(…)

Sovint, quan una imatge és molt bona, quan parla entre silencis, quan amaga una història, quan és prou escaient, quan s’escriu tota sola, quan deixa volar les ales, quan és tan semiòtica, quan obre tantes portes que és com un full en blanc… em quedo sense paraules.

Les lletres em cauen de la boca com dents de llet i rodolen, es transformen, es pinten de colors, prenen forma, volum i pes, s’agrupen unes amb d’altres, s’endrecen i desendrecen en jocs anàrquics, impossibles, fins tenir vida pròpia.

I jo les observo, vocals i consonants, m’ho miro tot anar i venir, lluny de mi, com ocells caiguts del niu, i somric, amb la boca esdentegada i els llavis arrugats.


El cabaret de los amores perdidos

La vida en un pañuelo de papel, arrugado y húmedo.
El amor en un pañuelo de hilo, cubriendo lunas de hiel.
Trapecistas ciegos suspendidos en el aire,
ingrávidos, sostenidos por mil y un globos de helio.

Comediantes desnudos bajo la carpa del circo,
con los cuerpos envueltos en polvo de oro y miel.
Vértigo de bailarinas en cajas de música sin cuerda,
al son de acordeones tristes del cabaret.

Acordeón de las notas abandonadas
en las costuras de los vestidos empolvados.
Mejillas bermellón en cutis disfrazados,
con afeites de polvo de talco, descoloridos.

Caídas sin red en el suelo de la pista,
formando charcos de sangre coagulada.
Sin llanto ni quejidos, sus gargantas se asfixian
con las viejas canciones de los amores perdidos.


Metamorfosis

Quisiera ser el humo que quema tu garganta,
volverme niebla espesa dentro de tus pulmones,
sentir cómo me aspiras y penetro tu aire,
usurpando tu cuerpo e inundando tu alma.

Vestirme con tu piel, recortarme las uñas,
deshinchar ambos pechos y endurecer los músculos,
mudar la piel a blanco, platear los cabellos,
pintar de verde los ojos y acortar las pestañas.

Convertir el sexo propio del cóncavo al convexo,
esculpir las caderas, hacer crecer el pelo,
apoyar los cristales sobre nariz y orejas,
palidecer los labios y engrandecer el cuello.

Quisiera poder ver cómo me ves por fuera,
crecer en tus adentros como las células muertas,
volverme cual parásito que come las entrañas,
y convertirme en ti, para amarte de veras.


Viure en permanent estat d’alerta

Signes de perill…
Un plor punyent.
El rostre groc.
Unes dècimes de febre.
El ventre inflat.
Els ulls de vidre.
Una tos persistent.
Una mucositat verdosa.
La mirada creuada.
L’oïda líquida.
Una fiblada a l’estómac.
Una coïssor irritant.
La pell pigada.
Quaranta graus de febre.
Un tremolor al cos.
La gola aspra.
Un dolor al pit.
Una estrebada al coll.
Sang a l’orina.
Una taca sospitosa.
Una punxada al maluc.
Una inflor al rostre.
Un brunzit incessant.
Un mareig en estat sobri.
Una rampa al canell.
Les articulacions rovellades.
Unes lletres borroses.
Una coixesa perenne.
Un vòmit sobtat.
Un bony al pit…
… i la vida, que passa, sense adonar-te’n,
fins al darrer símptoma insalvable.

Un darrer sospir.


calma, desitjada calma…

per molts anys
m.


Un sol gest, un gest subtil. Cinc dits recolzats en un rostre, delicadament, com en una carícia. El braç trencant la diagonal del cos. El cap lleugerament caigut cap enfora, només uns centímetres, molt pocs. Tot just el necessari per fer volar els cabells i les idees i els neguits. Tot just l’imprescindible per gravitar, sense pes, lleugera, per damunt del sofà. En equilibri perfecte. Horitzontal. Per enlairar-se, flotant com una ploma damunt la taula, amb el cos relaxat i els ulls closos. Levitar i sortir volant per la finestra…

Un sol dispar per capturar, en un instant, l’emoció subtil, delicada, lleugera, voladissa, perfecta, de la meva mirada envers ella. Tan a prop i tan llunyana, es fa fonedís rere els vidres de la finestra. Per damunt dels arbres i les teulades, vola. Vola i s’eleva, com una bombolla de sabó transparent. Per travessar camins, carrers i cases. Fent-se boira sobre les teulades, fum a les xemeneies i llum entre núvols. Fonent-se, de sol, de suor, en cabdells de vapor. Ascendint, travessant atmosferes i baixant, de nou, arran de platja. Per fer-se mar, sal, marinada.

I jo, arrelat a terra, l’espero. Els peus s’arrapen a les rajoles fredes, trenquen la ceràmica i per les rescloses s’hi colen les arrels que em neixen dels dits. Traspassant capes i capes de ciment, regalimant llàgrimes vegetals. Espero. Les finestres obertes, de bat a bat. La taula parada. Els plats de porcellana fina, francesa. Les copes de cristall, buides. Els coberts de plata, simètrics. Assegut rere les estovalles blanques, immaculades. Esperant. Per devorar el seu cos, començant per les ales…

Però ella, pell líquida, plou sobre la pedra de les llambordes, fresca, s’esquitxa contra els vidres i entra per la finestra oberta del menjador. Fent-se mirall dels meus desitjos en un toll d’aigua al costat dels meus peus, per on beuen les meves arrels. Per on veig el meu reflex, i el d’ella, mirant-me. Obrint els ulls. Despertant del son, fent-se carn sobre el sofà.

I de nou, viva, tornar a respirar.


Velcro en 41 paraules

Cosir-nos l’un a l’altre, sense fil i agulla.

Sargir les bastetes en la tela esgarrinxada,
desfer-nos les costures i tornar a repuntar vetes
per vestir-nos de colors,
brodant retalls de patchwork de les nostres vides,
estampant-nos de sanefes.

Cosint-nos per sempre.


Lloa i befa dels éssers en alineació permanent

Hipòcrites. adj./n. m i f.

Comediants de guant fi i corbata grisa nuada a la cintura.

Maniquins de calces emmidonades, amb ferum mal dissimulat de claveguera,
guarnits amb mitges de llana de doble capa,
salvaslips a les aixelles i tampons a l’epiglotis.

Reines del Carnestoltes d’estilisme venecià, pulcres, devotes,
amb mocadors de caixmir a les butxaques i sardines a l’entrecuix.

Mestres del playback en cors de veus monocromes, solistes,
gates maules del somriure congelat en cossos invisibles.

Cariàtides urbanes, cosmopolites, fumadores compulsives de tabac de cargolar
lligat en paper de diari caducat, disfressat de notícia breaking news.

Avorrides fotocòpies de còpies falsificades,
escarxofades criatures assegudes en orinals de porcellana rosa
rematada amb sanefes de violetes i margarides blanques.

Addictes convictes, rates fidels, gosses ionquis de carícies,
prosèlites d’escales inharmòniques en flauta dolça,
disfressades de capitanes, zombies ofegades en l’oblit de la boira,
en rieres abandonades, com grises ombres del no-res.

Prostitutes de les idees, ninots de ventrilòquia,  prime donne d’opereta,
amb arrissades perruques de rínxols blancs on fan niu els corbs i les salamandres.

Bruixes del conjur secret cuinat a foc lent, entre bastidors i fogons de gas butà,
on s’immolen gripaus i ratpenats i s’invoquen receptes verinoses.

Devoradores de perfum i antitranspirant, enterradores del vers, difuntes totes.

Somrients efígies de la paraula correcta, de la mirada prudent,
del gest exacte i els fluids retinguts. Cistitis aguda davallant cuixes avall,
traspassant capes i capes de cel·lulosa zum-zum.

Sergents d’infanteria, estrategs delineants de l’atac preventiu.
Combatents persistents contra enemics de fum, en permanent estat d’alerta màxima.

Dissimuleu la goma de pollastre al voltant de les orelles…
La màscara us delata.


Pornografia de la roba estesa

El vent de mestral asseca els draps bruts que estenc a la teulada.

Despullo els mots de vestidures, amarades de suor, tacades de llard i tintades pels estigmes d’un rostre desmaquillat. Ensabono les teles de seda i cotó. Deixo en remull les calces i els sostenidors esgarrinxats, amb les mans xopes de lleixiu per esborrar els senyals i les arrugues. Raspall en mà frego l’aspror de les costures, omplint cubells de mar per esbandir-les, esperant que la sal en cicatritzi nafres i vores esquinçades, i el doll s’endugui el sutge i les crostes de sang coagulada del puny de les camises.

Rento la roba bruta dalt la teulada, nua, perduda la mirada entre el fetge i la melsa. Vomito el detergent de roba de color, absent de suavitzant i amb olor de vinagre. Programa curt, temperatura alta. Centrifugo els ocells a la bugaderia, els mullo les ales i n’esborro instruccions de pilot automàtic. Obro la caixa negra i deixo que s’escapin els crits de les hostesses, el soroll del motor i l’estrèpit de les safates de metall colpejant les finestres.

Estenc la bugada setmanal per espolsar cabells i llàgrimes, dibuixant coloms missatgers en cables d’alta tensió, penjats per les ales amb pinces d’estendre, sense estampats ni artificis.   El blanc de plom en contrallum sobre un quadre d’un blau de mar evaporat, com els vels de les núvies flotant en el clor de les piscines o les veles de naus en ports imaginaris.

L’oratge despentina les paraules, fent-les volar lluny dels teixits que, com en xarxes, s’ofeguen en un espai eixut i sense aire. La forma de les lletres es fa remor, remolí, fressa que recorre els camins de boca en boca, aixecant les faldilles de les fadrines verges i enredant els bigotis dels pares de família. Respectuosos tots, virtuosos espietes de terrat comunitari, de pati de veïns.

Pura nuesa interior, en la més pura pornografia de la roba estesa.

………………………………………………………………………………………………………………..

“Haver-hi roba estesa”:
Expressió que s’utilitza per indicar que algú ens mira o ens escolta.


Deseo ocular

Vértigo en los ojos cuando te besan la piel,
a cada encuentro.

Mi carne se deshace por las extremidades;
primero van las manos en un calambre eléctrico,
luego le siguen brazos y el hueco de los codos,
el puente de los hombros y el pliegue en las axilas.

El viento que me arrastra
demuele las murallas de mis pechos,
derramando leche de almendras y azúcar de caña,
con un sabor dulzón a caramelo derretido.

Sorbos de espuma emanan del manantial de mi boca,
en vaivenes que hunden, azotan y relajan el estómago.

Su marea me sumerge en un pozo sin fondo,
en ese parpadeo del corazón que responde
a un millar de cosquillas en los dedos.

En un instante siquiera, un suspiro fugaz sin oscuridad.
La suave presión entre las piernas,
húmedas del agua de mi fuente.

Me falta la respiración y me embriago
al borde del desvanecimiento.

Sólo con mirarte, posees mi luz.


Me olvidé de tu nombre

Puedo leer cada letra, una a una, en su orden concreto. Pronunciar la palabra completa, de un tirón, sin tropiezos. Escribir en minúsculas o mayúsculas los signos, con mi caligrafía perezosa.

Puedo hacer todo eso, como antes hiciera.

Pero ya no viaja en el viento tu nombre, en un susurro, ni bailan tus sílabas al son de mis latidos. Ya no veo tu cuerpo en cada curva insinuante, tu sonrisa en la onda de cada ligadura, tu ombligo en el hueco de una “o” diminuta, y tu sexo en el gesto de un trazo ascendente.

Me olvidé de tu nombre, y no sé desde cuándo.