Reset

Dimarts

Avui haig d’anar a recollir els resultats de les proves al laboratori. No he dormit en tota la nit. Fa dies que estic molt cansada, no aconsegueixo descansar bé. Espero que tot hagi estat una falsa alarma, un ensurt sense més importància. Espero…

Confirmat. Ja m’ho temia, ho sabia, ho sospitava. El metge ha estat molt clar. No hi ha cap mena de dubte. Els resultats són d’una evidència absoluta. Però al mateix temps, m’és tan difícil fer-me a la idea, assumir que m’ha tocat a mi, que és una realitat… Per què? No ho entenc. No ho vull acceptar, no puc. No sé què faré. No sé què em passarà. Haig de dir-ho al Marc, però no m’atreveixo. Fa temps que la cosa no va molt bé, entre nosaltres. Discutim per tot, jo estic molt nerviosa i ho acabo pagant amb ell. I ell no té paciència amb mi, no s’interessa pel que em passa. Quina merda! Quina merda, tot plegat. Quina putada.

Dimecres 0-0-1

He decidit comptar els dies a partir d’avui. Posar el comptador a zero. Avui, és el dia zero de la meva nova vida. No m’han volgut donar esperances, així que en comptes de fer un compte enrere, restant dies, he decidit sumar-los un a un, com un triomf diari contra la malaltia. Cada dia, és un pas endavant per donar l’esquena a aquest monstre que em devora per dins. Cada dia, és un regal. Si no ho faig així, no sé com me’n sortiré…

Divendres 2-0-1

Hem anat a sopar amb el Marc al restaurant japonès. Li he explicat tot i m’ha respost que no entenia perquè no li havia dit res durant tot aquest temps. Els símptomes, la visita al metge, les proves… tot això ho he passat jo sola. Em feia por involucrar-lo en el procés, ho he viscut com una cosa tan íntima, tan personal… Li he dit que, a més, no sabia com dir-li-ho perquè darrerament no estàvem molt bé, i s’ha enfadat una mica. M’ha retret que no he confiat en ell, que m’hagués pogut ajudar a passar aquest tràngol, que no estic sola i que, al capdavall, és la meva parella. No he tingut forces per dir-li que gairebé no ens veiem, ni compartim estones junts, ni parlem, ni follem. He preferit callar, perquè no tinc esma per discutir, ara no. No faig altra cosa que plorar a totes hores, però intento no fer-ho davant d’ell. Mai no li ha agradat veure’m plorar, sembla com si li molestés, com si se sentís incòmode. Malgrat el que diu, no sé si serà capaç d’enfrontar-se a la situació, no sé què puc esperar d’ell… Em sento tan cansada…

Dilluns 19-0-1

Avui començo el tractament abans de l’operació. Seran uns quants mesos per veure si aconsegueixen fer-lo més petit abans de passar per quiròfan. Fa una setmana que tinc la baixa, a la feina. Tot ha estat més fàcil del que em pensava. Ningú et pregunta gaires coses, en un cas com aquest. A tothom li fa por parlar d’aquests temes, és com un tabú. El metge m’ha dit quins seran els efectes secundaris del tractament, i la veritat és que estic una mica espantada. A l’hospital hi ha un equip mèdic en el qual també hi ha una psicòloga. Divendres vaig anar a la primera consulta, i la veritat és que em va anar molt bé. Per primera vegada vaig sentir que hi havia algú que entenia com em sentia. També em va comentar que li semblava una bona idea que portés un calendari personal, i m’ha demanat que escrigui què em fa por i què m’agradaria fer si la meva vida tornés a començar de zero. Divendres haig de dur la llista amb dues columnes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »