calma, desitjada calma…

per molts anys
m.


Un sol gest, un gest subtil. Cinc dits recolzats en un rostre, delicadament, com en una carícia. El braç trencant la diagonal del cos. El cap lleugerament caigut cap enfora, només uns centímetres, molt pocs. Tot just el necessari per fer volar els cabells i les idees i els neguits. Tot just l’imprescindible per gravitar, sense pes, lleugera, per damunt del sofà. En equilibri perfecte. Horitzontal. Per enlairar-se, flotant com una ploma damunt la taula, amb el cos relaxat i els ulls closos. Levitar i sortir volant per la finestra…

Un sol dispar per capturar, en un instant, l’emoció subtil, delicada, lleugera, voladissa, perfecta, de la meva mirada envers ella. Tan a prop i tan llunyana, es fa fonedís rere els vidres de la finestra. Per damunt dels arbres i les teulades, vola. Vola i s’eleva, com una bombolla de sabó transparent. Per travessar camins, carrers i cases. Fent-se boira sobre les teulades, fum a les xemeneies i llum entre núvols. Fonent-se, de sol, de suor, en cabdells de vapor. Ascendint, travessant atmosferes i baixant, de nou, arran de platja. Per fer-se mar, sal, marinada.

I jo, arrelat a terra, l’espero. Els peus s’arrapen a les rajoles fredes, trenquen la ceràmica i per les rescloses s’hi colen les arrels que em neixen dels dits. Traspassant capes i capes de ciment, regalimant llàgrimes vegetals. Espero. Les finestres obertes, de bat a bat. La taula parada. Els plats de porcellana fina, francesa. Les copes de cristall, buides. Els coberts de plata, simètrics. Assegut rere les estovalles blanques, immaculades. Esperant. Per devorar el seu cos, començant per les ales…

Però ella, pell líquida, plou sobre la pedra de les llambordes, fresca, s’esquitxa contra els vidres i entra per la finestra oberta del menjador. Fent-se mirall dels meus desitjos en un toll d’aigua al costat dels meus peus, per on beuen les meves arrels. Per on veig el meu reflex, i el d’ella, mirant-me. Obrint els ulls. Despertant del son, fent-se carn sobre el sofà.

I de nou, viva, tornar a respirar.

Anuncis

Lloa i befa dels éssers en alineació permanent

Hipòcrites. adj./n. m i f.

Comediants de guant fi i corbata grisa nuada a la cintura.

Maniquins de calces emmidonades, amb ferum mal dissimulat de claveguera,
guarnits amb mitges de llana de doble capa,
salvaslips a les aixelles i tampons a l’epiglotis.

Reines del Carnestoltes d’estilisme venecià, pulcres, devotes,
amb mocadors de caixmir a les butxaques i sardines a l’entrecuix.

Mestres del playback en cors de veus monocromes, solistes,
gates maules del somriure congelat en cossos invisibles.

Cariàtides urbanes, cosmopolites, fumadores compulsives de tabac de cargolar
lligat en paper de diari caducat, disfressat de notícia breaking news.

Avorrides fotocòpies de còpies falsificades,
escarxofades criatures assegudes en orinals de porcellana rosa
rematada amb sanefes de violetes i margarides blanques.

Addictes convictes, rates fidels, gosses ionquis de carícies,
prosèlites d’escales inharmòniques en flauta dolça,
disfressades de capitanes, zombies ofegades en l’oblit de la boira,
en rieres abandonades, com grises ombres del no-res.

Prostitutes de les idees, ninots de ventrilòquia,  prime donne d’opereta,
amb arrissades perruques de rínxols blancs on fan niu els corbs i les salamandres.

Bruixes del conjur secret cuinat a foc lent, entre bastidors i fogons de gas butà,
on s’immolen gripaus i ratpenats i s’invoquen receptes verinoses.

Devoradores de perfum i antitranspirant, enterradores del vers, difuntes totes.

Somrients efígies de la paraula correcta, de la mirada prudent,
del gest exacte i els fluids retinguts. Cistitis aguda davallant cuixes avall,
traspassant capes i capes de cel·lulosa zum-zum.

Sergents d’infanteria, estrategs delineants de l’atac preventiu.
Combatents persistents contra enemics de fum, en permanent estat d’alerta màxima.

Dissimuleu la goma de pollastre al voltant de les orelles…
La màscara us delata.


R.I.P. Tv

Les creus de ferro rovellat s’alcen sobre les tombes de milers de cementiris urbans en lloguer comunitari. Soterrats sota estructures de runa apuntalada, en nínxols hipotecats de pedra i guix, resten els cadàvers en descomposició de famílies senceres assegudes davant la taula parada, en dejuni i amb l’àpat intacte, mentre les sopes es refreden en plats de ceràmica xinesa.

Com dummies en camps d’experimentació de l’exèrcit, amb la mirada alcalina dels ulls encesos i el gest en stand-by , descansen les víctimes d’armes catòdiques d’efecte alienant, toxicitat aguda i destrucció massiva. Nuus de paraules, sense prendre consciència de la pròpia mort, preguen junts en silenci, davant el mirall del seu propi encefalograma, a un Déu de llum que tot ho veu i tot ho mostra.

El gossos de les famílies, únics supervivents, llepen la sang que els regalima, ulls avall, i els orins que s’escampen per les rajoles. Aviat els mossegaran les nafres dels peus, per alimentar-se amb la seva carn pútrida.

A partir de les dotze del migdia està previst que es retransmeti, en rigorós directe i en horari de màxima audiència, el sepeli i la missa en la seva memòria. Espectacle de difunts per als morts domèstics, domesticats zombies, espectadors de la seva pròpia imatge, una crucifixió de cadàvers en trànsit catatònic. Però abans de l’acte s’emetran uns minuts de consells publicitaris dels patrocinadors de l’esdeveniment: “No t’ho pensis més i pren nota: et diré què has de menjar, què has de comprar, què has de dir i què has de pensar, fins que la mort et separi el cos de l’ànima”.

Amén.


Deseo ocular

Vértigo en los ojos cuando te besan la piel,
a cada encuentro.

Mi carne se deshace por las extremidades;
primero van las manos en un calambre eléctrico,
luego le siguen brazos y el hueco de los codos,
el puente de los hombros y el pliegue en las axilas.

El viento que me arrastra
demuele las murallas de mis pechos,
derramando leche de almendras y azúcar de caña,
con un sabor dulzón a caramelo derretido.

Sorbos de espuma emanan del manantial de mi boca,
en vaivenes que hunden, azotan y relajan el estómago.

Su marea me sumerge en un pozo sin fondo,
en ese parpadeo del corazón que responde
a un millar de cosquillas en los dedos.

En un instante siquiera, un suspiro fugaz sin oscuridad.
La suave presión entre las piernas,
húmedas del agua de mi fuente.

Me falta la respiración y me embriago
al borde del desvanecimiento.

Sólo con mirarte, posees mi luz.


Cita a cegues

Podria ser qualsevol, oculta rere el rostre d’una desconeguda. Oculta…

En el fons del somriure d’una mirada immensa, disfressada d’enigma, de prometença renovada, plena de virtuts en altres no assolides. En els ulls de mel que reflecteixen espurnes de llum, que m’omplen de papallones el ventre buit, inflat d’esperes. En l’alegria constant del riure màgic, tòxic i virulent que s’escampa i t’atrapa, que et contagia i t’inunda de verí. En el sabor dels cabells a la boca, llepats distretament entre tasses d’escuma i crema de cafè. En un gest subtil, de descordar-se el primer botó de la camisa.

La reconeixeré, n’estic segur, entre el tràfec incessant d’un carreró d’ànimes en pena, en un punt exacte entre dos moviments contraris, d’algú que va i d’algú que torna.

La veuré, i un terratrèmol de nou graus en l’escala Richter em sacsejarà l’escorça, fent esclatar el mercuri del termòmetre a l’espina dorsal.

Però al capdavall… seré capaç de retenir el sentit de la meva existència? La raó de tot plegat, la promesa acomplerta? O s’esvairà entre les mans com el fum del tabac de les hores mortes esperant-la, somiant-la despert, estimant-la sense conèixer-la?

Amb el convenciment de les errades cròniques, abandono constantment la cerca en el fracàs del dubte. Decideixo no posar nom a la meva carència, rendint-me al llit de mil companyes ignotes, anònimes i grises.

La seguiré buscant, fins l’últim alè dels meus dies, sense esperança.
I com més a prop me’n senti, més me n’allunyaré per no perdre-la.


Infusió d’eucaliptus i sal

Arribo amb un sac de renecs i d’enuigs, amb una motxilla plena de pedres, el cap en un núvol, el cor en un puny i un nus a l’estómac. Vinc d’una terra llunyana, a molts anys de distància, on el temps no s’atura i només hi ha futur. Ni passat ni present.

Lentament camino, conscient dels meus passos, endinsant-me serena en l’arena calenta. El suau mantell m’acaricia les arrels com un milió de mans minúscules, com els bigotis d’un gat mascle esquiu i sinuós. El vent esvaeix les boires i tempestes carregades de llamps que porto de molt lluny, on neix l’ull de les isòbares que forma les borrasques.

He arribat a l’infinit, l’espai inabastable d’un horitzó de blau intens, on retorno a l’úter que amara cos i ment. Floto en el refugi amniòtic i respiro amb les brànquies que creia oblidades. Empasso glops de sal, em llepo les ferides i cauteritzo cicatrius antigues. El sol m’injecta vitamines per la pell mentre pinta de vida la meva mirada. Un sol de migdiada que adorm les consciències en una letargia permanent i fa perdre la noció del temps.

I tot pren sentit. Sense sorolls interiors, distorsions ni artificis. Sola, en essència, en estat pur.

Jo, de nou nua, en soledat, i en pau.


Col·leccionista de silencis

Col·lecciono tresors de silenci en capses buides de tots tamanys, formes i colors. Guardo contenidors d’aire capturat, espais on preservar fragments de temps que acumulo i endreço als calaixos de la memòria.

A la meva col·lecció hi ha silencis hostils, generosos, prudents i màgics. També silencis de la mirada, de l’oïda, de l’ànima i del ventre.

En petites càpsules metàl·liques hi tinc amagats els més menuts: els de les paraules mai dites, els anhels sense destí, els retrets empassats i els sospirs inaudibles.

Dins cofres lluents preservo els tresors més preuats i difícils d’aconseguir: bombolles de sabó com efímers caleidoscopis, colors de llum a trenc d’alba i en la posta de sol, remors de vent ballant damunt espigues verdes i glops de sal en corrents d’aigua freda i transparent. El bagul més gran conserva el silenci d’un bes etern, amb gust de canya de sucre, d’una nit muda de promeses.

Hi ha caixes de cartró que guarden llàgrimes seques, ofegades abans de morir en sanglots al llindar dels ulls i el nas. També s’hi poden trobar enveges, rancúnies i odis inconfessables.

En taüts de pi hi tanco les absències, els amics perduts i els germans de sang a mil anys llum de distància.

Amagada sota les altres hi resta la capsa de les angoixes i les nits en vetlla, del son escapçat i les respostes perllongades, de les pors i els dimonis interns. De tant en tant en trec la pols i la deixo en un racó fosc, però accessible.

I damunt de totes, corona la col·lecció la caixa que conté el més silenciós de tots els tresors: la teva olor impregnada a la meva pell.