor dels pneumàtics cremats damunt l’asfalt en arrencar una carrera de pocs metres a tota velocitat envers ells dos. Li estalviaré els detalls del darrer instant, quan finalment va girar-se cap a la llum que estava a punt d’endur-se’l a un altre barri, lluny d’aquell eixam de carrers pudents d’extraradi, on les putes barates venen el seu cos sota els fanals groguencs i els llits dels bordells fan ferum de pixats i cervesa.

Tot va acabar en un breu instant, li ben asseguro que no va patir. L’impacte fou prou fort per no deixar-lo agonitzant. Allò era una mort segura. La sang i els bocins de budell al parabrisa n’eren una evidència; és per això que no em vaig aturar per assegurar-me que havia fet bé la meva feina. Una cosa és defensar-se i una altra, molt diferent, delectar-se en el dolor aliè. A més, jo a aquella dona no la coneixia de res. No em vaig imaginar que potser ella no hagués mort en l’accident. De fet, m’interessava ben poc la seva dissort. Era el meu marit qui m’havia agredit, clavant-me un punyal enverinat a l’estómac.

Perquè sap, senyor Jutge? No sé perquè la gent parla del cor, quan pateix mal d’amors. A mi sempre m’ha fet mal a l’estómac…


Lloa i befa dels éssers en alineació permanent

Hipòcrites. adj./n. m i f.

Comediants de guant fi i corbata grisa nuada a la cintura.

Maniquins de calces emmidonades, amb ferum mal dissimulat de claveguera,
guarnits amb mitges de llana de doble capa,
salvaslips a les aixelles i tampons a l’epiglotis.

Reines del Carnestoltes d’estilisme venecià, pulcres, devotes,
amb mocadors de caixmir a les butxaques i sardines a l’entrecuix.

Mestres del playback en cors de veus monocromes, solistes,
gates maules del somriure congelat en cossos invisibles.

Cariàtides urbanes, cosmopolites, fumadores compulsives de tabac de cargolar
lligat en paper de diari caducat, disfressat de notícia breaking news.

Avorrides fotocòpies de còpies falsificades,
escarxofades criatures assegudes en orinals de porcellana rosa
rematada amb sanefes de violetes i margarides blanques.

Addictes convictes, rates fidels, gosses ionquis de carícies,
prosèlites d’escales inharmòniques en flauta dolça,
disfressades de capitanes, zombies ofegades en l’oblit de la boira,
en rieres abandonades, com grises ombres del no-res.

Prostitutes de les idees, ninots de ventrilòquia,  prime donne d’opereta,
amb arrissades perruques de rínxols blancs on fan niu els corbs i les salamandres.

Bruixes del conjur secret cuinat a foc lent, entre bastidors i fogons de gas butà,
on s’immolen gripaus i ratpenats i s’invoquen receptes verinoses.

Devoradores de perfum i antitranspirant, enterradores del vers, difuntes totes.

Somrients efígies de la paraula correcta, de la mirada prudent,
del gest exacte i els fluids retinguts. Cistitis aguda davallant cuixes avall,
traspassant capes i capes de cel·lulosa zum-zum.

Sergents d’infanteria, estrategs delineants de l’atac preventiu.
Combatents persistents contra enemics de fum, en permanent estat d’alerta màxima.

Dissimuleu la goma de pollastre al voltant de les orelles…
La màscara us delata.


¿A qué piso va?

A Mateo Díaz había dos cosas en el mundo que no le gustaban: los ascensores y las personas, aunque no necesariamente por este orden.

Por separado, procuraba evitarlas en la medida de lo posible, y juntas, le provocaban un profundo malestar. Es por ello que, siempre que podía, intentaba subir en el ascensor de su casa completamente a solas, para que a la angustia por el encierro en un cubículo tan estrecho no se le sumara la estupidez de una conversación insulsa y sin sentido.

Aquel día, mientras Mateo subía los cuatro pisos de altura hasta llegar a su rellano sin la compañía de vecino alguno, el ascensor decidió quedarse parado justo entre el tercer y el cuarto piso, en un espacio intermedio sin numeración.

Tras la leve sacudida que sucedió a la parada, su reacción inicial fue de pánico contenido. Por unos instantes se quedó totalmente paralizado, sintiendo cómo el pulso se aceleraba y el estómago se estrangulaba en un nudo. Pasados unos segundos, cuando pudo recuperar el uso de sus facultades, empezó a pulsar todos los botones de los pisos compulsivamente, por ver si alguno de ellos accionaba el mecanismo eléctrico que pusiera en funcionamiento aquel trasto endemoniado, que había querido estropearse justo en el momento más indebido.

Al ver que el ascensor no reaccionaba mecánicamente a sus impulsos, su cuerpo se convirtió en un manojo de nervios. El sudor le caía a goterones por las sienes, los dientes le castañeaban y las manos no dejaban de temblar mientras pensaba de qué modo podía conseguir ayuda para salir de aquella jaula de hierro sin ventanas.

Con el paso del tiempo, el pánico iba creciendo en su interior, demoliendo las barreras de las buenas formas e invadiendo todas sus funciones corporales. Tras pulsar repetidamente el botón de alarma, empezó a gritar en busca de socorro, aumentando el volumen a cada chillido, hasta que la garganta se le secó completamente. En la escalera todo era silencio. Al quedarse sin voz, pensó en utilizar otras partes de su cuerpo para reclamar la atención de los vecinos. Entonces comenzó a golpear las paredes con puños y pies, pero al ver que no conseguía alertar a nadie, en un acto de desesperación absoluta le pegó una tremenda patada a la puerta del ascensor, con toda la fuerza de la que fue capaz. Ante su sorpresa, ésta cedió, derribando consigo el muro de cemento y abriendo un profundo agujero en la pared. Llegeix la resta d’aquesta entrada »