Caiguda i descens

Són quarts de dues del migdia. L’aire, humit i espès, desprèn un baf intens de gessamí i roses primerenques. Laura, carregada amb un cabàs ple de roba de llit eixalavada, puja el darrer tram d’escala que duu al terrat de l’edifici, esbufegant per l’esforç. Un cop hi arriba, deixa el cabàs al terra i comença a desplegar els llençols molls damunt l’estenedor comunitari.

Al seu darrere, la porta de la caseta on viu la portera és oberta de bat a bat. De dins, en surt una música eixordadora, un ritme modern i frenètic que envaeix l’espai de paraules estrangeres. De ben segur blasfemes i obscenes, pensa Laura mentre es persigna i besa la medalleta de plata que li penja del coll. Aleshores, en una escletxa entre les teles, el veu.  Al seu davant, llarg com una espiga, un Gerard adormit i pràcticament nu jeu cap per avall damunt una gandula de plàstic. Per tota roba, uns calçotets aparracats cobrint les natges. Sota el cap, ambdós braços doblegats, fent de coixí. Les cames, eixarrancades, pengen a banda i banda de la gandula. Els cabells, desarranjats, dibuixen camins sobre les espatlles i la pell, envermellida pel sol, resplendeix amb un fulgor vellutat que encega la mirada.

Com atreta per un imant, Laura s’atansa lentament al seu costat, sense fer soroll. Quan hi és a un pas, just a tocar, es deté i l’observa amb fascinació. Els omòplats dibuixen el principi d’unes ales invisibles, la turgència del muscle on neix el borrissol de plomes dels arcàngels i les membranes dels dimonis…

Tot el cos li batega a un ritme accelerat. Canells, estómac, sines… En un impuls irrefrenable, aliè a la seva voluntat, Laura atansa una mà tremolosa a l’esquena del noi, aturant-se a escassos centímetres de la seva pell. La calor que desprèn li crema les puntes dels dits, enfilant-se pels braços i el coll fins fondre’s com cendra als seus llavis. Inesperadament, en Gerard es gira panxa enlaire d’una revolada, provocant un lleu frec involuntari, un contacte subtil dels dos cossos. Paralitzada, incapaç de moure’s, veu com el noi obre els ulls, parpelleja i, amb un gest audaç, li aferra el braç i l’apropa cap a ell. Laura es deixa caure damunt la gandula, incapaç de fugir, mentre de fons una veu d’ultratomba xiscla “Highway to Hell”…

Anuncis

El sexe dels àngels

Els dissabtes són dies de mercat, al barri. Laura sosté dues bosses pesades plenes de viandes mentre espera, pacientment, que arribi l’ascensor a la planta baixa. Avui ha pensat que per dinar farà una amanida, arròs amb sèpia i, de postres, mel i mató. Ha comprat vi a granel i gasosa per regar-ho tot i fer venir la guspira que provoca les migdiades llargues, aquelles que s’empalmen amb els capvespres i deixen el cap ple d’ocells negres i la boca pastosa…

Quan la caixa de metall colpeja el topall en arribar a la planta, sent unes passes repicar rere seu i tot seguit la veu de Lola, la portera. “Quina calorada, no, senyora Rius? Sembla que sigui estiu, això no és normal…” En girar-se per saludar-la, veu que l’acompanya un noi que no coneix. “Hola Lola. Sí, fa molta calor”, li respon educadament. “Miri, li presento el meu nebot, el Gerard, que s’estarà amb mi a partir d’ara”, diu Lola. De sobte, com si es tractés d’un secret, s’atansa a la Laura i, fent com si el noi no hi fos, xiuxiueja: “Sa mare, ma germana, ha hagut de posar-se a treballar a casa d’uns marquesos de Vilanova des que el malparit del seu marit va fugir amb aquella meuca de Barcelona… Ai perdoni! Què en sóc, de malparlada… Vull dir que, com els senyors volien criada però no criatura, me l’he portat a viure amb mi per un temps…”

Laura fa una ullada discreta a la criatura. El noi és alt i eixut, amb un aire distret i absent, però en posar ella els ulls per uns segons en les seves ninetes, la seva mirada la travessa com si sabés… com si la reconegués… Li sent una estrella de brillantor, una espurna maliciosa que es clava a les parpelles i li fa enrojolar la pell, envaint les galtes d’una cremor inesperada. Gerard somriu a mig camí entre àngel i dimoni, amb la gosadia dels adolescents, i es passa la mà pels cabells rebels i ondulats, un xic llargs, en un gest deliciós i embriagador, sense paraules. El silenci fa olor de suor fresca i xiclet de menta. “Nen, digues alguna cosa, saluda la senyora”, l’etziba Lola mentre li fum un calbot. “Aquest jovent d’avui dia, no saben d’educació ni de res, ja li dic jo…”

I l’àngel desapareix dins la porteria, deixant Laura clavada a terra, envaïda de primavera i palplantada davant Lola, que no para de xerrar.


La terra erma

Per fora, sóc tota color negre, com els escarabats. Negre dol, negre mort. Sòbria i planxada, camisa de màniga llarga i faldilla sobre els genolls. La medalleta de plata penjant del coll, en el solc buit entre els pits secs. Als peus, sabata baixa de sola de cautxú. Per dins, blanc i rosa pàl·lid. La goma elàstica de les mitges se’m clava a la cintura, estrenyent encara més les calcetes de blonda, brodades amb flors que em fan pessigolles amb els seus pètals transparents. Noto el seu tacte suau a l’engonal, la seda i el cotó de la zona més fina, de la zona oculta, de la zona morta. I tan viva, mare, tan viva estic als meus quaranta anys! Però tanmateix, tan seca, tan difunta… Òrfena de pare i mare, verge de marit, estèril d’infants…

Avui és dia de visita. Un dia color blau grisós, d’aquells que es diria que es poden mastegar, que esborren els colors dels carrers i fan vessar llàgrimes de cendra sota les parpelles. Sembla que el cel et plori l’absència, mare. Pel pare, ja fa molt de temps que patim la sequera, després de tanta pluja sobreeixida. És un dia de cafè amb llet calenta amb una gota d’anís, de galetes toves i magdalenes esmicolades, de berenars de beates addictes als jocs de cartes. Com cada tarda de diumenge a casa, recordes mare? No fa pas tant, només dos mesos, que reparties joc des del capçal del llit mentre jo us servia els dolços i les infusions…

Enfilo l’empit dels morts per regalar-te les flors del diumenge. Flors menudes, violetes i grogues, com t’agradaven, embolicades amb paper de diari mullat. Les més senzilles i discretes. El so d’una campana colpeja l’aire amb un eco lànguid de metall, trencant el silenci de les hores mortes, planyent els anys sense el pare i els dies sense tu, mare. Dies de rosaris i d’oracions devotes, de bastonades i crits aguts des del llit, de sopes de farigola i pa estovat, de monyos i agulles, d’olor de pixum ranci banyat amb perfum i d’orinals abocats a mitja nit. Tota una vida feta de dies entre quatres parets, d’emissores de ràdio i veus llunyanes, de trossets de cel espiats per la finestra, de núvols i avions que creuen el blau immens per perdre’s més enllà del marc de fusta. Un temps detingut, d’identitats perdudes.

De sobte, un calfred em retorna la consciència del temps transcorregut entre els que van marxar, sota làpides de marbre. El vespre avança amb les primeres penombres projectades. És l’hora de tornar a casa amb el gest encorbat, pendent avall, com una ombra fosca i fugissera que espanta les criatures i fa defugir els homes joves.

Quan arribo a l’entrada de l’edifici miro, per inèrcia, el contingut de la bústia. Buida, com de costum. Ni una carta, ni una postal, ni una nota. Només silenci. Entro a casa totalment muda i a les fosques. Sense encendre el llum, creuo el passadís fins arribar a la meva cambra.  Avui no soparé, no en tinc cap ganes. Em despullo lentament, amb els batents del balcó oberts, per deixar entrar l’aire fresc del carrer. Dins la casa no s’hi pot respirar, l’ambient és espès. Des de fora, una brisa lleu fa ballar les cortines. És el vent de Ponent que bufa entre els camps secs, aixecant  núvols de pols i deixant la terra àrida, inhòspita, erma. Com la meva pell…


Portes i finestres

Quan arriba a casa encara no són les vuit del vespre. Deixa les dues bosses del supermercat a l’entrada i encén el llum, perquè comença a fer-se fosc i dins ja no s’hi veu gaire. Esbufega. Són cinc pisos sense ascensor, carregat amb dues grans bosses plenes de menjar, productes de neteja i una capsa de pastilles per dormir.

S’eixuga la suor amb el mocador i intenta refer-se de l’esforç.

– Ets tu, Martí?

– Sí, mare, qui vols que sigui?

– M’has portat les meves pastilles?

Ell no li respon. Torna a agafar les bosses i es dirigeix cap a la cuina. Obre la nevera i hi posa els productes frescos: els iogurts, la llet i els formatges. Abans de tancar-la en treu una ampolla de vi encetada i se’n serveix un got. Se l’empassa d’un glop, gairebé sense respirar, mentre sent la veu de la mare que remuga alguna cosa, de lluny. Se’n serveix una altra, però aquest cop decideix degustar-la més lentament. Assaboreix el seu gust a vi ranci, de bodega barata. N’ha comprat una altra ampolla perquè no se li acabi.

La mare segueix queixant-se en veu més baixa, és un lament que no calla mai. A vegades en puja el volum, i quan beu una mica fins i tot li crida.

– Aquí tens les teves pastilles. El de la farmàcia m’ha dit que no n’abusis tant.

– Ja saps que si no me les prenc no puc dormir. – li respon ella – Has trigat molt, on has estat?

– He vingut directe del supermercat, mare, només he estat fora una hora.

– Segur. M’apostaria el que fos que t’has aturat a parlar amb la portera. Aquesta dona està casada, Martí, no t’hi hauries d’embolicar…

– Però què dius, mare? Desvaries. Si gairebé ni em saluda, la Lola.

– Ja, si tu ho dius… He vist com te la mires quan ve a veure’m els dissabtes. No li treus els ulls de sobre.

– Va mare, deixa de dir bestieses i descansa. D’aquí a una hora faig el sopar.

Ella es queixa mentre ell li posa la capsa de pastilles damunt de la tauleta de nit.

– Em passo el dia descansant, no faig altra cosa – remuga la dona entre dents.

La deixa amb la paraula a la boca i surt de l’habitació sense tancar la porta. A la seva mare no li agrada estar tancada, diu que s’ofega entre aquelles quatre parets.

Ell se’n va cap al seu estudi i quan hi és dins, ara sí, en tanca la porta. Per una estona, deixa d’escoltar la veu de la mare. Tot queda en silenci, sense crits ni interrupcions.

Entre l’esforç de pujar les escales i el vi, està una mica marejat. S’asseu a la banqueta de fusta, que cruix sota els seus noranta quilos de pes, i comença a endreçar les fotografies. Ha preparat l’àlbum i ara només n’ha de fer la tria i posar-les per ordre. Agafa les tisores i en retalla tot allò que sobra, tot el que resulta accessori. No vol que res pugui destorbar-lo en contemplar-les, només vol centrar la seva atenció en les seves imatges, en elles i prou.

Fa anotacions al peu d’algunes fotografies, amb un retolador en oferta que ha comprat al supermercat. Cal recordar el lloc i l’hora, són molt importants. El nom no el sap, totes elles són anònimes, malgrat que fa tant que les observa que és com si les conegués de tota la vida.

En una hora ha acabat d’endreçar l’àlbum i està llest per començar una nova sessió fotogràfica. Són gairebé les nou del vespre i al carrer ja s’han encès els llums dels fanals. Apaga el focus de la tauleta i obre lleugerament el porticó i la cortina de la finestra. Apropa el trípode al vidre i hi encaixa la seva càmera amb objectiu telescòpic, preparada amb un rodet ISO 800 de color. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Confessions

La casa dorm, els porticons han aclucat els ulls en un darrer gest i el silenci torna a habitar els  racons inundats de foscor. L’ambient desprèn una subtil alenada d’encens i cera cremada. El paladar encara conserva el record de crema i nata del quinzè aniversari.

El sucre em rossega les dents com un corc, foradant el marfil immaculat amb una barrina diminuta, fins al nervi. Dono voltes i voltes dins el llit, embolicant els llençols i les vores de la camisa de dormir, els somnis i els pastissos. Vencent la son que s’apodera del cos, m’arrossego pel passadís fins al bany, per tal d’acomplir amb el ritual d’ablució de cada vespre i foragitar les agulles que em turmenten les genives.

De puntetes, descalça sobre les rajoles d’una fredor aspra, em rento les dents i les mans polides, d’ungles rectes arran de dit. Somnio en secret en llargues ungles afilades d’un roig brillant… Glopejo l’elixir de menta fresca, dues, quatre, sis vegades, i l’escupo d’un sol cop, esquitxant la pica de ceràmica. Deixo córrer l’aigua de l’aixeta per veure com els reguerons d’un verd pàl·lid formen remolins abans de desaparèixer pel desguàs.

Torno pel passadís cap a la meva habitació però em detinc, sobtada per una remor de veus sordes, per un lleu somiqueig que s’esmuny dessota la porta de l’habitació dels pares. El llum, encès, es cola per l’escletxa del batent que ha quedat entreobert.

El fred em gela la planta dels peus i s’enfila pel cos fins al nas, però el raig lluminós m’atrau com a les arnes i m’apropo, lentament, per no fer notar la meva presència. El so és cada cop més persistent, eleva el seu volum i s’assembla al plor d’un nadó, a l’agonia d’un asmàtic, al ronc d’un porc esbudellat.

La respiració se m’accelera, m’envaeix el pànic pel temor a ser vista. No sóc capaç d’imaginar què provoca un so tan agònic. L’obertura de la porta, d’un pam d’amplada, amb prou feines em deixa entreveure el mirall de l’àvia que corona la capçalera del llit dels pares, al costat esquerre de la cambra. De dins, s’intueix un perfum de gessamí i taronja àcida, de roba humida i suor fresca.

Fixo la vista, emboirada per la foscor, i percebo els marges del llit reflectits al mirall. Damunt dels llençols de setí, arrugats, descobreixo el cos del pare de bocaterrosa, completament nu, amarat de suor, movent-se compulsivament sobre la mare, que està estirada cap per dalt, vestida amb una camisa de dormir de coll alt, descordada a l’altura dels pits i arromangada fins la cintura.

Congelo la respiració en un ofec sord, em vull fondre en la foscor i fer-me invisible. No puc deixar de mirar…

Veig les natges del pare colpejant el pubis de la mare en sacsejades frenètiques. El rostre enrogit per l’esforç, els ulls en blanc, la boca entreoberta. Els llavis, regalimant saliva sobre el coll de la mare, bavejant-la, xuclant els pits arrodonits, mossegant els seus mugrons enormes. Les mans, engrapant la pell blanca de les cuixes, aixecant-li els malucs per empènyer dins seu un bony dur i tens que li neix sota el ventre, envoltat d’un manat de pèl fosc arrissat.

Els veig a través del mirall; ell sense parar de moure’s, com en una convulsió elèctrica, gemegant; ella paralitzada pel pes de l’home, en silenci. I em veig a mi mateixa, al fons de la cambra, espiant per la porta entreoberta. Dos ulls brillants enmig de la foscor del passadís. El meu cos, en penombra, d’un metre i mig escàs, esprimatxat i de cintura fina, els pits incipients sota la camisa de dormir, els genolls i les cuixes molsudes, de carn dura.

M’envaeix una escalfor desconeguda, un foc que em crema per dins i m’inquieta des del centre del meu cos, des del racó sense nom, impronunciable.

De sobte, noto com m’estic orinant a sobre, derramant fils d’aigua calenta cames avall. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Culpable

Dos quarts de deu del vespre.

El dia s’adorm, lentament, tancant els llums de les cambres inhabitades, dibuixant retalls d’obscuritat al peu dels mobles que se’n lamenten, grinyolant el seu abandó, el seu oblit en una nova nit. Una nit més, d’un dia més, d’un temps que es mou en cercles, avançant i retrocedint eternament.

Travesso el passadís en penombra, creuant portes que tanco, al meu darrere. Cuina, lavabo, l’habitació de la mare.

–    Bona nit, que dormis bé!

De dins, un lleu murmuri, una cantarella letàrgica, un suau lament d’hores viscudes, de dolors impregnats als budells. I una subtil presència de sofre, fosca, esperant al costat del llit. Ja fa un mes que s’hi ha instal·lat, des del principi de la malaltia.

Segueixo passadís avall, dues, quatre, deu, vint rajoles d’argila del tauler d’escacs imaginari. La dama que avança, majestuosa; la reina sense rei, sense peons, ni torres, ni cavalls…

Davant la porta de fusta blanca, de doble fulla, deso les sabates damunt l’estora que em dóna la benvinguda. Descalça, alçada de puntetes, començo el ritual de cada vespre.

Encendre el llum de la tauleta, la bombeta esgrogueïda dins el conus de pergamí recremat. El focus projectant dèbils cercles de llum cap el sostre, en gradients de color rosa, salmó, sèpia, gris… Gairebé no es perceben els contorns de les figures, als quadres de les parets: el Sant Sopar, els pares de casori, el paisatge nevat de punt de creu… La lluentor dels marcs daurats també s’ha esmorteït en la foscor.

Posar l’alarma del rellotge a l’hora de sempre. Vuit trenta. Com cada matí, el so inexcusable, el timbre maleït.

Descordar-me lentament la bata embuatada, sis botons de colors dins sis traus, un per un. Plegar-la i col·locar-la damunt la cadira d’arpillera i pi ennegrit, als peus del llit. Després, hi van els sostenidors. Tres gafets, primer una espatlla, després l’altra. El fred de la rajola s’enfila pels peus, des de les puntes dels dits fins als mugrons, erectes i endurits en una esgarrifança elèctrica.

Posar-me el camisó de cotó que resta, tebi pel planxat recent, damunt del respatller de la cadira. Primer passa pel cap, pels braços, fins caure pel seu pes fins els genolls. Calçar-me les sabatilles de vellut, primer el peu dret, després el peu esquerre. Tres passos endavant.

Obrir el calaix de la tauleta. El llibre del marquès de la nit anterior, unes pinzellades de filosofia en el tocador, el record de la mare, les ulleres de llegir dins l’estoig de pell, els mocadors, la ploma estilogràfica, la llibreta ratllada. Agafar el tub de pastilles. Un glop d’aigua, dues càpsules baixant, corrent avall per l’esòfag. Una lleugera irritació a la laringe, un eructe sense sortida. Inspirar fort fins fer desaparèixer la sensació d’ofec.

Obrir les cortines del balcó… No. Avui no. Avui és nit de records, de reunió familiar.

Tanco les cortines blanques de fil, abaixo les persianes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


La visita

Sona el timbre de la porta, agut, insistent. Un cop i un altre. Des de l’espiell, l’home es pentina les celles amb els dits, lleugerament mullats per gotes de saliva. S’eixuga la suor del front amb el palmell de la mà. Es descorda la corbata i el primer botó de la camisa, amb un gest mecànic.

– Qui hi ha?

– Senyora Rius?

Tres segons. El dubte. La pausa.

– Sí, jo mateixa

– Senyora Rius, sóc Fermí Puig, de l’editorial Evangeli diví. Varem parlar per telèfon fa dos mesos, se’n recorda? Em va citar aquesta tarda a casa seva… Puc passar?

Deu segons. El neguit. La urgència.

– Un moment, si us plau.

Dos minuts. Fora el davantal a ratlles i les sabatilles morades de vellut. Em pentino el serrell, em cordo el primer botó de la camisa, m’alliso la faldilla. Massa curta, penso. La tela massa fina, quasi transparent, em temo. No hi ha temps per tants canvis. Obro, descalça. Tres panys amb forrellat.

– Bona tarda, senyora Rius, encantat de conèixer-la. Sóc Fermí Puig. Venia per mostrar-li l’enciclopèdia “Història de la Religió Catòlica”, recentment editada per l’editorial Evangeli diví i enquadernada en luxosos toms de pell, que estic segur li agradarà molt. Em permet que li ensenyi la col·lecció, tal com vàrem acordar per telèfon? Crec que està feta per a algú com vostè.

– D’acord… passi. Segui aquí.

Ja és dins. Ell ja és dins la casa, assegut al meu sofà, al bressol de les meves desemparances. Quaranta-tres, màxim quaranta cinc anys. Esprimatxat, de pell torrada, el muscle turgent sota la roba, la mirada fosca, les mans suades.

– Estava apunt de fer-me un cafè, en vol una tassa?

– Moltes gràcies, sí, li agrairia molt.

– Si em disculpa un moment…

Els peus nuus sobre el terra acabat de fregar. Una lleugera sensació de desgrat, un arrufar de nas. Serà millor calçar-se les sabatilles, malgrat tot.

– Té una casa molt bonica, molt… cristiana.

– Gràcies, és vostè molt amable.

La porta entreoberta de la cuina. Els ulls clavats a l’esquena, al bell mig del principi del clatell mentre el líquid brolla, escopint el beuratge espès, xiulant la febre de l’efervescència.

La veu arriba des del sofà. El color és greu, profund, vibrant…

– No em pensava que fos vostè tan jove, per telèfon em va semblar…

– Em penso que m’ha confós amb la meva mare. – ara començo a entendre per què no puc recordar aquella conversa – Cafè sol o tallat?

– Tallat, gràcies! La seva mare? Perdoni, em pensava…

– La meva mare va morir fa gairebé un mes. M’imagino que devia parlar amb ella abans que se l’enduguessin a l’hospital.

La mirada es fa més intensa. El silenci, incòmode. Un instant de perill sostingut.

– Em sap greu, no sabia…  Si l’agafo en mal moment puc tornar un altre dia…

La mirada enfrontada. La safata tremolenca. Dues tasses, dues culleres, un pot de sucre, una capsa de galetes Maria.

– No pateixi, no em molesta. Aquí té el seu tallat. Si a la meva mare li interessava, és possible que a mi també… Sucre?

– Dues cullerades, gràcies. (…) Doncs com li deia…

Mentre parla, remena l’escuma de la tassa de cafè amb la cullereta. De les puntes dels dits creixen unes ungles llargues, afilades, ennegrides pel sutge.

– És bo aquest cafè… torrefacte? Llegeix la resta d’aquesta entrada »


El punt de llibre

La bústia estava buida, com de costum.

El silenci del paper setmanal. Dels rebuts del banc, de les postals d’una amiga des de Torremolinos, de la propaganda de la nova pizzeria del barri… Silencis aritmètics, silencis de la distància, silencis de colors.

L’eco de veus ofegades pels murs de pedra pintats de color salmó. Retalls de diàleg espiats paret amb paret als capvespres, en camisó i amb els peus descalços sobre la rajola gastada pel lleixiu.

Hi ha espais buits entre les frases, parèntesis del desig, el·lipsis del maltractament verbal. Una desconsideració… els peus nus congelats damunt l’argila es mereixen frases completes.

Pàgina cinquanta-sis, capítol setè. Deu pàgines més abans de deixar caure el llibre als peus del llit.

Hi ha algú al darrere de la cortina, una presència que s’esmuny per no ser vista. El balcó del davant té el porticó lleugerament entreobert, l’espai suficient per enfocar uns ulls de vidre telescòpics. Una violació diària, una penetració indiscreta en la meva intimitat nit rere nit… Un plaer secret, de llavis mossegats i lleugeres carícies als malucs, sense remitent.

Dibuixos de saliva al ventre, el camisó arromangat fins les costelles, les arrugues tatuades a l’esquena. Camins humits de les paraules imaginades, de les frases acabades, del ressò de les paraules furtades. Sospirs, gotes de suor lliscant pel plec dels pits, els dits seguint el torrent fins al pou més obscur. La cova afamada.

Dues pastilles i un got d’aigua a la tauleta. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Els ulls de vidre

Fa molt de temps que en Martí Benet s’amaga darrere dels ulls de vidre. A l’altra banda de lents transparents captives del seu esguard indiscret, furtiu i espieta. El cristall esfèric obert a la vida, el mur de protecció de les mirades alienes, com el refugi anònim d’una caixa fosca, envers uns ulls que no són els seus.

Telescòpics, angulars, reflexes especulars a través de finestres obertes a l’exterior, enfocant vides d’altres, penetrant en la intimitat de qui no sap que està sent observat.

Les cortines lleugerament entreobertes filtren la llum exterior i permeten treure els ulls sense ser vist, sense que ningú no s’adoni del cos menut i encorbat que hi ha al darrera, que observa rere l’objectiu a un clic de distància del seu punt de mira.

En Martí és un homenet peculiar. Professor de filologia catalana, sempre encorbatat, a qui li agrada jugar amb les paraules; bruna, pruna, duna… eix, peix, esqueix… onatge, natja, miratge… Combinar rimes absurdes, escriure relats sense final, inventar personatges amb noms impossibles, escriure cartes d’amor a destinatàries anònimes del verb ser i estar, que persegueix des de fa anys, ocult rere l’objectiu de vidre. Ell, en té les imatges. Elles, les paraules. Algunes, són veïnes de replà. D’altres, companyes de feina. Totes elles, dones soles.

Com la del cinquè primera, Lola, que sempre estén la roba just abans de ploure, quan el cel es tenyeix de gris plom, al terrat de l’edifici. Llueix una bata lleugerament descordada, que deixa veure la pitrera generosa i les cuixes rabassudes cobertes per unes mitges fines fins els genolls. Capta les imatges amb teleobjectius de llarg abast, que detallen perfectament la textura de la roba, de colors vius, ballant amb el vent.

La filla, Teresa, molt jove, ja fa temps que es veu amb un noi que viu tres pisos més amunt. Sovint es troben a la teulada de l’edifici i es magregen amb delit, empassant-se el gust i les ganes entre els llençols immaculats de sa mare, com en una projecció d’ombres xineses representant un amor d’alcova domèstica. En té un munt, d’escenes en blanc i negre, dels dos actors en plena representació; un seguit de fotogrames d’un ritme seqüencial.

A través dels finestrons del quart pis del bloc veí observa al matrimoni Solà. Sempre discutint, alguna mà alçada, crits muts, sacsejades i plors de la dona, arraulida en un racó de l’habitació, desolada i sola. Primer pla del rostre, desfigurat pel plor i l’horror viscut.

I Laura, sempre Laura. L’objecte dels seus somnis lúbrics i neguitosos. Inaccessible, fugissera, il·luminada per un vapor de llum càlida i divina en el balcó obert, a primera hora del dia. Guarda un catàleg del seu cos, arrabassat en instants distrets on la dona s’abandona als seus pensaments, vist a través dels ulls de vidre.

……………………………………………………………………….

Dedicat a M.B


Estimada Laura,

Era assegut al vagó d’un tren de rodalies, veient desdibuixar-se el paisatge en feixos de colors fins aturar la seva cursa contra el temps en un espai precís al seu davant; quadres aleatoris emmarcant un instant de vida únic a les andanes de les velles estacions que travessava.

Enmig de la multitud, una taca vermella. Un roig enlluernador, flotant com la seda en l’aire xafogós. Passatgers ocupant els seients buits i just, davant seu, ella va seure.

Una dona d’uns trenta anys. Cabells de coure, arrissats, pell de préssec i ulls de raïm. Lleugers clotets a les galtes rosades de rubor i uns llavis carnosos, d’un carmí brillant.

Cobria la pell un vestit d’un vermell encès, ajustat al cos i d’escot pronunciat, promesa de vertígens i desmais al llindar del precipici. Vestidura sense màniga i curta de faldilla, dissenyada a la mida justa per deixar entreveure els genolls, de carn molsuda i contorn suggerent.

Una dona absent, divina, envoltada d’una aura d’energia que desprenia una roentor ardent i humida. El termòmetre de l’estació marcava trenta graus, però per a ell la febre que neixia dins seu en superava els quaranta de sobres…

Els seus braços subjectaven un llibre de relats. Ell s’hi fixà, la mà esquerra era nua de compromís. Per punt de llibre, una carta. Un sobre esquinçat, estripat pel lateral, amb el mata-segells amb data recent i una adreça postal escrita amb lletra gran i clara:

“Laura Rius, carrer d’Olivera 15, Calafell.”

El seu nom, Laura… repetit per ell amb veu muda fins confondre el principi amb el final.

De sobte, per un moment, els seus ulls es creuaren; la mirada d’ella clavada en les pupil·les d’ell. Laura somrigué, i en el segon imperceptible d’un gest distret i gratuït, ell es va sentir morir.

Va saber que no estimaria mai ningú com estimava aquella dona, en aquell mateix instant. Que no en desitjaria mai cap altra amb el mateix foc que el consumia com una torxa al fons de l’estòmac.

El somriure flotant en l’espai, el roig esvaïnt-se, el buit… ella va baixar i desaparegué entre la gent com la ploma d’un au, lleugerament, deixant-lo sol i abatut.

Altres cops la va buscar, el mateix dia de la setmana, a la mateixa hora, vagó per vagó… sense fortuna.

Només en tenia un nom i una adreça… i un amor infinit.