Caiguda i descens

Són quarts de dues del migdia. L’aire, humit i espès, desprèn un baf intens de gessamí i roses primerenques. Laura, carregada amb un cabàs ple de roba de llit eixalavada, puja el darrer tram d’escala que duu al terrat de l’edifici, esbufegant per l’esforç. Un cop hi arriba, deixa el cabàs al terra i comença a desplegar els llençols molls damunt l’estenedor comunitari.

Al seu darrere, la porta de la caseta on viu la portera és oberta de bat a bat. De dins, en surt una música eixordadora, un ritme modern i frenètic que envaeix l’espai de paraules estrangeres. De ben segur blasfemes i obscenes, pensa Laura mentre es persigna i besa la medalleta de plata que li penja del coll. Aleshores, en una escletxa entre les teles, el veu.  Al seu davant, llarg com una espiga, un Gerard adormit i pràcticament nu jeu cap per avall damunt una gandula de plàstic. Per tota roba, uns calçotets aparracats cobrint les natges. Sota el cap, ambdós braços doblegats, fent de coixí. Les cames, eixarrancades, pengen a banda i banda de la gandula. Els cabells, desarranjats, dibuixen camins sobre les espatlles i la pell, envermellida pel sol, resplendeix amb un fulgor vellutat que encega la mirada.

Com atreta per un imant, Laura s’atansa lentament al seu costat, sense fer soroll. Quan hi és a un pas, just a tocar, es deté i l’observa amb fascinació. Els omòplats dibuixen el principi d’unes ales invisibles, la turgència del muscle on neix el borrissol de plomes dels arcàngels i les membranes dels dimonis…

Tot el cos li batega a un ritme accelerat. Canells, estómac, sines… En un impuls irrefrenable, aliè a la seva voluntat, Laura atansa una mà tremolosa a l’esquena del noi, aturant-se a escassos centímetres de la seva pell. La calor que desprèn li crema les puntes dels dits, enfilant-se pels braços i el coll fins fondre’s com cendra als seus llavis. Inesperadament, en Gerard es gira panxa enlaire d’una revolada, provocant un lleu frec involuntari, un contacte subtil dels dos cossos. Paralitzada, incapaç de moure’s, veu com el noi obre els ulls, parpelleja i, amb un gest audaç, li aferra el braç i l’apropa cap a ell. Laura es deixa caure damunt la gandula, incapaç de fugir, mentre de fons una veu d’ultratomba xiscla “Highway to Hell”…

Anuncis

Ego sum (supèrbia)

Estimades,

Sóc un cal·lígraf del gest, un pintor d’obscuritats, silencis i sospirs. En subtils alenades d’aire transpirat, gravo a foc roent el meu nom en carn viva, travessant l’epidermis fins penetrar les vostres ànimes.

El meu cos, com una bandera, traspua la magnètica crida i us atrapa en un cant de sirena, com l’imant dels desitjos ocults que us perverteixen l’esperit.

De les arts, en domino totes les disciplines. Sóc amant barroc i pervers, escultor de fonemes gemegats, músic de la paraula insinuada a cau d’orella, encantador de serps voluptuoses, poeta de l’aigua que llisca pell avall, xef de mixtures cuinades gola endins, compositor sublim d’imatges i postures.

El mirall em retorna un llenç sense màcula, una pàgina en blanc on tot és possible. El món sencer en un sol univers, una simfonia harmònica de volums, colors, olors i textures. La proporció àurea esdevinguda ossos, muscles, disposició d’òrgans i formes. Ni en manca ni en sobra res.

Sóc conscient que he estat, des de sempre, objecte de totes les mirades. En contemplar-me, esdeveniu esclaves del desig de posseir-me, submises al plaer d’una addicció inconfessable.

He estat company de cambra de mares, filles, germanes, verges, casades, monges i prostitutes. De totes les races, de totes les edats, amb totes les virtuts i tots els defectes… Milers de dones, incomptables amants. Però, per contenció, només els he ofert una sola nit a cadascuna. A desgrat de totes elles, m’he hagut de repartir entre el màxim nombre possible, per tal de donar-los, com a mínim per un dia, la contemplació de la bellesa més sublim, l’instant de plaer més intens, el benefici de la meva companyia. La meva generositat m’impedia dedicar-me únicament a una sola persona…

Modèstia apart,

Giacomo Casanova.


El lladre de paraules (enveja)

– Perdoni, però al llibre que m’ha venut li falten paraules…

– Com? Què diu? Em penso que no ho entenc…

La dependenta es va mirar aquella dona i el llibre que duia a les mans, puntejat per tot arreu amb paperets adhesius de color groc, i va pensar que aquella situació no tenia cap mena de sentit.

– Sí, miri, comprovi-ho vostè mateixa, tingui. Per exemple, a la pàgina vuitanta-set, fixi-s’hi: “Mai més no va tornar a veure el … .Dos mesos més tard,”. Aquí hi falta una paraula, no? I així, pertot arreu. Alguns cops són només alguns mots, i d’altres, fins i tot frases o paràgrafs sencers. N’hi ha un munt d’espais en blanc, els he senyalat tots!

– Haurà estat un error d’impremta, suposo… si vol li puc retornar els diners o bé el pot canviar per un altre dels que tenim a la pila, del mateix títol.

Aquell llibre acabava de ser llançat al mercat feia tot just un parell de dies, per Sant Jordi, i havia estat un èxit de vendes. La taula n’era plena, de radiants exemplars esperant per a ser comprats. Les fulles correctament premsades, la tapa dura, plastificada, amb una fotografia de colors brillants a la portada… tot semblava voler dir: “Compra’m. Sóc un valor segur!”

La dona va deixar el seu llibre mutilat sobre el mostrador i va córrer cap el lloc que la noia li havia indicat. Allà es va quedar una estona, remenant tota la pila i obrint cada llibre per diferents pàgines. Al cap d’uns minuts, va tornar amb un grapat d’exemplars de la mateixa novel·la a les mans, amb un posat nerviós i un estarrufament de nas molt evident.

– Escolti, miri, que tots tenen els mateixos espais buits… Tota la tirada està defectuosa.

La botiguera va pensar que potser era normal, que tots tinguessin un error d’impressió a les mateixes pàgines. Al capdavall, no hagués estat lògic que només afectés un sol exemplar. Va tornar-li els diners a la dona, que no es va consolar gaire perquè el que ella volia, realment, era llegir aquell best-seller de fama internacional, i va pensar a trucar a l’editorial per reclamar que li reposessin la comanda. Durant els dies següents, hi va haver una desfilada de clients insatisfets que reclamaven el retorn dels seus diners per la compra d’aquell llibre, a la botiga.

Però va resultar que aquell no era un cas excepcional. De sobte, començaren a aparèixer edicions d’altres llibres amb els mateixos problemes d’absència de paraules. Tots els nous títols que arribaven a les llibreries tenien espais intermitents en blanc, que feia impossible seguir el fil de la història o copsar-ne tot el significat.

Els llibreters començaren a posar-ne nerviosos per la reducció de vendes de llibres que podia suposar aquell problema, i donada la resposta de les editorials, que no donaven crèdit als errors que s’estaven succeint en totes les edicions, varen posar-se en contacte amb la policia per iniciar una investigació criminal. Perquè allò no podia ser casual. Tenia un regust amarg de boicot, de revenja o de broma pesada, i algú hi havia de posar fre. Com no podia ser d’altra manera, la premsa es va fer ressò de la notícia, i van batejar el cas com “El robatori de paraules”. Cada dia apareixien testimonis de lectors, botiguers, editors i autors donant detalls sobre el tema, cadascú des del seu punt de vista particular, especulant sobre el possible autor d’aquell despropòsit. Fins i tot alguns parlaven de grup terrorista o secta religiosa. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Beuratge bullent (ira)

Quan bull la sang faig sopes amb la fel,
hi afegeixo la melsa, el fetge i uns cabells
més de dimoni que d’àngel.

Apujo el gas, cuinant a foc intens,
espessant el beuratge amb esputs i renecs,
salpebrant la recepta amb un pessic d’alè.

Aire fètid de corbs, metzines, escorpins,
ferum de serps, d’escarabats i ratolins;
ingredients ofegats en una olla d’acer.

En abocar-lo, el brou espès les aigües contamina,
marceixen els cultius, les bèsties moren,
la terra s’erma d’ençà i per sempre més.

Ennuegada la gola del verí pudent,
amb els ulls inundats d’ira, sóc
incapaç de glaçar l’oli bullent.


Vuelva usted mañana (pereza)

8:00 am ……………………………………………………………………………………..

9:00 am ………………….. (…) …………………………………………………………..

10:00 am ……………………………………………………………………………………

11:00 am ……………………. (…) ………………………………………….. (…) ……..

12:00 am …………………………………………………………………………………….

13:00 am ………………………………………. (…) ……………………………………..

14:00 am – CERRADO.


Hay cosas que el dinero no puede comprar. Para todo lo demás… (avaricia)

Apoya el antebrazo izquierdo en su volante de cuero negro, aprieta a fondo el embrague, mete la quinta y acelera. Experimenta una auténtica autoemoción. Le gusta conducir, desafiando sus propios límites. Siempre le ha gustado sentir la energía del campeón, el poder de la velocidad, el control de la potencia en su coche último modelo con cuerpo de berlina y corazón de deportivo. Pasar de cero a cien en cinco segundos se la pone dura.

Desplaza su mano derecha hacia el asiento de su acompañante, vestida con medias de seda y liguero de encaje con incrustaciones de pedrería. Acaricia su rodilla izquierda rozando la tela con las yemas de los dedos, sube por su pierna hasta el pliegue de la ingle y aprieta su mano contra la carne tersa, desnuda. Siente verdadera pasión por la puta. Su pura puta virgen, su merecido regalo tras un día de dividendos devengados y valores amortizados. Su bella, su bálsamo.

La mujer le mira directamente a los ojos. – ¿Hablamos? – le pregunta con la voz en un susurro.
– Sólo házmelo – le contesta él, agarrándola del cuello y acercando la melena rubia a su regazo.

El velocímetro indica la aceleración progresiva, y justo en el momento en que la aguja alcanza los doscientos quilómetros por hora, él cierra sus ojos y ella siente su garganta inundada por el sabor del encuentro.

Y es en ese preciso segundo cuando se les escapa, despedida a través de la luna delantera, la chispa de la vida.


Bol ennuegat (gola)

Empassar, gola avall, les serps enverinades.
Devorar, àvidament, els botxins de la memòria.
Deglutir, mastegant lletra a lletra, els cucs de les carns pútrides.
Rosegar i rosegar, una i altra vegada,
els cadàvers immaculats dels ocells sense plomes.

Empassar, devorar, deglutir, rosegar
… fins vomitar-ho tot, afartada.

I tornar a començar.


Entrar sin llamar (lujuria)

La primera vez que la vi la violé con la mirada.

Mis ojos entraron en ella bruscamente, sin preámbulos, derrumbando sus defensas por los labios entreabiertos. Forcé sus globos de carne henchida, enmascarados en un carmín insolente, que se abrieron bajo mi presión como una flor bajo la lluvia.

Recorrí sus dientes blancos, perfectos, de ortodoncia temprana, y saboreé sus encías con sabor a clorofila. Me entretuve en su lengua, largamente, mojando de saliva su extremo con la punta de la mía, jugando a detenerme súbitamente, a salir y a entrar en su boca, dejando espacios vacíos en los que absorbernos el aire respirado.

Tal fue su hambre de mí que me aspiró con ansia, engulléndome golosamente por la garganta abierta. En la oscuridad de su esófago me estremecí, al contacto de su carne prieta. Me deslicé rozando levemente sus pliegues, cayendo lentamente hacia su pozo profundo. Los vapores del ácido me anularon los sentidos, deshaciendo mi cuerpo en mil partículas esparcidas por su sangre. Y así, me fundí totalmente con ella.

Respiré su aire, el perfume fresco de su aliento a oxígeno y nitrógeno, de forma entrecortada. Me apreté, fuertemente, contra sus paredes ventriculares, excitado por el ritmo de su movimiento acompasado, acelerando su velocidad con el contacto de mis caricias.

Sentí sus células multiplicarse lúbricamente, primero dividiéndose en dos, y luego en cuatro, en ocho, en dieciséis, y así de forma infinita, con una fiebre de años esperándome, desatada.

Recorrí su cuerpo desde todos los rincones, fui sus manos y sus pies, sus caderas y su pelo, sus pechos y sus ojos. A través de ellos me vi, mirándola, admirado, amándola desde lo más hondo de mis vísceras.

Y desde ella me acerqué, me acaricié, puse mi mano de mujer en mi cintura de hombre, nos atrajimos, envueltas las piernas en un abrazo hasta rozarnos los sexos encendidos.

De nuevo me fundí, volví a ser ella, me fui hasta lo más hondo para encontrar refugio en su útero inflamado, envuelto en sangre. Se la lamí suavemente, hasta dejarla limpia, recién lavada y oliendo a mi saliva. Y allí nos amamos con prisa, desnudos de prejuicios y de anhelos vacíos.

Me apreté contra su carne, moviéndome con ansia, hasta descargar mis urgencias en su fondo cóncavo, mientras ella se precipitaba al abismo en un mar de espasmos incontrolados, con el dolor del placer durante tanto tiempo aguardado.

Al acabar, salí al exterior por su hueco más hondo, mojando sus bragas húmedas con el frío de mis aguas derramadas. Al instante, una luz blanca me cegó, noté unos golpes bruscos en las nalgas, y al verme fuera de ella, rompí a llorar.