Viure en permanent estat d’alerta

Signes de perill…
Un plor punyent.
El rostre groc.
Unes dècimes de febre.
El ventre inflat.
Els ulls de vidre.
Una tos persistent.
Una mucositat verdosa.
La mirada creuada.
L’oïda líquida.
Una fiblada a l’estómac.
Una coïssor irritant.
La pell pigada.
Quaranta graus de febre.
Un tremolor al cos.
La gola aspra.
Un dolor al pit.
Una estrebada al coll.
Sang a l’orina.
Una taca sospitosa.
Una punxada al maluc.
Una inflor al rostre.
Un brunzit incessant.
Un mareig en estat sobri.
Una rampa al canell.
Les articulacions rovellades.
Unes lletres borroses.
Una coixesa perenne.
Un vòmit sobtat.
Un bony al pit…
… i la vida, que passa, sense adonar-te’n,
fins al darrer símptoma insalvable.

Un darrer sospir.


La terra erma

Per fora, sóc tota color negre, com els escarabats. Negre dol, negre mort. Sòbria i planxada, camisa de màniga llarga i faldilla sobre els genolls. La medalleta de plata penjant del coll, en el solc buit entre els pits secs. Als peus, sabata baixa de sola de cautxú. Per dins, blanc i rosa pàl·lid. La goma elàstica de les mitges se’m clava a la cintura, estrenyent encara més les calcetes de blonda, brodades amb flors que em fan pessigolles amb els seus pètals transparents. Noto el seu tacte suau a l’engonal, la seda i el cotó de la zona més fina, de la zona oculta, de la zona morta. I tan viva, mare, tan viva estic als meus quaranta anys! Però tanmateix, tan seca, tan difunta… Òrfena de pare i mare, verge de marit, estèril d’infants…

Avui és dia de visita. Un dia color blau grisós, d’aquells que es diria que es poden mastegar, que esborren els colors dels carrers i fan vessar llàgrimes de cendra sota les parpelles. Sembla que el cel et plori l’absència, mare. Pel pare, ja fa molt de temps que patim la sequera, després de tanta pluja sobreeixida. És un dia de cafè amb llet calenta amb una gota d’anís, de galetes toves i magdalenes esmicolades, de berenars de beates addictes als jocs de cartes. Com cada tarda de diumenge a casa, recordes mare? No fa pas tant, només dos mesos, que reparties joc des del capçal del llit mentre jo us servia els dolços i les infusions…

Enfilo l’empit dels morts per regalar-te les flors del diumenge. Flors menudes, violetes i grogues, com t’agradaven, embolicades amb paper de diari mullat. Les més senzilles i discretes. El so d’una campana colpeja l’aire amb un eco lànguid de metall, trencant el silenci de les hores mortes, planyent els anys sense el pare i els dies sense tu, mare. Dies de rosaris i d’oracions devotes, de bastonades i crits aguts des del llit, de sopes de farigola i pa estovat, de monyos i agulles, d’olor de pixum ranci banyat amb perfum i d’orinals abocats a mitja nit. Tota una vida feta de dies entre quatres parets, d’emissores de ràdio i veus llunyanes, de trossets de cel espiats per la finestra, de núvols i avions que creuen el blau immens per perdre’s més enllà del marc de fusta. Un temps detingut, d’identitats perdudes.

De sobte, un calfred em retorna la consciència del temps transcorregut entre els que van marxar, sota làpides de marbre. El vespre avança amb les primeres penombres projectades. És l’hora de tornar a casa amb el gest encorbat, pendent avall, com una ombra fosca i fugissera que espanta les criatures i fa defugir els homes joves.

Quan arribo a l’entrada de l’edifici miro, per inèrcia, el contingut de la bústia. Buida, com de costum. Ni una carta, ni una postal, ni una nota. Només silenci. Entro a casa totalment muda i a les fosques. Sense encendre el llum, creuo el passadís fins arribar a la meva cambra.  Avui no soparé, no en tinc cap ganes. Em despullo lentament, amb els batents del balcó oberts, per deixar entrar l’aire fresc del carrer. Dins la casa no s’hi pot respirar, l’ambient és espès. Des de fora, una brisa lleu fa ballar les cortines. És el vent de Ponent que bufa entre els camps secs, aixecant  núvols de pols i deixant la terra àrida, inhòspita, erma. Com la meva pell…


En legítima defensa

Li ho juro, senyor Jutge. El meu és un cas claríssim de legítima defensa. Sé que costa de creure, donada la situació d’aparent indefensió de la víctima, però li ben asseguro que, per uns moments, vaig témer per la meva pròpia vida. Ni el cotxe ni la foscor de la nit m’emparaven. Res no em protegia de la seva agressió, del dolor immens d’un cop sobtat i colpidor. Sens cap mena de dubte, si ell no hagués mort, probablement hagueren trobat el meu cos aixafat contra un mur, envoltat de ferralla. No exagero gens ni mica. Allò em va salvar.

Sap? No tenia gaires opcions. Prémer l’accelerador a fons mentre creuaven el pas de vianants per acabar ràpidament amb aquella tortura, o bé morir en aquell mateix instant, dins d’un cotxe aturat en una cruïlla fosca, a mitjanit, sota un semàfor vermell com la sang que em bullia per dins.

Tot va ser fruit d’una maleïda casualitat. Ell no havia de ser-hi, allà, palplantat a la vorera. Ell era lluny d’aquí, fora de la ciutat, en viatge de negocis, a una convenció de telefonia mòbil a Oslo. Tot el dia que el trucava, però sempre em donava el mateix missatge una i altra vegada. “El telèfon es troba apagat o fora de cobertura”. Ho entén? A Oslo.

La nena es trobava malament, no parava de tossir i li havia pujat la febre. Vaig agafar el cotxe per anar a la farmàcia de guàrdia a comprar un antitèrmic mentre la deixava a casa amb la meva mare. Havia hagut de sortir abans de la feina, enmig d’una reunió amb un dels nostres clients principals. Al meu cap no li havia fet gens ni mica de gràcia. La mare, a casa, feia més nosa que servei, però la necessitava per poder anar a buscar els medicaments que ens havia receptat el metge d’urgències. Jo estava molt nerviosa, després de tot un dia amunt i avall, però finalment començava a controlar la situació.

No pot imaginar-se com em vaig sentir quan el vaig trobar sobtadament allà, il·luminat pels focus del vehicle, sense veure’m, del bracet d’aquella dona, amb la mirada perduda. Per uns moments, vaig deixar de respirar. El cor em premia les costelles i un vòmit de bilis m’ascendia per l’esòfag, incontrolat. Sentia que em quedava sense aire, ofegada entre quatre parets de llauna i vidre. Volia morir. Però de sobte, el cos va actuar per mi, en defensa pròpia. I el meu peu va prémer l’accelerador.

Ell ni tan sols va veure el cotxe que se li venia al damunt, ni va sentir l’olor dels pneumàtics cremats damunt l’asfalt en arrencar una carrera de pocs metres a tota velocitat envers ells dos. Li estalviaré els detalls del darrer instant, quan finalment va girar-se cap a la llum que estava a punt d’endur-se’l a un altre barri, lluny d’aquell eixam de carrers pudents d’extraradi, on les putes barates venen el seu cos sota els fanals groguencs i els llits dels bordells fan ferum de pixats i cervesa.

Tot va acabar en un breu instant, li ben asseguro que no va patir. L’impacte fou prou fort per no deixar-lo agonitzant. Allò era una mort segura. La sang i els bocins de budell al parabrisa n’eren una evidència; és per això que no em vaig aturar per assegurar-me que havia fet bé la meva feina. Una cosa és defensar-se i una altra, molt diferent, delectar-se en el dolor aliè. A més, jo a aquella dona no la coneixia de res. No em vaig imaginar que potser ella no hagués mort en l’accident. De fet, m’interessava ben poc la seva dissort. Era el meu marit qui m’havia agredit, clavant-me un punyal enverinat a l’estómac.

Perquè sap, senyor Jutge? No sé perquè la gent parla del cor, quan pateix mal d’amors. A mi sempre m’ha fet mal a l’estómac…


R.I.P. Tv

Les creus de ferro rovellat s’alcen sobre les tombes de milers de cementiris urbans en lloguer comunitari. Soterrats sota estructures de runa apuntalada, en nínxols hipotecats de pedra i guix, resten els cadàvers en descomposició de famílies senceres assegudes davant la taula parada, en dejuni i amb l’àpat intacte, mentre les sopes es refreden en plats de ceràmica xinesa.

Com dummies en camps d’experimentació de l’exèrcit, amb la mirada alcalina dels ulls encesos i el gest en stand-by , descansen les víctimes d’armes catòdiques d’efecte alienant, toxicitat aguda i destrucció massiva. Nuus de paraules, sense prendre consciència de la pròpia mort, preguen junts en silenci, davant el mirall del seu propi encefalograma, a un Déu de llum que tot ho veu i tot ho mostra.

El gossos de les famílies, únics supervivents, llepen la sang que els regalima, ulls avall, i els orins que s’escampen per les rajoles. Aviat els mossegaran les nafres dels peus, per alimentar-se amb la seva carn pútrida.

A partir de les dotze del migdia està previst que es retransmeti, en rigorós directe i en horari de màxima audiència, el sepeli i la missa en la seva memòria. Espectacle de difunts per als morts domèstics, domesticats zombies, espectadors de la seva pròpia imatge, una crucifixió de cadàvers en trànsit catatònic. Però abans de l’acte s’emetran uns minuts de consells publicitaris dels patrocinadors de l’esdeveniment: “No t’ho pensis més i pren nota: et diré què has de menjar, què has de comprar, què has de dir i què has de pensar, fins que la mort et separi el cos de l’ànima”.

Amén.


Reset

Dimarts

Avui haig d’anar a recollir els resultats de les proves al laboratori. No he dormit en tota la nit. Fa dies que estic molt cansada, no aconsegueixo descansar bé. Espero que tot hagi estat una falsa alarma, un ensurt sense més importància. Espero…

Confirmat. Ja m’ho temia, ho sabia, ho sospitava. El metge ha estat molt clar. No hi ha cap mena de dubte. Els resultats són d’una evidència absoluta. Però al mateix temps, m’és tan difícil fer-me a la idea, assumir que m’ha tocat a mi, que és una realitat… Per què? No ho entenc. No ho vull acceptar, no puc. No sé què faré. No sé què em passarà. Haig de dir-ho al Marc, però no m’atreveixo. Fa temps que la cosa no va molt bé, entre nosaltres. Discutim per tot, jo estic molt nerviosa i ho acabo pagant amb ell. I ell no té paciència amb mi, no s’interessa pel que em passa. Quina merda! Quina merda, tot plegat. Quina putada.

Dimecres 0-0-1

He decidit comptar els dies a partir d’avui. Posar el comptador a zero. Avui, és el dia zero de la meva nova vida. No m’han volgut donar esperances, així que en comptes de fer un compte enrere, restant dies, he decidit sumar-los un a un, com un triomf diari contra la malaltia. Cada dia, és un pas endavant per donar l’esquena a aquest monstre que em devora per dins. Cada dia, és un regal. Si no ho faig així, no sé com me’n sortiré…

Divendres 2-0-1

Hem anat a sopar amb el Marc al restaurant japonès. Li he explicat tot i m’ha respost que no entenia perquè no li havia dit res durant tot aquest temps. Els símptomes, la visita al metge, les proves… tot això ho he passat jo sola. Em feia por involucrar-lo en el procés, ho he viscut com una cosa tan íntima, tan personal… Li he dit que, a més, no sabia com dir-li-ho perquè darrerament no estàvem molt bé, i s’ha enfadat una mica. M’ha retret que no he confiat en ell, que m’hagués pogut ajudar a passar aquest tràngol, que no estic sola i que, al capdavall, és la meva parella. No he tingut forces per dir-li que gairebé no ens veiem, ni compartim estones junts, ni parlem, ni follem. He preferit callar, perquè no tinc esma per discutir, ara no. No faig altra cosa que plorar a totes hores, però intento no fer-ho davant d’ell. Mai no li ha agradat veure’m plorar, sembla com si li molestés, com si se sentís incòmode. Malgrat el que diu, no sé si serà capaç d’enfrontar-se a la situació, no sé què puc esperar d’ell… Em sento tan cansada…

Dilluns 19-0-1

Avui començo el tractament abans de l’operació. Seran uns quants mesos per veure si aconsegueixen fer-lo més petit abans de passar per quiròfan. Fa una setmana que tinc la baixa, a la feina. Tot ha estat més fàcil del que em pensava. Ningú et pregunta gaires coses, en un cas com aquest. A tothom li fa por parlar d’aquests temes, és com un tabú. El metge m’ha dit quins seran els efectes secundaris del tractament, i la veritat és que estic una mica espantada. A l’hospital hi ha un equip mèdic en el qual també hi ha una psicòloga. Divendres vaig anar a la primera consulta, i la veritat és que em va anar molt bé. Per primera vegada vaig sentir que hi havia algú que entenia com em sentia. També em va comentar que li semblava una bona idea que portés un calendari personal, i m’ha demanat que escrigui què em fa por i què m’agradaria fer si la meva vida tornés a començar de zero. Divendres haig de dur la llista amb dues columnes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Maigret sanglant et foie gras aux fines herbes

Siento el olor de las cloacas penetrar por los poros de mi piel, depositar su sedimento hediondo en mis fosas nasales, como los restos de carne putrefacta se enquistan entre los dientes y saben a podredumbre y a beso rancio, al cabo de los días.

Masticando la humedad espesa, con los ojos clavados en la instantánea del álbum, repaso el sabor de tus aullidos en mi boca mientras deslizo la lengua por las encías sangrantes. Recupero de nuevo pedazos de tu cuerpo, degustando músculos y cartílagos olvidados entre incisivos y molares.

Vuelve a mí tu recuerdo y pienso que, sin lugar a dudas, fuiste el más sabroso de mis banquetes venéreos, el filete con más delirio y apetito, devorado.

Lástima de las moscas sobre la sangre seca, del pelo hecho jirones enredado entre zarzas, de la postura imposible y la rigidez del cuello, de mis restos de piel entre tus uñas rotas, de la premura de cortes y el desorden de tripas, desparramadas y confusas sobre la hierba mojada, empapada de ti. Esta imagen no te hace justicia, porque el bocado fue exquisito.

En el futuro aprendí a cuidar mejor la presentación de mis platos, porque en la escuela me enseñaron que es algo sumamente importante en la cocina moderna, donde la comida nos entra, principalmente, por los ojos…


Sangre blanca

Arrastro un cansancio tan inmenso, un dolor tan infinito…

Vivo el paso de los años como una enfermedad, que mi cuerpo tóxico reactiva cada día. Todo se sucede una y otra vez, sin ningún sentido. Sumo transfusiones y préstamos de sangre que prolongan mi agonía desde el principio de los tiempos. Siento por mis venas el sabor de mil cuerpos, miles de fluidos, mil ADNs revueltos. Noto el despertar del ansia bullir en la sangre cada día, sin consuelo ni hartazgo.

Podría terminar de una vez por todas con este sufrimiento, buscar la luz de una muerte que calcine mi vida en las tinieblas y la convierta en una nube liviana de polvo y cenizas. Pero no tengo valor para dar el paso de alzar mi mano contra mí mismo. Un miedo eterno me recluye escondido entre las sombras.

Por eso espero, cada noche, que alguien se cuele en mis aposentos, rompa mi sueño en un acto de piedad absoluta y viole mi corazón esquizofrénico hasta que éste deje de bombear tanta sangre ajena.

Para facilitar el trabajo y evitar un desperdicio de armas estériles, guardo cerca del lecho una caja de herramientas con el instrumental preciso y su debido manual de instrucciones para novatos, en varios idiomas. Nunca puede uno estar seguro de dónde procederá la cura de sus males.

De momento, ni el martillo ni la estaca han sido empuñados por mano humana alguna. Nadie se ha atrevido a usarlas todavía contra mi cuerpo, tan inmensamente cansado, tan infinito…


Hay cosas que el dinero no puede comprar. Para todo lo demás… (avaricia)

Apoya el antebrazo izquierdo en su volante de cuero negro, aprieta a fondo el embrague, mete la quinta y acelera. Experimenta una auténtica autoemoción. Le gusta conducir, desafiando sus propios límites. Siempre le ha gustado sentir la energía del campeón, el poder de la velocidad, el control de la potencia en su coche último modelo con cuerpo de berlina y corazón de deportivo. Pasar de cero a cien en cinco segundos se la pone dura.

Desplaza su mano derecha hacia el asiento de su acompañante, vestida con medias de seda y liguero de encaje con incrustaciones de pedrería. Acaricia su rodilla izquierda rozando la tela con las yemas de los dedos, sube por su pierna hasta el pliegue de la ingle y aprieta su mano contra la carne tersa, desnuda. Siente verdadera pasión por la puta. Su pura puta virgen, su merecido regalo tras un día de dividendos devengados y valores amortizados. Su bella, su bálsamo.

La mujer le mira directamente a los ojos. – ¿Hablamos? – le pregunta con la voz en un susurro.
– Sólo házmelo – le contesta él, agarrándola del cuello y acercando la melena rubia a su regazo.

El velocímetro indica la aceleración progresiva, y justo en el momento en que la aguja alcanza los doscientos quilómetros por hora, él cierra sus ojos y ella siente su garganta inundada por el sabor del encuentro.

Y es en ese preciso segundo cuando se les escapa, despedida a través de la luna delantera, la chispa de la vida.


Cuento de los amores que matan

La niña quería profundamente a ese pequeño gorrión. Y éste, a su vez, le profesaba una adoración extrema.

Le había salvado de una muerte prematura cuando cayó del árbol donde su madre había construido precariamente el nido. Lo encontró, moribundo y desnutrido, entre la hojarasca seca. Lo lavó delicadamente con algodones húmedos, le dio de comer gusanitos desmenuzados ensartados en mondadientes chiquitos y lo fue hidratando con granos de agua que depositaba con la ayuda de un cuentagotas en su pico, abierto y suplicante.

Le dio cobijo, instalándolo en una vieja caja de zapatos forrada por dentro con todo tipo de telas y ristras de papel de periódico caduco. Colocó el refugio improvisado bajo el foco de su luz de escritorio, para mantener al pájaro caliente en su abrigo artificial de ropas y noticias viejas.

Y así pasaron días y noches enteras, el uno al amparo de la otra, la niña cuidando a su gorrión. Hasta que, poco a poco, el pájaro se fue recuperando y, al cabo de unas semanas, empezó a estar preparado para emprender el vuelo.

Pero esto último no entraba en los planes de ella, que al verlo aletear alegremente comenzó a temer otra vez por su vida. Tuvo miedo de que volviera a caer de lo alto de algún árbol, miedo de que no consiguiera sobrevivir por sí mismo, miedo a que fuera devorado por un depredador más rápido, miedo a perder su trino por las mañanas, miedo a no volver a saber de él nunca más… De modo que decidió llevarlo siempre consigo, atrapado en su mano izquierda, envuelto en cinco dedos apretados alrededor de su cuerpo, de sus plumas, de sus alas cerradas.

Tanto lo protegió, tanto apretó su puño para que permaneciera junto a ella, que finalmente el gorrión quedó preso en un espacio vacío de aire y se asfixió.

Al ver lo ocurrido, la niña lloró un día entero, desconsoladamente triste por una inmensa pena de sí misma.


La dona sagnant

Els ulls ensangonats.

Mirada tèrbola, emboirada,
entre cristalls de llum clavats a la retina
i gotes de sang a les pupil·les…

…formant crostes seques amb el rímel,
on s’acumulen les ferides obertes,
en engrunes de pus.

Sagnant pels porus de la pell,
les aigües roges desbordades
corrent avall, precipitant-se,
diluint-se en el clor de la mar morta,
com la tinta del pinzell.

Les mans crispades, blaves,
del plàstic de cortines arrapades
a la pell arrugada i molla.
Mostrant les creus obertes dels canells
al sostre blanc, pur, encegador,
on neix la pluja que inunda la mirada.

De culpa, de fracàs, d’absurd,
del turment del silenci,
d’esperes sense retorn, d’un temps
que no va ser, que no és i mai serà.

D’un temps que se’n va, lentament,
entre sanglots de pulmons ennuegats,
ofegats d’aire contaminat i obscur.

Sense notes, sense adéus, ni records
dels que són abandonats en el mar
de la rendició.

Me’n vaig, sagnant…

a édouard levé