Caiguda i descens

Són quarts de dues del migdia. L’aire, humit i espès, desprèn un baf intens de gessamí i roses primerenques. Laura, carregada amb un cabàs ple de roba de llit eixalavada, puja el darrer tram d’escala que duu al terrat de l’edifici, esbufegant per l’esforç. Un cop hi arriba, deixa el cabàs al terra i comença a desplegar els llençols molls damunt l’estenedor comunitari.

Al seu darrere, la porta de la caseta on viu la portera és oberta de bat a bat. De dins, en surt una música eixordadora, un ritme modern i frenètic que envaeix l’espai de paraules estrangeres. De ben segur blasfemes i obscenes, pensa Laura mentre es persigna i besa la medalleta de plata que li penja del coll. Aleshores, en una escletxa entre les teles, el veu.  Al seu davant, llarg com una espiga, un Gerard adormit i pràcticament nu jeu cap per avall damunt una gandula de plàstic. Per tota roba, uns calçotets aparracats cobrint les natges. Sota el cap, ambdós braços doblegats, fent de coixí. Les cames, eixarrancades, pengen a banda i banda de la gandula. Els cabells, desarranjats, dibuixen camins sobre les espatlles i la pell, envermellida pel sol, resplendeix amb un fulgor vellutat que encega la mirada.

Com atreta per un imant, Laura s’atansa lentament al seu costat, sense fer soroll. Quan hi és a un pas, just a tocar, es deté i l’observa amb fascinació. Els omòplats dibuixen el principi d’unes ales invisibles, la turgència del muscle on neix el borrissol de plomes dels arcàngels i les membranes dels dimonis…

Tot el cos li batega a un ritme accelerat. Canells, estómac, sines… En un impuls irrefrenable, aliè a la seva voluntat, Laura atansa una mà tremolosa a l’esquena del noi, aturant-se a escassos centímetres de la seva pell. La calor que desprèn li crema les puntes dels dits, enfilant-se pels braços i el coll fins fondre’s com cendra als seus llavis. Inesperadament, en Gerard es gira panxa enlaire d’una revolada, provocant un lleu frec involuntari, un contacte subtil dels dos cossos. Paralitzada, incapaç de moure’s, veu com el noi obre els ulls, parpelleja i, amb un gest audaç, li aferra el braç i l’apropa cap a ell. Laura es deixa caure damunt la gandula, incapaç de fugir, mentre de fons una veu d’ultratomba xiscla “Highway to Hell”…

Anuncis

El sexe dels àngels

Els dissabtes són dies de mercat, al barri. Laura sosté dues bosses pesades plenes de viandes mentre espera, pacientment, que arribi l’ascensor a la planta baixa. Avui ha pensat que per dinar farà una amanida, arròs amb sèpia i, de postres, mel i mató. Ha comprat vi a granel i gasosa per regar-ho tot i fer venir la guspira que provoca les migdiades llargues, aquelles que s’empalmen amb els capvespres i deixen el cap ple d’ocells negres i la boca pastosa…

Quan la caixa de metall colpeja el topall en arribar a la planta, sent unes passes repicar rere seu i tot seguit la veu de Lola, la portera. “Quina calorada, no, senyora Rius? Sembla que sigui estiu, això no és normal…” En girar-se per saludar-la, veu que l’acompanya un noi que no coneix. “Hola Lola. Sí, fa molta calor”, li respon educadament. “Miri, li presento el meu nebot, el Gerard, que s’estarà amb mi a partir d’ara”, diu Lola. De sobte, com si es tractés d’un secret, s’atansa a la Laura i, fent com si el noi no hi fos, xiuxiueja: “Sa mare, ma germana, ha hagut de posar-se a treballar a casa d’uns marquesos de Vilanova des que el malparit del seu marit va fugir amb aquella meuca de Barcelona… Ai perdoni! Què en sóc, de malparlada… Vull dir que, com els senyors volien criada però no criatura, me l’he portat a viure amb mi per un temps…”

Laura fa una ullada discreta a la criatura. El noi és alt i eixut, amb un aire distret i absent, però en posar ella els ulls per uns segons en les seves ninetes, la seva mirada la travessa com si sabés… com si la reconegués… Li sent una estrella de brillantor, una espurna maliciosa que es clava a les parpelles i li fa enrojolar la pell, envaint les galtes d’una cremor inesperada. Gerard somriu a mig camí entre àngel i dimoni, amb la gosadia dels adolescents, i es passa la mà pels cabells rebels i ondulats, un xic llargs, en un gest deliciós i embriagador, sense paraules. El silenci fa olor de suor fresca i xiclet de menta. “Nen, digues alguna cosa, saluda la senyora”, l’etziba Lola mentre li fum un calbot. “Aquest jovent d’avui dia, no saben d’educació ni de res, ja li dic jo…”

I l’àngel desapareix dins la porteria, deixant Laura clavada a terra, envaïda de primavera i palplantada davant Lola, que no para de xerrar.


Aventura

Els tacons d’agulla ressonen a cada passa sobre el paviment d’argila i pedra polida, rebotant entre les parets rústegues del mas, maldestrament emblanquinades. Mentre la dona enfila solemnement els vells graons arrodonits de l’escala que separen el celler de les estances de la primera planta, regira la bossa de mà de Louis Vuitton que duu penjant de l’espatlla, per tal de trobar-ne el mòbil. Amb un gest gairebé mecànic, tantes vegades emprat, revisa el correu i les trucades entrants per, finalment, posar l’aparell en silenci. No vol que res la destorbi en les properes hores: cap senyal del món exterior, ni feina ni família, res en absolut. Aquesta nit és només per a ella, només per a ells dos, un espai de temps privat i furtiu, fora de tot i de tothom, en una masia aïllada envoltada de bosc i terres de conreu. Lluny de l’estrès, de la monotonia del seu matrimoni… És la seva aventura secreta.

Quan arriba al pis de dalt, en obrir la porta del passadís que condueix al menjador, l’envaeix amorosament una fragància d’espígol i mel. La masovera ho ha deixat tot preparat: un ram de flors silvestres recent tallades en un gerro de vidre, damunt la taula de pi; la llar de foc encesa, amb un munt de llenya a la vora per anar atiant les flames; l’estora de llana beix per jeure-hi al damunt, al seu davant; diverses espelmes de cera verge distribuïdes entre els llibres de les prestatgeries i una ampolla de vi negre per obrir, reserva de la casa, damunt el marbre de la cuina.

La dona s’ho mira tot amb un somriure prematur, com si s’imaginés el que passarà a continuació. De lluny, mentre el sol es va ponent rere les muntanyes i els ocells van apagant el seu refilet, se sent el soroll del motor d’un cotxe que s’apropa a la casa. Excitada, s’atansa a la finestra i descorre les cortines de ganxet per veure arribar el Volvo Coupé de color plata que coneix tan bé, especialment per dins… Amb una cadència sensual torna al bell mig de la sala i s’asseu a una cadira amb les cames creuades.

Amb quatre gambades, l’home puja l’escala fins arribar al saló on ella l’espera. Posa la mà a la butxaca de la jaqueta, comprova que el mòbil està en silenci. Tot controlat. Reconeix la dona enmig de la penombra, s’hi apropa. “No saps les ganes que tenia de veure’t…“, li diu amb la veu entretallada. Ella s’aixeca de la cadira, sense dir una paraula. Quan són l’un al costat de l’altre, les mans parles soles. Ell l’abraça, la grapeja, li abaixa el vestit fins a la cintura. Ella li treu la jaqueta i li descorda la camisa. Afamats, es llepen el coll, les orelles, els llavis… Entre gemecs, ella li abaixa els pantalons, el fa caure. Cauen tots dos, rodolen per terra i amb les mans es despullen el que els queda de roba. S’acaricien, s’engrapen, s’entortolliguen braços i cames. Ella li clava les ungles a l’esquena. Ell la penetra amb força, com una fera salvatge, amb els músculs tensos i els ulls en blanc. Després d’una dotzena de sacsejades, descarrega amb força dins el seu ventre.

En acabar, exhausts, es deixen caure panxa enlaire sobre l’estora, l’un al costat de l’altre. Descansen una mitja hora. De sobte, ella s’aixeca d’una revolada. Agafa la seva bossa de mà, l’obre. De dins, en treu el mòbil. “Cap missatge de casa?”, li pregunta ell. “Cap. Tot en ordre. Els nens estan perfectament, amb la cangur. Segur que s’ho estan passant la mar de bé sense nosaltres. Per un dia que els deixem sols…” – contesta ella – “Què, obrim l’ampolla de vi?”. I tot seguit, li pica l’ullet amb coqueteria.


Metamorfosis

Quisiera ser el humo que quema tu garganta,
volverme niebla espesa dentro de tus pulmones,
sentir cómo me aspiras y penetro tu aire,
usurpando tu cuerpo e inundando tu alma.

Vestirme con tu piel, recortarme las uñas,
deshinchar ambos pechos y endurecer los músculos,
mudar la piel a blanco, platear los cabellos,
pintar de verde los ojos y acortar las pestañas.

Convertir el sexo propio del cóncavo al convexo,
esculpir las caderas, hacer crecer el pelo,
apoyar los cristales sobre nariz y orejas,
palidecer los labios y engrandecer el cuello.

Quisiera poder ver cómo me ves por fuera,
crecer en tus adentros como las células muertas,
volverme cual parásito que come las entrañas,
y convertirme en ti, para amarte de veras.


De 2.0 a 1.0, passant per 3.0

Marta Fernández. Amistats (156). De Barcelona, Spain. Estudia Arquitectura a Universitat de Barcelona. Nascuda el 07 maig  1990

Jordi Costa. Amistats (243). De Badalona, Spain. Treballa a Rocky’s. Data de naixement: 15 setembre 1985

New request. Jordi Costa. 1 amistat en comú. Confirma.

El mur.
La Marta Fernández i el Jordi Costa han fet amistat. Fa 5 minuts.
A l’Alba Roca li agrada. Mostra els 14 comentaris.
Jordi Costa: Bon dia! Q tal la resaca aqst matí? Llàstima d birra, al final… 😀
Marta Fernández: Ho dius per la q em vas tirar per sobre???
Jordi Costa: Prdona, xò vas ser tu matexa!
Marta Fernández: Excuses…
Jordi Costa: Et passes aqta nit x bar i et convido a una birra x compensar? 😉
Marta Fernández
: … Et penses que em subornaràs tan fàcilment? La samarreta em va quedar feta una merda!
Jordi Costa
: Xò estaves molt sexy amb la samrreta mullada… jeje
Marta Fernández:
… el que em faltava! Tio, conyes les justes!
Jordi Costa:
Ok, ok… perdona! Era broma… En serio, et pases o q? M’agradaria veuret, i a + aquesta nit toquen uns colegues q segur q t’agradaran…
Alba Roca
: Eiiii! Marta, nena, al final et vaig perdre quan marxàvem del bar i quan vaig tornar a entrar ja no hi eres, te’n vas anar o què?
Marta Fernández
: Alba, t’ho explico després en privat. 😉 Et véns aquesta nit al Rocky’s un altre cop?
Alba Roca
: Buff, no tinc pasta…
Marta Fernández
: Ens conviden a concert i birres gratis! 😉
Jordi Costa:
Ok, us espero a ls 10h, el concert comensa una hora + tard. Ens veiem!.
A Alba Roca li agrada.

Missatges.
Alba Roca

Tia, qui és aquest tal Jordi? Explica, collons!!!
Marta Fernández

Te’n recordes del cambrer que em va estar tirant els trastos tota la nit?
Alba Roca

No fotisssssss!!!!!! Te’l vas tirar??????? Quin regal d’aniversari…jajaja!
Marta Fernández

No, no… va ser ell que em va tirar…….. la birra per sobre!!! 😀 Jajajaja! Jo portava una taja que no me’n recordo ni com vaig arribar a casa… em penso que em va acompanyar ell amb la moto. No sé, tia, anava fatal. Crec que quan vas entrar devia estar al lavabo intentant netejar la samarreta…
Alba Roca

Ja podia anar buscant-te per la pista!……. Però què? I quan et va deixar a casa, què?
Marta Fernández   

Jo què sé, ni me’n recordo… Crec que res. Ja et dic que jo anava fatal…
Alba Roca

Res? Hòstia què fort!… Tu ets tonta del cul, Marta. Espavila, que se t’escapa el tren, collons!  Que aquest el tens a webo i el tio està per demanar tanda, cony… i a més que ja va sent hora que t’oblidis del Miquel, tia.
Marta Fernández

No em fotis sermons, Alba, ok? Que sí, anem aquesta nit al Rocky’s i ja veurem. Et veig a la porta a les 10. Petons!
Alba Roca

Ok, wapa! Fins ara!

Esdeveniments.
Concert de Cara de Perro a Rocky’s.

Dissabte 8 maig.
T’hi ha convidat Jordi Costa.
87 hi assistiran. 48 potser hi assistiran. 129 no hi assistiran. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Absenta bar

En un sofà atrotinat es barregen els nostres desitjos, mentre les mans es busquen en un caprici voluptuós sota el llum groguenc d’un far isolat. El licor dóna voltes al vidre i a l’estómac, gelant-nos els dits ardents, inflamats de pell i enredats entre els cabells. Els ulls es confonen en una sola mirada, on ens reconeixem l’un en l’altre i des d’on ens penetrem fins als budells, regirant els muscles i estrangulant el cor i els pulmons. Tenim tota la nit per davant, només per a nosaltres. El vermell del tapís ens escalfa el sexe mentre entortolliguem les llengües com si ens volguéssim devorar d’una mossegada. Però tot passa lentament, sense pressa. Tenim temps per parlar, per riure, per endevinar-nos les paraules, per beure un darrer glop i mossegar el gel que resta al fons del got. Res ens destorba perquè res ens envolta, surant en un vell sofà a la deriva, en un mar calmat i rogenc enmig d’un cel pintat de negra nit. De lluny ens arriba l’olor a salnitre i a pesca recent capturada, del port que s’intueix llunyà, en un punt de llum al fons de l’horitzó. Naveguem mil milles marines, des de ports mediterranis a ultramar, d’on ens arriben llengües i músiques estranyes de mil colors, que ens porten el record de les espècies picants i de la fruita àcida. I l’emoció segueix retinguda a la boca de l’estómac, endarrerint a plaer el moment de llençar l’àncora al mar per trencar l’encanteri del viatge i trepitjar terra ferma. A port ens esperen les claus compartides i un mar de llençols i escuma blanca com xarxa de pesca, on ho serem tot per sempre.

Als amants anònims


La terra erma

Per fora, sóc tota color negre, com els escarabats. Negre dol, negre mort. Sòbria i planxada, camisa de màniga llarga i faldilla sobre els genolls. La medalleta de plata penjant del coll, en el solc buit entre els pits secs. Als peus, sabata baixa de sola de cautxú. Per dins, blanc i rosa pàl·lid. La goma elàstica de les mitges se’m clava a la cintura, estrenyent encara més les calcetes de blonda, brodades amb flors que em fan pessigolles amb els seus pètals transparents. Noto el seu tacte suau a l’engonal, la seda i el cotó de la zona més fina, de la zona oculta, de la zona morta. I tan viva, mare, tan viva estic als meus quaranta anys! Però tanmateix, tan seca, tan difunta… Òrfena de pare i mare, verge de marit, estèril d’infants…

Avui és dia de visita. Un dia color blau grisós, d’aquells que es diria que es poden mastegar, que esborren els colors dels carrers i fan vessar llàgrimes de cendra sota les parpelles. Sembla que el cel et plori l’absència, mare. Pel pare, ja fa molt de temps que patim la sequera, després de tanta pluja sobreeixida. És un dia de cafè amb llet calenta amb una gota d’anís, de galetes toves i magdalenes esmicolades, de berenars de beates addictes als jocs de cartes. Com cada tarda de diumenge a casa, recordes mare? No fa pas tant, només dos mesos, que reparties joc des del capçal del llit mentre jo us servia els dolços i les infusions…

Enfilo l’empit dels morts per regalar-te les flors del diumenge. Flors menudes, violetes i grogues, com t’agradaven, embolicades amb paper de diari mullat. Les més senzilles i discretes. El so d’una campana colpeja l’aire amb un eco lànguid de metall, trencant el silenci de les hores mortes, planyent els anys sense el pare i els dies sense tu, mare. Dies de rosaris i d’oracions devotes, de bastonades i crits aguts des del llit, de sopes de farigola i pa estovat, de monyos i agulles, d’olor de pixum ranci banyat amb perfum i d’orinals abocats a mitja nit. Tota una vida feta de dies entre quatres parets, d’emissores de ràdio i veus llunyanes, de trossets de cel espiats per la finestra, de núvols i avions que creuen el blau immens per perdre’s més enllà del marc de fusta. Un temps detingut, d’identitats perdudes.

De sobte, un calfred em retorna la consciència del temps transcorregut entre els que van marxar, sota làpides de marbre. El vespre avança amb les primeres penombres projectades. És l’hora de tornar a casa amb el gest encorbat, pendent avall, com una ombra fosca i fugissera que espanta les criatures i fa defugir els homes joves.

Quan arribo a l’entrada de l’edifici miro, per inèrcia, el contingut de la bústia. Buida, com de costum. Ni una carta, ni una postal, ni una nota. Només silenci. Entro a casa totalment muda i a les fosques. Sense encendre el llum, creuo el passadís fins arribar a la meva cambra.  Avui no soparé, no en tinc cap ganes. Em despullo lentament, amb els batents del balcó oberts, per deixar entrar l’aire fresc del carrer. Dins la casa no s’hi pot respirar, l’ambient és espès. Des de fora, una brisa lleu fa ballar les cortines. És el vent de Ponent que bufa entre els camps secs, aixecant  núvols de pols i deixant la terra àrida, inhòspita, erma. Com la meva pell…


Portes i finestres

Quan arriba a casa encara no són les vuit del vespre. Deixa les dues bosses del supermercat a l’entrada i encén el llum, perquè comença a fer-se fosc i dins ja no s’hi veu gaire. Esbufega. Són cinc pisos sense ascensor, carregat amb dues grans bosses plenes de menjar, productes de neteja i una capsa de pastilles per dormir.

S’eixuga la suor amb el mocador i intenta refer-se de l’esforç.

– Ets tu, Martí?

– Sí, mare, qui vols que sigui?

– M’has portat les meves pastilles?

Ell no li respon. Torna a agafar les bosses i es dirigeix cap a la cuina. Obre la nevera i hi posa els productes frescos: els iogurts, la llet i els formatges. Abans de tancar-la en treu una ampolla de vi encetada i se’n serveix un got. Se l’empassa d’un glop, gairebé sense respirar, mentre sent la veu de la mare que remuga alguna cosa, de lluny. Se’n serveix una altra, però aquest cop decideix degustar-la més lentament. Assaboreix el seu gust a vi ranci, de bodega barata. N’ha comprat una altra ampolla perquè no se li acabi.

La mare segueix queixant-se en veu més baixa, és un lament que no calla mai. A vegades en puja el volum, i quan beu una mica fins i tot li crida.

– Aquí tens les teves pastilles. El de la farmàcia m’ha dit que no n’abusis tant.

– Ja saps que si no me les prenc no puc dormir. – li respon ella – Has trigat molt, on has estat?

– He vingut directe del supermercat, mare, només he estat fora una hora.

– Segur. M’apostaria el que fos que t’has aturat a parlar amb la portera. Aquesta dona està casada, Martí, no t’hi hauries d’embolicar…

– Però què dius, mare? Desvaries. Si gairebé ni em saluda, la Lola.

– Ja, si tu ho dius… He vist com te la mires quan ve a veure’m els dissabtes. No li treus els ulls de sobre.

– Va mare, deixa de dir bestieses i descansa. D’aquí a una hora faig el sopar.

Ella es queixa mentre ell li posa la capsa de pastilles damunt de la tauleta de nit.

– Em passo el dia descansant, no faig altra cosa – remuga la dona entre dents.

La deixa amb la paraula a la boca i surt de l’habitació sense tancar la porta. A la seva mare no li agrada estar tancada, diu que s’ofega entre aquelles quatre parets.

Ell se’n va cap al seu estudi i quan hi és dins, ara sí, en tanca la porta. Per una estona, deixa d’escoltar la veu de la mare. Tot queda en silenci, sense crits ni interrupcions.

Entre l’esforç de pujar les escales i el vi, està una mica marejat. S’asseu a la banqueta de fusta, que cruix sota els seus noranta quilos de pes, i comença a endreçar les fotografies. Ha preparat l’àlbum i ara només n’ha de fer la tria i posar-les per ordre. Agafa les tisores i en retalla tot allò que sobra, tot el que resulta accessori. No vol que res pugui destorbar-lo en contemplar-les, només vol centrar la seva atenció en les seves imatges, en elles i prou.

Fa anotacions al peu d’algunes fotografies, amb un retolador en oferta que ha comprat al supermercat. Cal recordar el lloc i l’hora, són molt importants. El nom no el sap, totes elles són anònimes, malgrat que fa tant que les observa que és com si les conegués de tota la vida.

En una hora ha acabat d’endreçar l’àlbum i està llest per començar una nova sessió fotogràfica. Són gairebé les nou del vespre i al carrer ja s’han encès els llums dels fanals. Apaga el focus de la tauleta i obre lleugerament el porticó i la cortina de la finestra. Apropa el trípode al vidre i hi encaixa la seva càmera amb objectiu telescòpic, preparada amb un rodet ISO 800 de color. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Algo más que amor propio

Aisha Rashid decidió que solo se casaría con alguien que la amara más que a su propia vida y que pensara en ella por encima de todas las cosas.

Alguien que conociera hasta el último rincón de su cuerpo, que supiera leer el alma en sus ojos y anticiparse a sus deseos más ocultos, que bebiera el agua en su boca y fuera miel en sus labios. Alguien con quien bailar la lluvia y contar los surcos arados en la tierra y en la piel.

Alguien a quien le gustaran las mismas cosas, que disfrutara con la misma comida y que adorara los mismos lugares visitados.

Alguien que comprendiera sus silencios y amansara sus iras, que no la agobiara con reclamos constantes y supiera respetar su independencia, que la ayudara en todo sin pedir nada a cambio. Alguien que venerara hasta el rastro del perfume a su paso.

Alguien junto a quien envejecer día a día, que no la abandonara nunca ni le fuera infiel, que estuviera a su lado cuando cayera enferma, que llorara con ella en los momentos tristes y que con su voz hiciera el eco de su risa.

Y así fueron sucediéndose infinidad de amantes, uno tras otro. Morenos como el ébano de corazón albino, eunucos del amor disfrazados de poetas, jóvenes impacientes del “te quiero” prematuro, viudos indolentes perdidos en el pasado, fanáticos religiosos adictos a la mentira, pastores malolientes de manos sudorosas, médicos estresados de manicura fina, flacos abúlicos sin sangre en las venas, gordos anestesiados anémicos de sentimiento, extranjeros huidizos como humo en la niebla, filósofos mancos de la palabra eterna, viajantes de comercio sin destino preciso, granjeros mugrientos con sabor a leche agria, viejos desdentados sin testamento anímico…

Pasaron multitud de hombres bajo sus faldas largas. Muchos se enredaron entre sus sábanas blancas; algunos se quedaron más de una primavera; unos pocos le prometieron aburrimiento eterno y a todos les echó con el mismo desdén y la esperanza intacta.

Hasta que, tras años de candidatos rechazados y noviazgos rotos, de ilusiones desbaratadas y de noches vacías, finalmente encontró aquello que buscaba en una sola persona.

Y una mañana de agosto, a sus cuarenta y dos años, Aisha decidió dejar de esperar y casarse consigo misma.


calma, desitjada calma…

per molts anys
m.


Un sol gest, un gest subtil. Cinc dits recolzats en un rostre, delicadament, com en una carícia. El braç trencant la diagonal del cos. El cap lleugerament caigut cap enfora, només uns centímetres, molt pocs. Tot just el necessari per fer volar els cabells i les idees i els neguits. Tot just l’imprescindible per gravitar, sense pes, lleugera, per damunt del sofà. En equilibri perfecte. Horitzontal. Per enlairar-se, flotant com una ploma damunt la taula, amb el cos relaxat i els ulls closos. Levitar i sortir volant per la finestra…

Un sol dispar per capturar, en un instant, l’emoció subtil, delicada, lleugera, voladissa, perfecta, de la meva mirada envers ella. Tan a prop i tan llunyana, es fa fonedís rere els vidres de la finestra. Per damunt dels arbres i les teulades, vola. Vola i s’eleva, com una bombolla de sabó transparent. Per travessar camins, carrers i cases. Fent-se boira sobre les teulades, fum a les xemeneies i llum entre núvols. Fonent-se, de sol, de suor, en cabdells de vapor. Ascendint, travessant atmosferes i baixant, de nou, arran de platja. Per fer-se mar, sal, marinada.

I jo, arrelat a terra, l’espero. Els peus s’arrapen a les rajoles fredes, trenquen la ceràmica i per les rescloses s’hi colen les arrels que em neixen dels dits. Traspassant capes i capes de ciment, regalimant llàgrimes vegetals. Espero. Les finestres obertes, de bat a bat. La taula parada. Els plats de porcellana fina, francesa. Les copes de cristall, buides. Els coberts de plata, simètrics. Assegut rere les estovalles blanques, immaculades. Esperant. Per devorar el seu cos, començant per les ales…

Però ella, pell líquida, plou sobre la pedra de les llambordes, fresca, s’esquitxa contra els vidres i entra per la finestra oberta del menjador. Fent-se mirall dels meus desitjos en un toll d’aigua al costat dels meus peus, per on beuen les meves arrels. Per on veig el meu reflex, i el d’ella, mirant-me. Obrint els ulls. Despertant del son, fent-se carn sobre el sofà.

I de nou, viva, tornar a respirar.