Confessions

La casa dorm, els porticons han aclucat els ulls en un darrer gest i el silenci torna a habitar els  racons inundats de foscor. L’ambient desprèn una subtil alenada d’encens i cera cremada. El paladar encara conserva el record de crema i nata del quinzè aniversari.

El sucre em rossega les dents com un corc, foradant el marfil immaculat amb una barrina diminuta, fins al nervi. Dono voltes i voltes dins el llit, embolicant els llençols i les vores de la camisa de dormir, els somnis i els pastissos. Vencent la son que s’apodera del cos, m’arrossego pel passadís fins al bany, per tal d’acomplir amb el ritual d’ablució de cada vespre i foragitar les agulles que em turmenten les genives.

De puntetes, descalça sobre les rajoles d’una fredor aspra, em rento les dents i les mans polides, d’ungles rectes arran de dit. Somnio en secret en llargues ungles afilades d’un roig brillant… Glopejo l’elixir de menta fresca, dues, quatre, sis vegades, i l’escupo d’un sol cop, esquitxant la pica de ceràmica. Deixo córrer l’aigua de l’aixeta per veure com els reguerons d’un verd pàl·lid formen remolins abans de desaparèixer pel desguàs.

Torno pel passadís cap a la meva habitació però em detinc, sobtada per una remor de veus sordes, per un lleu somiqueig que s’esmuny dessota la porta de l’habitació dels pares. El llum, encès, es cola per l’escletxa del batent que ha quedat entreobert.

El fred em gela la planta dels peus i s’enfila pel cos fins al nas, però el raig lluminós m’atrau com a les arnes i m’apropo, lentament, per no fer notar la meva presència. El so és cada cop més persistent, eleva el seu volum i s’assembla al plor d’un nadó, a l’agonia d’un asmàtic, al ronc d’un porc esbudellat.

La respiració se m’accelera, m’envaeix el pànic pel temor a ser vista. No sóc capaç d’imaginar què provoca un so tan agònic. L’obertura de la porta, d’un pam d’amplada, amb prou feines em deixa entreveure el mirall de l’àvia que corona la capçalera del llit dels pares, al costat esquerre de la cambra. De dins, s’intueix un perfum de gessamí i taronja àcida, de roba humida i suor fresca.

Fixo la vista, emboirada per la foscor, i percebo els marges del llit reflectits al mirall. Damunt dels llençols de setí, arrugats, descobreixo el cos del pare de bocaterrosa, completament nu, amarat de suor, movent-se compulsivament sobre la mare, que està estirada cap per dalt, vestida amb una camisa de dormir de coll alt, descordada a l’altura dels pits i arromangada fins la cintura.

Congelo la respiració en un ofec sord, em vull fondre en la foscor i fer-me invisible. No puc deixar de mirar…

Veig les natges del pare colpejant el pubis de la mare en sacsejades frenètiques. El rostre enrogit per l’esforç, els ulls en blanc, la boca entreoberta. Els llavis, regalimant saliva sobre el coll de la mare, bavejant-la, xuclant els pits arrodonits, mossegant els seus mugrons enormes. Les mans, engrapant la pell blanca de les cuixes, aixecant-li els malucs per empènyer dins seu un bony dur i tens que li neix sota el ventre, envoltat d’un manat de pèl fosc arrissat.

Els veig a través del mirall; ell sense parar de moure’s, com en una convulsió elèctrica, gemegant; ella paralitzada pel pes de l’home, en silenci. I em veig a mi mateixa, al fons de la cambra, espiant per la porta entreoberta. Dos ulls brillants enmig de la foscor del passadís. El meu cos, en penombra, d’un metre i mig escàs, esprimatxat i de cintura fina, els pits incipients sota la camisa de dormir, els genolls i les cuixes molsudes, de carn dura.

M’envaeix una escalfor desconeguda, un foc que em crema per dins i m’inquieta des del centre del meu cos, des del racó sense nom, impronunciable.

De sobte, noto com m’estic orinant a sobre, derramant fils d’aigua calenta cames avall. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Llenç en blanc

Desplego el cavallet, obro el maletí de pintures a l’oli sobre el suport de fusta i acomodo el tamboret plegable al seu davant. Els tubs estan col·locats per ordre, d’esquerra a dreta: blanc de zenc, groc de Nàpols, carmí, roig de cadmi, blau cobalt, verd maragda, terra ombra natural, siena torrat, ocre groc, negre marfil. Al damunt, l’oli de llinosa i l’essència de trementina. Sota els tubs, en un estoig apart, els pinzells de pèl de marta i d’orella de bou, plans, en forma de vano i de punta rodona. Hi ha alguns draps nets i un pot per abocar-hi l’aiguarràs. Agafada a la tapa per un gafet de metall, guardo la paleta quadrada de fusta, neta.

M’assec al tamboret. Trec un llenç en blanc de la bossa de plàstic, de seixanta cinc per cinquanta centímetres. La tela és de lli amb una imprimació de cola de conill i blanc d’Espanya, segons el fabricant. Col·loco el llenç sobre el cavallet en posició vertical. Ja puc començar a treballar.

No recordo res. No puc fer-me una imatge mental de les formes i els colors, ho he anat perdent amb els anys després de l’accident. Intento obrir els ulls de la ment per recordar els carrers, la gent, les olors, els edificis, els sorolls… però tot és buit. I el llenç segueix en blanc, davant els meus ulls morts.

Lentament, un lleuger so camina cap a mi, s’apropa i em submergeix en un ritme de circ, de ballarines en una capsa de música antiga, de quadres amuntegats, de roba estesa, d’olor a formatge fos i a vi blanc. I les mans comencen a moure’s a cada compàs, rítmicament, amb un ordre mecànic, obrint tubs i barrejant pigments, espessant volums i dibuixant pinzellades sobre el llenç.

Quan acabo, al cap d’unes hores, sempre pregunto a la Teresa el mateix.
– Què he pintat, avui?
Després d’una pausa, ella em contesta amb un to rialler, a cau d’orella:
– La Torre Eiffel! Avui has pintat la Torre Eiffel.

Al cap d’uns dies, quan la pintura està seca, repasso els volums que han deixat les pinzellades sobre la tela, acaricio les formes i sento la temperatura dels pigments. Aleshores, veig París en colors com si hagués estat allà algun cop, en una vida passada… i somric per a mi mateix.

De fons, segueix sonant un vals a l’acordió, una i altra vegada.


Güell, la bicicleta i la ceba

La memòria és com una ceba.

Amb el temps, vas construint capes i capes translúcides que, per acumulació, van soterrant els bulbs primigenis en un úter fosc sense records, preservat de la llum i de l’aire. Tan sols les darreres capes, per subtil transparència, són visibles a la superfície. Però el trànsit entre estrats no és com traspassar murs d’acer, inexpugnables, obrint els panys consecutius amb les claus màgiques d’Ariadna. Sovint, d’un tall sec o d’una mossegada, podem arribar fins els racons més ocults del cor de la memòria. Un sabor, una olor, una música, una imatge… i amb una fuetada inesperada les mans ens regalimen de suc i els ulls, de llàgrimes. Les llàgrimes àcides d’una ceba oberta en canal que ens mostra tota la nostra nuesa interior.

La fotografia, com una agulla afilada i prima, travessa una a una les capes de pell amuntegades, com epitelis de la memòria, fins arribar a un punt molt a prop del centre, a tocar del més profund record perdut al pou del temps.

Avui fa una calor humida, de les que se t’arrapen a la pell. La pujada és pronunciada i l’ascendim lentament, entre esbufecs i descansos als pocs replans que hi ha entre graons. Fa més de cinc minuts que hem deixat la ciutat a peu del pendent i l’excursió ens porta a un espai de temps detingut, com un barri de vacances, aliè al fum i al soroll dels cotxes.

Caminem unides, la meva mà dreta sostinguda entre els dits rabassuts de la mare, que transpira olor de lleixiu i sabó de Marsella, mentre el pare avança, amb energia, unes passes per davant.

Amb ulls nous, engoleixo tot el que veig amb afany de percebre’n fins els més mínims detalls. La roba estesa als balcons, la reixa a les finestres, els testos de flors a les baranes, els gats a la fresca, les fonts de pedra humida, els soterranis a peu de carrer, les palmeres forasteres, els cartells de refrescos, les cadires de vímet al llindar de les cases… tot es queda gravat a la retina.

Arribem a la gran portalada central, de ferro forjat, on ens espera el guardià de l’entrada, un drac màgic que escup aigua pels queixals. Acaricio el seu llom, de pell aspra multicolor, i el repto posant la meva mà dins la seva boca oberta, agosaradament. Som vells amics, no m’espanten la seva dentadura ni el seu posat desafiant. Un drac de colors no pot ser pas una mala bèstia…

Al voltant de l’animal, un pulmó vegetal d’arbres immensos, rams de margarides blanques i clavells vermellosos, obre pas al jardí de la princesa, la donzella captiva pel drac, que desprèn la fragància de les flors acabades de néixer.

De nou, toca pujar més escales a ple sol. Ara camino tota sola, amb els nervis m’he desfermat de la mà umbilical i corro cap amunt, de memòria. Els pares em segueixen més a poc a poc, fent crits perquè no m’allunyi massa. Arribo, primer de tot, al saló de les llànties, un laberint de columnes on encara ressonen els valsos de palau. Imagino la nina de la capseta de música donant voltes i voltes al voltant dels pilars, les faldilles al vent dibuixant espirals en dues direccions.

El camí encara s’enfila uns metres més, que pujo d’una revolada. Dalt de tot s’estén la gran plaça central, de sorra, rodona, voltada de balconades ondulants de ceràmica, fetes de trossets de colors, d’estampats diferents, com un trencadís calidoscòpic.

Hi ha molta gent, coloms, turistes amb càmeres de retratar, nens que juguen a pilota, a fet i a amagar, bicicletes que giren…

Em tombo cap a les escales i crido:

– Va, pare, corre, que encara en queden algunes! Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Me olvidé de tu nombre

Puedo leer cada letra, una a una, en su orden concreto. Pronunciar la palabra completa, de un tirón, sin tropiezos. Escribir en minúsculas o mayúsculas los signos, con mi caligrafía perezosa.

Puedo hacer todo eso, como antes hiciera.

Pero ya no viaja en el viento tu nombre, en un susurro, ni bailan tus sílabas al son de mis latidos. Ya no veo tu cuerpo en cada curva insinuante, tu sonrisa en la onda de cada ligadura, tu ombligo en el hueco de una “o” diminuta, y tu sexo en el gesto de un trazo ascendente.

Me olvidé de tu nombre, y no sé desde cuándo.


De olvidos y pérdidas

Mateo Díaz era un hombre tan despistado que un día olvidó su corazón entre las sábanas de un burdel de carretera. Con el trasiego de músculos y tripas de ida y vuelta, con el revuelo de ropas y sudores, su órgano quedó abandonado en un rincón polvoriento, bajo una cama desvencijada y ruidosa.

Nadie lo encontró, ni lo echó en falta él en ninguna ocasión. Sólo su mujer, de vez en cuando, le insinuaba la pérdida: “Mateo, no tienes corazón”, le solía repetir. A lo cual, él hacía oídos sordos.

Y es que es bien sabido que nunca echamos en falta aquello que no usamos…


Amnèsia

No entendre res, no saber on ets, què hi fas, allà.

Donar voltes i voltes, preguntar-te quin dia deu ser, de quin any. Notar calor i pensar que, potser, el calendari digui que avui és juliol. O potser agost. No saber, no recordar… no ser-ne capaç.

Mirar-te les mans i no reconèixer-les. Ni els peus, ni el pit, ni el ventre, ni el sexe nu. Sentir que no són teus, que estan fora de tu, en un cos que t’envolta el pensament, que conté totes les preguntes i no et dóna cap resposta.

No poder recordar el teu nom, la teva edat, ni on vius. No saber si algú t’espera o t’està buscant, si l’hauries d’avisar per dir-li que estàs perdut, que no saps on et trobes ni com hi has arribat.

No entendre com, ni perquè. Engolir el silenci de la memòria, el buit immens d’un oblit total. El d’un mateix, del propi jo, del més bàsic de tot. Sentir-se desolat, seguir donant voltes i voltes als records esborrats, continuar caminant sense rumb ni sentit, observant tot el que t’envolta sense reconèixer res ni saber quina direcció triar per seguir avançant.

No tenir res, ni documentació, ni una fotografia, ni un paper, ni unes claus, que et puguin fer recordar. No veure ningú a prop per preguntar-li si sap, si et pot ajudar, si hi ha algun lloc per algú com tu…

A poc a poc, esvair la por, anar-se calmant. Donar-se una oportunitat per sentir que tot és nou, acabat d’estrenar, un regal per obrir, un univers per aprendre. Que s’ha de començar a viure de zero, a respirar el propi espai, a travessar les portes dels dies que vindran, a dibuixar un passat que comenci avui mateix.

Aturar-se un moment per prendre aire i veure, de sobte, a uns pocs metres de distància, un objecte especial, simple, rodó, verd. No saber ni com, pronunciar la paraula “plàstic”.

I del plàstic al cubell, als castells de sorra, als matins de vacances, a les tovalloles de platja, als para-sols de colors, a les pilotes de Nivea, a les classes de busseig del pare, als musclos entre les roques amb els amics, als crits per dinar, a la truita de patates de la mare, al teu nom: “no et banyis després de menjar, Josep”, al final de l’estiu, al retorn a l’escola, a les maleïdes classes de matemàtiques, a l’estirada d’orelles del mestre, als exàmens de juny, a l’institut, als primers amors, a les primeres calades de cigarret, a les primeres festes, a la selectivitat, a la nota final insuficient, a la matriculació a Dret, als anys de carrera, a la novia formal, al seu nom, Maria, al dia del casament, als plors de la sogra, al viatge a Mallorca, a la primera nit de noces, al naixement del primer fill, l’Artur, al primer cotxe, als caps de setmana a Cunit, a l’ascens al despatx, al segon fill, l’Enric, a les nòmines mensuals, a les actes dels jutjats, als caps de setmana treballant al despatx, a les nits treballant a l’estudi de casa, als fills creixent i fent la seva vida, a la dona engreixant-se, a la vida que passa… I en un instant adonar-te que ho saps tot, de tu mateix.

I ser conscient que, de fet, haguessis preferit no saber-ne res, seguir donant voltes i voltes a la memòria, inventant la pròpia vida, construint un passat i un futur nous.

Donar-te una segona oportunitat.