La terra erma

Per fora, sóc tota color negre, com els escarabats. Negre dol, negre mort. Sòbria i planxada, camisa de màniga llarga i faldilla sobre els genolls. La medalleta de plata penjant del coll, en el solc buit entre els pits secs. Als peus, sabata baixa de sola de cautxú. Per dins, blanc i rosa pàl·lid. La goma elàstica de les mitges se’m clava a la cintura, estrenyent encara més les calcetes de blonda, brodades amb flors que em fan pessigolles amb els seus pètals transparents. Noto el seu tacte suau a l’engonal, la seda i el cotó de la zona més fina, de la zona oculta, de la zona morta. I tan viva, mare, tan viva estic als meus quaranta anys! Però tanmateix, tan seca, tan difunta… Òrfena de pare i mare, verge de marit, estèril d’infants…

Avui és dia de visita. Un dia color blau grisós, d’aquells que es diria que es poden mastegar, que esborren els colors dels carrers i fan vessar llàgrimes de cendra sota les parpelles. Sembla que el cel et plori l’absència, mare. Pel pare, ja fa molt de temps que patim la sequera, després de tanta pluja sobreeixida. És un dia de cafè amb llet calenta amb una gota d’anís, de galetes toves i magdalenes esmicolades, de berenars de beates addictes als jocs de cartes. Com cada tarda de diumenge a casa, recordes mare? No fa pas tant, només dos mesos, que reparties joc des del capçal del llit mentre jo us servia els dolços i les infusions…

Enfilo l’empit dels morts per regalar-te les flors del diumenge. Flors menudes, violetes i grogues, com t’agradaven, embolicades amb paper de diari mullat. Les més senzilles i discretes. El so d’una campana colpeja l’aire amb un eco lànguid de metall, trencant el silenci de les hores mortes, planyent els anys sense el pare i els dies sense tu, mare. Dies de rosaris i d’oracions devotes, de bastonades i crits aguts des del llit, de sopes de farigola i pa estovat, de monyos i agulles, d’olor de pixum ranci banyat amb perfum i d’orinals abocats a mitja nit. Tota una vida feta de dies entre quatres parets, d’emissores de ràdio i veus llunyanes, de trossets de cel espiats per la finestra, de núvols i avions que creuen el blau immens per perdre’s més enllà del marc de fusta. Un temps detingut, d’identitats perdudes.

De sobte, un calfred em retorna la consciència del temps transcorregut entre els que van marxar, sota làpides de marbre. El vespre avança amb les primeres penombres projectades. És l’hora de tornar a casa amb el gest encorbat, pendent avall, com una ombra fosca i fugissera que espanta les criatures i fa defugir els homes joves.

Quan arribo a l’entrada de l’edifici miro, per inèrcia, el contingut de la bústia. Buida, com de costum. Ni una carta, ni una postal, ni una nota. Només silenci. Entro a casa totalment muda i a les fosques. Sense encendre el llum, creuo el passadís fins arribar a la meva cambra.  Avui no soparé, no en tinc cap ganes. Em despullo lentament, amb els batents del balcó oberts, per deixar entrar l’aire fresc del carrer. Dins la casa no s’hi pot respirar, l’ambient és espès. Des de fora, una brisa lleu fa ballar les cortines. És el vent de Ponent que bufa entre els camps secs, aixecant  núvols de pols i deixant la terra àrida, inhòspita, erma. Com la meva pell…

Anuncis

En legítima defensa

Li ho juro, senyor Jutge. El meu és un cas claríssim de legítima defensa. Sé que costa de creure, donada la situació d’aparent indefensió de la víctima, però li ben asseguro que, per uns moments, vaig témer per la meva pròpia vida. Ni el cotxe ni la foscor de la nit m’emparaven. Res no em protegia de la seva agressió, del dolor immens d’un cop sobtat i colpidor. Sens cap mena de dubte, si ell no hagués mort, probablement hagueren trobat el meu cos aixafat contra un mur, envoltat de ferralla. No exagero gens ni mica. Allò em va salvar.

Sap? No tenia gaires opcions. Prémer l’accelerador a fons mentre creuaven el pas de vianants per acabar ràpidament amb aquella tortura, o bé morir en aquell mateix instant, dins d’un cotxe aturat en una cruïlla fosca, a mitjanit, sota un semàfor vermell com la sang que em bullia per dins.

Tot va ser fruit d’una maleïda casualitat. Ell no havia de ser-hi, allà, palplantat a la vorera. Ell era lluny d’aquí, fora de la ciutat, en viatge de negocis, a una convenció de telefonia mòbil a Oslo. Tot el dia que el trucava, però sempre em donava el mateix missatge una i altra vegada. “El telèfon es troba apagat o fora de cobertura”. Ho entén? A Oslo.

La nena es trobava malament, no parava de tossir i li havia pujat la febre. Vaig agafar el cotxe per anar a la farmàcia de guàrdia a comprar un antitèrmic mentre la deixava a casa amb la meva mare. Havia hagut de sortir abans de la feina, enmig d’una reunió amb un dels nostres clients principals. Al meu cap no li havia fet gens ni mica de gràcia. La mare, a casa, feia més nosa que servei, però la necessitava per poder anar a buscar els medicaments que ens havia receptat el metge d’urgències. Jo estava molt nerviosa, després de tot un dia amunt i avall, però finalment començava a controlar la situació.

No pot imaginar-se com em vaig sentir quan el vaig trobar sobtadament allà, il·luminat pels focus del vehicle, sense veure’m, del bracet d’aquella dona, amb la mirada perduda. Per uns moments, vaig deixar de respirar. El cor em premia les costelles i un vòmit de bilis m’ascendia per l’esòfag, incontrolat. Sentia que em quedava sense aire, ofegada entre quatre parets de llauna i vidre. Volia morir. Però de sobte, el cos va actuar per mi, en defensa pròpia. I el meu peu va prémer l’accelerador.

Ell ni tan sols va veure el cotxe que se li venia al damunt, ni va sentir l’olor dels pneumàtics cremats damunt l’asfalt en arrencar una carrera de pocs metres a tota velocitat envers ells dos. Li estalviaré els detalls del darrer instant, quan finalment va girar-se cap a la llum que estava a punt d’endur-se’l a un altre barri, lluny d’aquell eixam de carrers pudents d’extraradi, on les putes barates venen el seu cos sota els fanals groguencs i els llits dels bordells fan ferum de pixats i cervesa.

Tot va acabar en un breu instant, li ben asseguro que no va patir. L’impacte fou prou fort per no deixar-lo agonitzant. Allò era una mort segura. La sang i els bocins de budell al parabrisa n’eren una evidència; és per això que no em vaig aturar per assegurar-me que havia fet bé la meva feina. Una cosa és defensar-se i una altra, molt diferent, delectar-se en el dolor aliè. A més, jo a aquella dona no la coneixia de res. No em vaig imaginar que potser ella no hagués mort en l’accident. De fet, m’interessava ben poc la seva dissort. Era el meu marit qui m’havia agredit, clavant-me un punyal enverinat a l’estómac.

Perquè sap, senyor Jutge? No sé perquè la gent parla del cor, quan pateix mal d’amors. A mi sempre m’ha fet mal a l’estómac…


Sorderas y sordinas

Se despertó, súbitamente, sobresaltado por un estruendo ensordecedor. Parecía como si le fuera a explotar la cabeza y, al mismo tiempo, alguien le estuviera golpeando brutalmente el vientre con el puño y arrancándole las vísceras de cuajo.

De repente, vino el dolor. Un inmenso dolor desde las raíces del cabello hasta la uñas de los pies. Un dolor como millones de agujas clavadas por todo el cuerpo y un zumbido agudo de abejas resonando en sus oídos, al igual que un timbre que no cesa.

El profundo olor a gas que inundaba el aire le impedía respirar con normalidad. Perdió la noción del tiempo y del espacio, aunque algo en su interior le decía que debía estar en su habitación, tumbado boca abajo sobre su cama. Respiró a bocanadas una mezcla espesa de aire, azufre y polvo de yeso, notando en la lengua el sabor del algodón y la arena mojada.

Todo era silencio. Un silencio con el eco sordo de mil sonidos revueltos en un zumbido incesante, sin tregua.

Sentía la oscuridad como una espesa cortina que lo cubriera todo, hasta su cuerpo inmóvil. Empezaba a sentirse mareado. Sintió el estómago contraerse en espasmos involuntarios y en unos segundos empezó a vomitar. Un hilo de espuma densa brotaba de su boca, mezclando su hedor a bilis y huevos podridos con el sabor del algodón.

Entonces se dio cuenta de que no podía moverse. Lo intentó, pero no pudo. Algo le aplastaba el cuerpo contra las sábanas, llenando todos los huecos como un molde de yeso, ahogando sus pulmones con la presión. En ese momento, se desmayó.

Cuando abrió los ojos, una intensa luz le cegó por unos instantes. No reconoció el lugar, los objetos ni las personas que lo rodeaban. Sólo eran manchas difusas entre destellos deslumbrantes, fantasmas en movimiento que emitían sonidos en sordina, como voces al final de un túnel. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Culpable

Dos quarts de deu del vespre.

El dia s’adorm, lentament, tancant els llums de les cambres inhabitades, dibuixant retalls d’obscuritat al peu dels mobles que se’n lamenten, grinyolant el seu abandó, el seu oblit en una nova nit. Una nit més, d’un dia més, d’un temps que es mou en cercles, avançant i retrocedint eternament.

Travesso el passadís en penombra, creuant portes que tanco, al meu darrere. Cuina, lavabo, l’habitació de la mare.

–    Bona nit, que dormis bé!

De dins, un lleu murmuri, una cantarella letàrgica, un suau lament d’hores viscudes, de dolors impregnats als budells. I una subtil presència de sofre, fosca, esperant al costat del llit. Ja fa un mes que s’hi ha instal·lat, des del principi de la malaltia.

Segueixo passadís avall, dues, quatre, deu, vint rajoles d’argila del tauler d’escacs imaginari. La dama que avança, majestuosa; la reina sense rei, sense peons, ni torres, ni cavalls…

Davant la porta de fusta blanca, de doble fulla, deso les sabates damunt l’estora que em dóna la benvinguda. Descalça, alçada de puntetes, començo el ritual de cada vespre.

Encendre el llum de la tauleta, la bombeta esgrogueïda dins el conus de pergamí recremat. El focus projectant dèbils cercles de llum cap el sostre, en gradients de color rosa, salmó, sèpia, gris… Gairebé no es perceben els contorns de les figures, als quadres de les parets: el Sant Sopar, els pares de casori, el paisatge nevat de punt de creu… La lluentor dels marcs daurats també s’ha esmorteït en la foscor.

Posar l’alarma del rellotge a l’hora de sempre. Vuit trenta. Com cada matí, el so inexcusable, el timbre maleït.

Descordar-me lentament la bata embuatada, sis botons de colors dins sis traus, un per un. Plegar-la i col·locar-la damunt la cadira d’arpillera i pi ennegrit, als peus del llit. Després, hi van els sostenidors. Tres gafets, primer una espatlla, després l’altra. El fred de la rajola s’enfila pels peus, des de les puntes dels dits fins als mugrons, erectes i endurits en una esgarrifança elèctrica.

Posar-me el camisó de cotó que resta, tebi pel planxat recent, damunt del respatller de la cadira. Primer passa pel cap, pels braços, fins caure pel seu pes fins els genolls. Calçar-me les sabatilles de vellut, primer el peu dret, després el peu esquerre. Tres passos endavant.

Obrir el calaix de la tauleta. El llibre del marquès de la nit anterior, unes pinzellades de filosofia en el tocador, el record de la mare, les ulleres de llegir dins l’estoig de pell, els mocadors, la ploma estilogràfica, la llibreta ratllada. Agafar el tub de pastilles. Un glop d’aigua, dues càpsules baixant, corrent avall per l’esòfag. Una lleugera irritació a la laringe, un eructe sense sortida. Inspirar fort fins fer desaparèixer la sensació d’ofec.

Obrir les cortines del balcó… No. Avui no. Avui és nit de records, de reunió familiar.

Tanco les cortines blanques de fil, abaixo les persianes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Sangre blanca

Arrastro un cansancio tan inmenso, un dolor tan infinito…

Vivo el paso de los años como una enfermedad, que mi cuerpo tóxico reactiva cada día. Todo se sucede una y otra vez, sin ningún sentido. Sumo transfusiones y préstamos de sangre que prolongan mi agonía desde el principio de los tiempos. Siento por mis venas el sabor de mil cuerpos, miles de fluidos, mil ADNs revueltos. Noto el despertar del ansia bullir en la sangre cada día, sin consuelo ni hartazgo.

Podría terminar de una vez por todas con este sufrimiento, buscar la luz de una muerte que calcine mi vida en las tinieblas y la convierta en una nube liviana de polvo y cenizas. Pero no tengo valor para dar el paso de alzar mi mano contra mí mismo. Un miedo eterno me recluye escondido entre las sombras.

Por eso espero, cada noche, que alguien se cuele en mis aposentos, rompa mi sueño en un acto de piedad absoluta y viole mi corazón esquizofrénico hasta que éste deje de bombear tanta sangre ajena.

Para facilitar el trabajo y evitar un desperdicio de armas estériles, guardo cerca del lecho una caja de herramientas con el instrumental preciso y su debido manual de instrucciones para novatos, en varios idiomas. Nunca puede uno estar seguro de dónde procederá la cura de sus males.

De momento, ni el martillo ni la estaca han sido empuñados por mano humana alguna. Nadie se ha atrevido a usarlas todavía contra mi cuerpo, tan inmensamente cansado, tan infinito…


Bol ennuegat (gola)

Empassar, gola avall, les serps enverinades.
Devorar, àvidament, els botxins de la memòria.
Deglutir, mastegant lletra a lletra, els cucs de les carns pútrides.
Rosegar i rosegar, una i altra vegada,
els cadàvers immaculats dels ocells sense plomes.

Empassar, devorar, deglutir, rosegar
… fins vomitar-ho tot, afartada.

I tornar a començar.


200 decibelios

Verter todas mis lágrimas sobre la cama,
dormir en el vaivén de un mar de llanto,
hundirme en el abismo de océanos de sal,
inundarme en el ojo del huracán,

esta noche.

Que exploten todos los cuerpos,
que se disparen todas las sirenas,
que se derramen todas las aguas,
que la tierra se rompa en dos mitades.

Y así poder gritar toda mi angustia contenida,
en esta noche eterna.


La dona sagnant

Els ulls ensangonats.

Mirada tèrbola, emboirada,
entre cristalls de llum clavats a la retina
i gotes de sang a les pupil·les…

…formant crostes seques amb el rímel,
on s’acumulen les ferides obertes,
en engrunes de pus.

Sagnant pels porus de la pell,
les aigües roges desbordades
corrent avall, precipitant-se,
diluint-se en el clor de la mar morta,
com la tinta del pinzell.

Les mans crispades, blaves,
del plàstic de cortines arrapades
a la pell arrugada i molla.
Mostrant les creus obertes dels canells
al sostre blanc, pur, encegador,
on neix la pluja que inunda la mirada.

De culpa, de fracàs, d’absurd,
del turment del silenci,
d’esperes sense retorn, d’un temps
que no va ser, que no és i mai serà.

D’un temps que se’n va, lentament,
entre sanglots de pulmons ennuegats,
ofegats d’aire contaminat i obscur.

Sense notes, sense adéus, ni records
dels que són abandonats en el mar
de la rendició.

Me’n vaig, sagnant…

a édouard levé


Cançó de bressol per a un niu de vespes

Volia regalar-te un nou petit tresor.
El joc més fabulós, el premi més preuat.
Un univers de vida, una sorpresa constant,
l’espurna en els teus ulls, l’encanteri d’un mag.

Però ja no en quedaven
quan el volia comprar,
i torno amb les mans buides,
i estigmes als canells,
amb les ungles trencades
i arrugues a la pell.

El ventre sec, marcit,
farcit de ruscs de vespes,
inundat de tempestes,
orinant sang ardent.

Com autòmat els canto
al bressol dels laments,
als insectes que em dolen:
“on s’ha perdut el temps?”

………………………………………

Per a tu, que ets jo i nosaltres.


A miles de suspiros de distancia

Espero a que se duerma
para hablarle al oído
y confesarle todo
lo que no he dicho nunca.

Mi voz en un murmullo, como una letanía,
por miedo a que despierte al son de mis suspiros.
Le contemplo las manos, el semblante sereno,
la sonrisa ligera, el rostro adormecido.

El hueco de la espalda, cuenco de miel y rosas,
el carmín de los labios, el rubor de su pecho,
el ombligo perfecto, el cabello ondulado,
el sudor en los pliegues, el perfume del lecho.

Le cuento de mi anhelo, que el tiempo no ha colmado,
del vuelco al corazón que su olor me provoca.
Le digo que a pesar de los reproches viejos,
ansío deshacer su aliento en mi boca.

En soledad me sacio las ganas y el deseo
de susurros, caricias y gestos encendidos.
Al final, sólo culpa, tristeza, desencanto.
La frustración vacía del vientre enrojecido.

En su vigilia pienso que por fin es posible,
que entre sueños tendré lo que el día me niega.
Y la luz que penetra por la persiana aturde
mi pensamiento y siento que la realidad vuela.

Al fin, despierta el cuerpo con pereza infinita.
Y yo sigo espiando, de lejos, sin palabras,
por ver si la mañana me concede el deseo.

Pero un saludo gris me devuelve a la vida.
Y triste, me recuerda, que la vida no es sueño
y sólo el ansia queda, sólo el ansia poseo.