Absenta bar

En un sofà atrotinat es barregen els nostres desitjos, mentre les mans es busquen en un caprici voluptuós sota el llum groguenc d’un far isolat. El licor dóna voltes al vidre i a l’estómac, gelant-nos els dits ardents, inflamats de pell i enredats entre els cabells. Els ulls es confonen en una sola mirada, on ens reconeixem l’un en l’altre i des d’on ens penetrem fins als budells, regirant els muscles i estrangulant el cor i els pulmons. Tenim tota la nit per davant, només per a nosaltres. El vermell del tapís ens escalfa el sexe mentre entortolliguem les llengües com si ens volguéssim devorar d’una mossegada. Però tot passa lentament, sense pressa. Tenim temps per parlar, per riure, per endevinar-nos les paraules, per beure un darrer glop i mossegar el gel que resta al fons del got. Res ens destorba perquè res ens envolta, surant en un vell sofà a la deriva, en un mar calmat i rogenc enmig d’un cel pintat de negra nit. De lluny ens arriba l’olor a salnitre i a pesca recent capturada, del port que s’intueix llunyà, en un punt de llum al fons de l’horitzó. Naveguem mil milles marines, des de ports mediterranis a ultramar, d’on ens arriben llengües i músiques estranyes de mil colors, que ens porten el record de les espècies picants i de la fruita àcida. I l’emoció segueix retinguda a la boca de l’estómac, endarrerint a plaer el moment de llençar l’àncora al mar per trencar l’encanteri del viatge i trepitjar terra ferma. A port ens esperen les claus compartides i un mar de llençols i escuma blanca com xarxa de pesca, on ho serem tot per sempre.

Als amants anònims


La terra erma

Per fora, sóc tota color negre, com els escarabats. Negre dol, negre mort. Sòbria i planxada, camisa de màniga llarga i faldilla sobre els genolls. La medalleta de plata penjant del coll, en el solc buit entre els pits secs. Als peus, sabata baixa de sola de cautxú. Per dins, blanc i rosa pàl·lid. La goma elàstica de les mitges se’m clava a la cintura, estrenyent encara més les calcetes de blonda, brodades amb flors que em fan pessigolles amb els seus pètals transparents. Noto el seu tacte suau a l’engonal, la seda i el cotó de la zona més fina, de la zona oculta, de la zona morta. I tan viva, mare, tan viva estic als meus quaranta anys! Però tanmateix, tan seca, tan difunta… Òrfena de pare i mare, verge de marit, estèril d’infants…

Avui és dia de visita. Un dia color blau grisós, d’aquells que es diria que es poden mastegar, que esborren els colors dels carrers i fan vessar llàgrimes de cendra sota les parpelles. Sembla que el cel et plori l’absència, mare. Pel pare, ja fa molt de temps que patim la sequera, després de tanta pluja sobreeixida. És un dia de cafè amb llet calenta amb una gota d’anís, de galetes toves i magdalenes esmicolades, de berenars de beates addictes als jocs de cartes. Com cada tarda de diumenge a casa, recordes mare? No fa pas tant, només dos mesos, que reparties joc des del capçal del llit mentre jo us servia els dolços i les infusions…

Enfilo l’empit dels morts per regalar-te les flors del diumenge. Flors menudes, violetes i grogues, com t’agradaven, embolicades amb paper de diari mullat. Les més senzilles i discretes. El so d’una campana colpeja l’aire amb un eco lànguid de metall, trencant el silenci de les hores mortes, planyent els anys sense el pare i els dies sense tu, mare. Dies de rosaris i d’oracions devotes, de bastonades i crits aguts des del llit, de sopes de farigola i pa estovat, de monyos i agulles, d’olor de pixum ranci banyat amb perfum i d’orinals abocats a mitja nit. Tota una vida feta de dies entre quatres parets, d’emissores de ràdio i veus llunyanes, de trossets de cel espiats per la finestra, de núvols i avions que creuen el blau immens per perdre’s més enllà del marc de fusta. Un temps detingut, d’identitats perdudes.

De sobte, un calfred em retorna la consciència del temps transcorregut entre els que van marxar, sota làpides de marbre. El vespre avança amb les primeres penombres projectades. És l’hora de tornar a casa amb el gest encorbat, pendent avall, com una ombra fosca i fugissera que espanta les criatures i fa defugir els homes joves.

Quan arribo a l’entrada de l’edifici miro, per inèrcia, el contingut de la bústia. Buida, com de costum. Ni una carta, ni una postal, ni una nota. Només silenci. Entro a casa totalment muda i a les fosques. Sense encendre el llum, creuo el passadís fins arribar a la meva cambra.  Avui no soparé, no en tinc cap ganes. Em despullo lentament, amb els batents del balcó oberts, per deixar entrar l’aire fresc del carrer. Dins la casa no s’hi pot respirar, l’ambient és espès. Des de fora, una brisa lleu fa ballar les cortines. És el vent de Ponent que bufa entre els camps secs, aixecant  núvols de pols i deixant la terra àrida, inhòspita, erma. Com la meva pell…


Reset

Dimarts

Avui haig d’anar a recollir els resultats de les proves al laboratori. No he dormit en tota la nit. Fa dies que estic molt cansada, no aconsegueixo descansar bé. Espero que tot hagi estat una falsa alarma, un ensurt sense més importància. Espero…

Confirmat. Ja m’ho temia, ho sabia, ho sospitava. El metge ha estat molt clar. No hi ha cap mena de dubte. Els resultats són d’una evidència absoluta. Però al mateix temps, m’és tan difícil fer-me a la idea, assumir que m’ha tocat a mi, que és una realitat… Per què? No ho entenc. No ho vull acceptar, no puc. No sé què faré. No sé què em passarà. Haig de dir-ho al Marc, però no m’atreveixo. Fa temps que la cosa no va molt bé, entre nosaltres. Discutim per tot, jo estic molt nerviosa i ho acabo pagant amb ell. I ell no té paciència amb mi, no s’interessa pel que em passa. Quina merda! Quina merda, tot plegat. Quina putada.

Dimecres 0-0-1

He decidit comptar els dies a partir d’avui. Posar el comptador a zero. Avui, és el dia zero de la meva nova vida. No m’han volgut donar esperances, així que en comptes de fer un compte enrere, restant dies, he decidit sumar-los un a un, com un triomf diari contra la malaltia. Cada dia, és un pas endavant per donar l’esquena a aquest monstre que em devora per dins. Cada dia, és un regal. Si no ho faig així, no sé com me’n sortiré…

Divendres 2-0-1

Hem anat a sopar amb el Marc al restaurant japonès. Li he explicat tot i m’ha respost que no entenia perquè no li havia dit res durant tot aquest temps. Els símptomes, la visita al metge, les proves… tot això ho he passat jo sola. Em feia por involucrar-lo en el procés, ho he viscut com una cosa tan íntima, tan personal… Li he dit que, a més, no sabia com dir-li-ho perquè darrerament no estàvem molt bé, i s’ha enfadat una mica. M’ha retret que no he confiat en ell, que m’hagués pogut ajudar a passar aquest tràngol, que no estic sola i que, al capdavall, és la meva parella. No he tingut forces per dir-li que gairebé no ens veiem, ni compartim estones junts, ni parlem, ni follem. He preferit callar, perquè no tinc esma per discutir, ara no. No faig altra cosa que plorar a totes hores, però intento no fer-ho davant d’ell. Mai no li ha agradat veure’m plorar, sembla com si li molestés, com si se sentís incòmode. Malgrat el que diu, no sé si serà capaç d’enfrontar-se a la situació, no sé què puc esperar d’ell… Em sento tan cansada…

Dilluns 19-0-1

Avui començo el tractament abans de l’operació. Seran uns quants mesos per veure si aconsegueixen fer-lo més petit abans de passar per quiròfan. Fa una setmana que tinc la baixa, a la feina. Tot ha estat més fàcil del que em pensava. Ningú et pregunta gaires coses, en un cas com aquest. A tothom li fa por parlar d’aquests temes, és com un tabú. El metge m’ha dit quins seran els efectes secundaris del tractament, i la veritat és que estic una mica espantada. A l’hospital hi ha un equip mèdic en el qual també hi ha una psicòloga. Divendres vaig anar a la primera consulta, i la veritat és que em va anar molt bé. Per primera vegada vaig sentir que hi havia algú que entenia com em sentia. També em va comentar que li semblava una bona idea que portés un calendari personal, i m’ha demanat que escrigui què em fa por i què m’agradaria fer si la meva vida tornés a començar de zero. Divendres haig de dur la llista amb dues columnes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Pornografia de la roba estesa

El vent de mestral asseca els draps bruts que estenc a la teulada.

Despullo els mots de vestidures, amarades de suor, tacades de llard i tintades pels estigmes d’un rostre desmaquillat. Ensabono les teles de seda i cotó. Deixo en remull les calces i els sostenidors esgarrinxats, amb les mans xopes de lleixiu per esborrar els senyals i les arrugues. Raspall en mà frego l’aspror de les costures, omplint cubells de mar per esbandir-les, esperant que la sal en cicatritzi nafres i vores esquinçades, i el doll s’endugui el sutge i les crostes de sang coagulada del puny de les camises.

Rento la roba bruta dalt la teulada, nua, perduda la mirada entre el fetge i la melsa. Vomito el detergent de roba de color, absent de suavitzant i amb olor de vinagre. Programa curt, temperatura alta. Centrifugo els ocells a la bugaderia, els mullo les ales i n’esborro instruccions de pilot automàtic. Obro la caixa negra i deixo que s’escapin els crits de les hostesses, el soroll del motor i l’estrèpit de les safates de metall colpejant les finestres.

Estenc la bugada setmanal per espolsar cabells i llàgrimes, dibuixant coloms missatgers en cables d’alta tensió, penjats per les ales amb pinces d’estendre, sense estampats ni artificis.   El blanc de plom en contrallum sobre un quadre d’un blau de mar evaporat, com els vels de les núvies flotant en el clor de les piscines o les veles de naus en ports imaginaris.

L’oratge despentina les paraules, fent-les volar lluny dels teixits que, com en xarxes, s’ofeguen en un espai eixut i sense aire. La forma de les lletres es fa remor, remolí, fressa que recorre els camins de boca en boca, aixecant les faldilles de les fadrines verges i enredant els bigotis dels pares de família. Respectuosos tots, virtuosos espietes de terrat comunitari, de pati de veïns.

Pura nuesa interior, en la més pura pornografia de la roba estesa.

………………………………………………………………………………………………………………..

“Haver-hi roba estesa”:
Expressió que s’utilitza per indicar que algú ens mira o ens escolta.


De olvidos y pérdidas

Mateo Díaz era un hombre tan despistado que un día olvidó su corazón entre las sábanas de un burdel de carretera. Con el trasiego de músculos y tripas de ida y vuelta, con el revuelo de ropas y sudores, su órgano quedó abandonado en un rincón polvoriento, bajo una cama desvencijada y ruidosa.

Nadie lo encontró, ni lo echó en falta él en ninguna ocasión. Sólo su mujer, de vez en cuando, le insinuaba la pérdida: “Mateo, no tienes corazón”, le solía repetir. A lo cual, él hacía oídos sordos.

Y es que es bien sabido que nunca echamos en falta aquello que no usamos…


Ángeles nocturnos

Ángeles alados con el sexo encendido,
títeres de barro cocidos
a fuego lento en vasijas
de contornos moldeados, hiperbólicos.

Tras el cristal, animales enjaulados.
Con los labios pintados
de carmín, los pechos huecos.
Engullendo el hipo denso
de las papillas infantiles, a sorbos lentos.

Pañuelos húmedos de autocompasión,
lluvia de sal sobre las encías muertas.
Dientes serrados, lenguas congeladas.
Corrientes de aire en los pasillos pulmonares.

Fuego de sudor y sangre derramada.
Arcos tensos con flechas envenenadas.
Cuerpos rígidos bajo el peso paquidérmico,
soñando vuelos low cost sólo de ida,
fingiendo ser carne y tierra regalada.

Luces de neón, destellos fugaces
en caleidoscopios color arco iris.
Cafés con sabor a besos gasolina,
bolsas henchidas de humo gris
en la boca del estómago.

Ángeles nocturnos volando a ras del suelo,
elevados sobre tacones hirientes.
Las vestiduras minúsculas mostrando
el secreto descubierto, la promesa fehaciente.
Mercado, producto, servicios, clientes.


L’oracle i el lliure albir

De tots és sabut que a l’antiga Grècia, l’ofici d’endevinaire, visionari o oracle diví estava molt ben reconegut entre la població de l’època. Els que els consultaven, els feien ofrenes de gran valor en pagament de les seves prediccions, que al capdavall, predestinaven els seus destins com una llosa de la certesa.

Són ben coneguts l’oracle de Delfos, els temples d’Apol·lo i Atenea, les sàvies Píties… però hi ha un santuari sagrat injustament oblidat pels llibres d’història que conten els mites grecs de l’antiguitat.

Al bell mig del bosc de les heures i llorers que naixien a la vora de la font de Castàlia, un centenar de milles al sud de la cima del Parnàs, existia un petit temple esculpit en una cova al peu de la muntanya. L’habitava l’Oracle d’Eleutheria, consagrat a la divinitat de la llibertat.

Franquejava la porta del temple un ens amb forma humana que rebia els peregrins angoixats pel dubte i la necessitat de saber. Al capdamunt del seu gran rostre es podia llegir l’inscripció “Gnoqi Seayton” o “Coneix-te a tu mateix”, en grec original.

Aquell oracle tenia una particularitat única entre els de la seva espècie: invertia l’ordre de la conversa, responent primer amb les seves prediccions abans que les preguntes haguessin estat formulades pels consultants.

Això, que és prova d’una clarividència extraordinària digna d’admiració, desconcertava tant les persones que el visitaven, que oblidaven el motiu de la seva consulta, quedant muts d’enigma. Els sorprenia tant que no eren capaços de trobar la incògnita que s’adequava a les seves paraules i, d’aquesta manera, la porta restava tancada, sense facultat de mostrar el tresor que amagava dins del seu recinte sagrat.

Alguns tornaven a casa amb respostes sense pregunta, d’altres intentaven desxifrar què els convenia més com a enigma a aquella resposta tan oberta, i la majoria s’indignaven i expressaven la seva ira maleint una divinitat tan absurda i prepotent.

Amb el temps, l’oracle va anar perdent credibilitat, el poble el considerà un frau, i els visitants van deixar d’anar a consultar-lo, mentre la porta emmudia d’incomprensió i la mala herba creixia per tot, amagant l’entrada.

Ningú no s’adonà que, en el fons, totes les respostes existeixen ja fora d’un mateix, i que tan sols cal saber fer-se les preguntes adients per obrir la porta del tresor.