Caiguda i descens

Són quarts de dues del migdia. L’aire, humit i espès, desprèn un baf intens de gessamí i roses primerenques. Laura, carregada amb un cabàs ple de roba de llit eixalavada, puja el darrer tram d’escala que duu al terrat de l’edifici, esbufegant per l’esforç. Un cop hi arriba, deixa el cabàs al terra i comença a desplegar els llençols molls damunt l’estenedor comunitari.

Al seu darrere, la porta de la caseta on viu la portera és oberta de bat a bat. De dins, en surt una música eixordadora, un ritme modern i frenètic que envaeix l’espai de paraules estrangeres. De ben segur blasfemes i obscenes, pensa Laura mentre es persigna i besa la medalleta de plata que li penja del coll. Aleshores, en una escletxa entre les teles, el veu.  Al seu davant, llarg com una espiga, un Gerard adormit i pràcticament nu jeu cap per avall damunt una gandula de plàstic. Per tota roba, uns calçotets aparracats cobrint les natges. Sota el cap, ambdós braços doblegats, fent de coixí. Les cames, eixarrancades, pengen a banda i banda de la gandula. Els cabells, desarranjats, dibuixen camins sobre les espatlles i la pell, envermellida pel sol, resplendeix amb un fulgor vellutat que encega la mirada.

Com atreta per un imant, Laura s’atansa lentament al seu costat, sense fer soroll. Quan hi és a un pas, just a tocar, es deté i l’observa amb fascinació. Els omòplats dibuixen el principi d’unes ales invisibles, la turgència del muscle on neix el borrissol de plomes dels arcàngels i les membranes dels dimonis…

Tot el cos li batega a un ritme accelerat. Canells, estómac, sines… En un impuls irrefrenable, aliè a la seva voluntat, Laura atansa una mà tremolosa a l’esquena del noi, aturant-se a escassos centímetres de la seva pell. La calor que desprèn li crema les puntes dels dits, enfilant-se pels braços i el coll fins fondre’s com cendra als seus llavis. Inesperadament, en Gerard es gira panxa enlaire d’una revolada, provocant un lleu frec involuntari, un contacte subtil dels dos cossos. Paralitzada, incapaç de moure’s, veu com el noi obre els ulls, parpelleja i, amb un gest audaç, li aferra el braç i l’apropa cap a ell. Laura es deixa caure damunt la gandula, incapaç de fugir, mentre de fons una veu d’ultratomba xiscla “Highway to Hell”…

Anuncis

El sexe dels àngels

Els dissabtes són dies de mercat, al barri. Laura sosté dues bosses pesades plenes de viandes mentre espera, pacientment, que arribi l’ascensor a la planta baixa. Avui ha pensat que per dinar farà una amanida, arròs amb sèpia i, de postres, mel i mató. Ha comprat vi a granel i gasosa per regar-ho tot i fer venir la guspira que provoca les migdiades llargues, aquelles que s’empalmen amb els capvespres i deixen el cap ple d’ocells negres i la boca pastosa…

Quan la caixa de metall colpeja el topall en arribar a la planta, sent unes passes repicar rere seu i tot seguit la veu de Lola, la portera. “Quina calorada, no, senyora Rius? Sembla que sigui estiu, això no és normal…” En girar-se per saludar-la, veu que l’acompanya un noi que no coneix. “Hola Lola. Sí, fa molta calor”, li respon educadament. “Miri, li presento el meu nebot, el Gerard, que s’estarà amb mi a partir d’ara”, diu Lola. De sobte, com si es tractés d’un secret, s’atansa a la Laura i, fent com si el noi no hi fos, xiuxiueja: “Sa mare, ma germana, ha hagut de posar-se a treballar a casa d’uns marquesos de Vilanova des que el malparit del seu marit va fugir amb aquella meuca de Barcelona… Ai perdoni! Què en sóc, de malparlada… Vull dir que, com els senyors volien criada però no criatura, me l’he portat a viure amb mi per un temps…”

Laura fa una ullada discreta a la criatura. El noi és alt i eixut, amb un aire distret i absent, però en posar ella els ulls per uns segons en les seves ninetes, la seva mirada la travessa com si sabés… com si la reconegués… Li sent una estrella de brillantor, una espurna maliciosa que es clava a les parpelles i li fa enrojolar la pell, envaint les galtes d’una cremor inesperada. Gerard somriu a mig camí entre àngel i dimoni, amb la gosadia dels adolescents, i es passa la mà pels cabells rebels i ondulats, un xic llargs, en un gest deliciós i embriagador, sense paraules. El silenci fa olor de suor fresca i xiclet de menta. “Nen, digues alguna cosa, saluda la senyora”, l’etziba Lola mentre li fum un calbot. “Aquest jovent d’avui dia, no saben d’educació ni de res, ja li dic jo…”

I l’àngel desapareix dins la porteria, deixant Laura clavada a terra, envaïda de primavera i palplantada davant Lola, que no para de xerrar.


Aventura

Els tacons d’agulla ressonen a cada passa sobre el paviment d’argila i pedra polida, rebotant entre les parets rústegues del mas, maldestrament emblanquinades. Mentre la dona enfila solemnement els vells graons arrodonits de l’escala que separen el celler de les estances de la primera planta, regira la bossa de mà de Louis Vuitton que duu penjant de l’espatlla, per tal de trobar-ne el mòbil. Amb un gest gairebé mecànic, tantes vegades emprat, revisa el correu i les trucades entrants per, finalment, posar l’aparell en silenci. No vol que res la destorbi en les properes hores: cap senyal del món exterior, ni feina ni família, res en absolut. Aquesta nit és només per a ella, només per a ells dos, un espai de temps privat i furtiu, fora de tot i de tothom, en una masia aïllada envoltada de bosc i terres de conreu. Lluny de l’estrès, de la monotonia del seu matrimoni… És la seva aventura secreta.

Quan arriba al pis de dalt, en obrir la porta del passadís que condueix al menjador, l’envaeix amorosament una fragància d’espígol i mel. La masovera ho ha deixat tot preparat: un ram de flors silvestres recent tallades en un gerro de vidre, damunt la taula de pi; la llar de foc encesa, amb un munt de llenya a la vora per anar atiant les flames; l’estora de llana beix per jeure-hi al damunt, al seu davant; diverses espelmes de cera verge distribuïdes entre els llibres de les prestatgeries i una ampolla de vi negre per obrir, reserva de la casa, damunt el marbre de la cuina.

La dona s’ho mira tot amb un somriure prematur, com si s’imaginés el que passarà a continuació. De lluny, mentre el sol es va ponent rere les muntanyes i els ocells van apagant el seu refilet, se sent el soroll del motor d’un cotxe que s’apropa a la casa. Excitada, s’atansa a la finestra i descorre les cortines de ganxet per veure arribar el Volvo Coupé de color plata que coneix tan bé, especialment per dins… Amb una cadència sensual torna al bell mig de la sala i s’asseu a una cadira amb les cames creuades.

Amb quatre gambades, l’home puja l’escala fins arribar al saló on ella l’espera. Posa la mà a la butxaca de la jaqueta, comprova que el mòbil està en silenci. Tot controlat. Reconeix la dona enmig de la penombra, s’hi apropa. “No saps les ganes que tenia de veure’t…“, li diu amb la veu entretallada. Ella s’aixeca de la cadira, sense dir una paraula. Quan són l’un al costat de l’altre, les mans parles soles. Ell l’abraça, la grapeja, li abaixa el vestit fins a la cintura. Ella li treu la jaqueta i li descorda la camisa. Afamats, es llepen el coll, les orelles, els llavis… Entre gemecs, ella li abaixa els pantalons, el fa caure. Cauen tots dos, rodolen per terra i amb les mans es despullen el que els queda de roba. S’acaricien, s’engrapen, s’entortolliguen braços i cames. Ella li clava les ungles a l’esquena. Ell la penetra amb força, com una fera salvatge, amb els músculs tensos i els ulls en blanc. Després d’una dotzena de sacsejades, descarrega amb força dins el seu ventre.

En acabar, exhausts, es deixen caure panxa enlaire sobre l’estora, l’un al costat de l’altre. Descansen una mitja hora. De sobte, ella s’aixeca d’una revolada. Agafa la seva bossa de mà, l’obre. De dins, en treu el mòbil. “Cap missatge de casa?”, li pregunta ell. “Cap. Tot en ordre. Els nens estan perfectament, amb la cangur. Segur que s’ho estan passant la mar de bé sense nosaltres. Per un dia que els deixem sols…” – contesta ella – “Què, obrim l’ampolla de vi?”. I tot seguit, li pica l’ullet amb coqueteria.


Portes i finestres

Quan arriba a casa encara no són les vuit del vespre. Deixa les dues bosses del supermercat a l’entrada i encén el llum, perquè comença a fer-se fosc i dins ja no s’hi veu gaire. Esbufega. Són cinc pisos sense ascensor, carregat amb dues grans bosses plenes de menjar, productes de neteja i una capsa de pastilles per dormir.

S’eixuga la suor amb el mocador i intenta refer-se de l’esforç.

– Ets tu, Martí?

– Sí, mare, qui vols que sigui?

– M’has portat les meves pastilles?

Ell no li respon. Torna a agafar les bosses i es dirigeix cap a la cuina. Obre la nevera i hi posa els productes frescos: els iogurts, la llet i els formatges. Abans de tancar-la en treu una ampolla de vi encetada i se’n serveix un got. Se l’empassa d’un glop, gairebé sense respirar, mentre sent la veu de la mare que remuga alguna cosa, de lluny. Se’n serveix una altra, però aquest cop decideix degustar-la més lentament. Assaboreix el seu gust a vi ranci, de bodega barata. N’ha comprat una altra ampolla perquè no se li acabi.

La mare segueix queixant-se en veu més baixa, és un lament que no calla mai. A vegades en puja el volum, i quan beu una mica fins i tot li crida.

– Aquí tens les teves pastilles. El de la farmàcia m’ha dit que no n’abusis tant.

– Ja saps que si no me les prenc no puc dormir. – li respon ella – Has trigat molt, on has estat?

– He vingut directe del supermercat, mare, només he estat fora una hora.

– Segur. M’apostaria el que fos que t’has aturat a parlar amb la portera. Aquesta dona està casada, Martí, no t’hi hauries d’embolicar…

– Però què dius, mare? Desvaries. Si gairebé ni em saluda, la Lola.

– Ja, si tu ho dius… He vist com te la mires quan ve a veure’m els dissabtes. No li treus els ulls de sobre.

– Va mare, deixa de dir bestieses i descansa. D’aquí a una hora faig el sopar.

Ella es queixa mentre ell li posa la capsa de pastilles damunt de la tauleta de nit.

– Em passo el dia descansant, no faig altra cosa – remuga la dona entre dents.

La deixa amb la paraula a la boca i surt de l’habitació sense tancar la porta. A la seva mare no li agrada estar tancada, diu que s’ofega entre aquelles quatre parets.

Ell se’n va cap al seu estudi i quan hi és dins, ara sí, en tanca la porta. Per una estona, deixa d’escoltar la veu de la mare. Tot queda en silenci, sense crits ni interrupcions.

Entre l’esforç de pujar les escales i el vi, està una mica marejat. S’asseu a la banqueta de fusta, que cruix sota els seus noranta quilos de pes, i comença a endreçar les fotografies. Ha preparat l’àlbum i ara només n’ha de fer la tria i posar-les per ordre. Agafa les tisores i en retalla tot allò que sobra, tot el que resulta accessori. No vol que res pugui destorbar-lo en contemplar-les, només vol centrar la seva atenció en les seves imatges, en elles i prou.

Fa anotacions al peu d’algunes fotografies, amb un retolador en oferta que ha comprat al supermercat. Cal recordar el lloc i l’hora, són molt importants. El nom no el sap, totes elles són anònimes, malgrat que fa tant que les observa que és com si les conegués de tota la vida.

En una hora ha acabat d’endreçar l’àlbum i està llest per començar una nova sessió fotogràfica. Són gairebé les nou del vespre i al carrer ja s’han encès els llums dels fanals. Apaga el focus de la tauleta i obre lleugerament el porticó i la cortina de la finestra. Apropa el trípode al vidre i hi encaixa la seva càmera amb objectiu telescòpic, preparada amb un rodet ISO 800 de color. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Sorderas y sordinas

Se despertó, súbitamente, sobresaltado por un estruendo ensordecedor. Parecía como si le fuera a explotar la cabeza y, al mismo tiempo, alguien le estuviera golpeando brutalmente el vientre con el puño y arrancándole las vísceras de cuajo.

De repente, vino el dolor. Un inmenso dolor desde las raíces del cabello hasta la uñas de los pies. Un dolor como millones de agujas clavadas por todo el cuerpo y un zumbido agudo de abejas resonando en sus oídos, al igual que un timbre que no cesa.

El profundo olor a gas que inundaba el aire le impedía respirar con normalidad. Perdió la noción del tiempo y del espacio, aunque algo en su interior le decía que debía estar en su habitación, tumbado boca abajo sobre su cama. Respiró a bocanadas una mezcla espesa de aire, azufre y polvo de yeso, notando en la lengua el sabor del algodón y la arena mojada.

Todo era silencio. Un silencio con el eco sordo de mil sonidos revueltos en un zumbido incesante, sin tregua.

Sentía la oscuridad como una espesa cortina que lo cubriera todo, hasta su cuerpo inmóvil. Empezaba a sentirse mareado. Sintió el estómago contraerse en espasmos involuntarios y en unos segundos empezó a vomitar. Un hilo de espuma densa brotaba de su boca, mezclando su hedor a bilis y huevos podridos con el sabor del algodón.

Entonces se dio cuenta de que no podía moverse. Lo intentó, pero no pudo. Algo le aplastaba el cuerpo contra las sábanas, llenando todos los huecos como un molde de yeso, ahogando sus pulmones con la presión. En ese momento, se desmayó.

Cuando abrió los ojos, una intensa luz le cegó por unos instantes. No reconoció el lugar, los objetos ni las personas que lo rodeaban. Sólo eran manchas difusas entre destellos deslumbrantes, fantasmas en movimiento que emitían sonidos en sordina, como voces al final de un túnel. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Confessions

La casa dorm, els porticons han aclucat els ulls en un darrer gest i el silenci torna a habitar els  racons inundats de foscor. L’ambient desprèn una subtil alenada d’encens i cera cremada. El paladar encara conserva el record de crema i nata del quinzè aniversari.

El sucre em rossega les dents com un corc, foradant el marfil immaculat amb una barrina diminuta, fins al nervi. Dono voltes i voltes dins el llit, embolicant els llençols i les vores de la camisa de dormir, els somnis i els pastissos. Vencent la son que s’apodera del cos, m’arrossego pel passadís fins al bany, per tal d’acomplir amb el ritual d’ablució de cada vespre i foragitar les agulles que em turmenten les genives.

De puntetes, descalça sobre les rajoles d’una fredor aspra, em rento les dents i les mans polides, d’ungles rectes arran de dit. Somnio en secret en llargues ungles afilades d’un roig brillant… Glopejo l’elixir de menta fresca, dues, quatre, sis vegades, i l’escupo d’un sol cop, esquitxant la pica de ceràmica. Deixo córrer l’aigua de l’aixeta per veure com els reguerons d’un verd pàl·lid formen remolins abans de desaparèixer pel desguàs.

Torno pel passadís cap a la meva habitació però em detinc, sobtada per una remor de veus sordes, per un lleu somiqueig que s’esmuny dessota la porta de l’habitació dels pares. El llum, encès, es cola per l’escletxa del batent que ha quedat entreobert.

El fred em gela la planta dels peus i s’enfila pel cos fins al nas, però el raig lluminós m’atrau com a les arnes i m’apropo, lentament, per no fer notar la meva presència. El so és cada cop més persistent, eleva el seu volum i s’assembla al plor d’un nadó, a l’agonia d’un asmàtic, al ronc d’un porc esbudellat.

La respiració se m’accelera, m’envaeix el pànic pel temor a ser vista. No sóc capaç d’imaginar què provoca un so tan agònic. L’obertura de la porta, d’un pam d’amplada, amb prou feines em deixa entreveure el mirall de l’àvia que corona la capçalera del llit dels pares, al costat esquerre de la cambra. De dins, s’intueix un perfum de gessamí i taronja àcida, de roba humida i suor fresca.

Fixo la vista, emboirada per la foscor, i percebo els marges del llit reflectits al mirall. Damunt dels llençols de setí, arrugats, descobreixo el cos del pare de bocaterrosa, completament nu, amarat de suor, movent-se compulsivament sobre la mare, que està estirada cap per dalt, vestida amb una camisa de dormir de coll alt, descordada a l’altura dels pits i arromangada fins la cintura.

Congelo la respiració en un ofec sord, em vull fondre en la foscor i fer-me invisible. No puc deixar de mirar…

Veig les natges del pare colpejant el pubis de la mare en sacsejades frenètiques. El rostre enrogit per l’esforç, els ulls en blanc, la boca entreoberta. Els llavis, regalimant saliva sobre el coll de la mare, bavejant-la, xuclant els pits arrodonits, mossegant els seus mugrons enormes. Les mans, engrapant la pell blanca de les cuixes, aixecant-li els malucs per empènyer dins seu un bony dur i tens que li neix sota el ventre, envoltat d’un manat de pèl fosc arrissat.

Els veig a través del mirall; ell sense parar de moure’s, com en una convulsió elèctrica, gemegant; ella paralitzada pel pes de l’home, en silenci. I em veig a mi mateixa, al fons de la cambra, espiant per la porta entreoberta. Dos ulls brillants enmig de la foscor del passadís. El meu cos, en penombra, d’un metre i mig escàs, esprimatxat i de cintura fina, els pits incipients sota la camisa de dormir, els genolls i les cuixes molsudes, de carn dura.

M’envaeix una escalfor desconeguda, un foc que em crema per dins i m’inquieta des del centre del meu cos, des del racó sense nom, impronunciable.

De sobte, noto com m’estic orinant a sobre, derramant fils d’aigua calenta cames avall. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Llenç en blanc

Desplego el cavallet, obro el maletí de pintures a l’oli sobre el suport de fusta i acomodo el tamboret plegable al seu davant. Els tubs estan col·locats per ordre, d’esquerra a dreta: blanc de zenc, groc de Nàpols, carmí, roig de cadmi, blau cobalt, verd maragda, terra ombra natural, siena torrat, ocre groc, negre marfil. Al damunt, l’oli de llinosa i l’essència de trementina. Sota els tubs, en un estoig apart, els pinzells de pèl de marta i d’orella de bou, plans, en forma de vano i de punta rodona. Hi ha alguns draps nets i un pot per abocar-hi l’aiguarràs. Agafada a la tapa per un gafet de metall, guardo la paleta quadrada de fusta, neta.

M’assec al tamboret. Trec un llenç en blanc de la bossa de plàstic, de seixanta cinc per cinquanta centímetres. La tela és de lli amb una imprimació de cola de conill i blanc d’Espanya, segons el fabricant. Col·loco el llenç sobre el cavallet en posició vertical. Ja puc començar a treballar.

No recordo res. No puc fer-me una imatge mental de les formes i els colors, ho he anat perdent amb els anys després de l’accident. Intento obrir els ulls de la ment per recordar els carrers, la gent, les olors, els edificis, els sorolls… però tot és buit. I el llenç segueix en blanc, davant els meus ulls morts.

Lentament, un lleuger so camina cap a mi, s’apropa i em submergeix en un ritme de circ, de ballarines en una capsa de música antiga, de quadres amuntegats, de roba estesa, d’olor a formatge fos i a vi blanc. I les mans comencen a moure’s a cada compàs, rítmicament, amb un ordre mecànic, obrint tubs i barrejant pigments, espessant volums i dibuixant pinzellades sobre el llenç.

Quan acabo, al cap d’unes hores, sempre pregunto a la Teresa el mateix.
– Què he pintat, avui?
Després d’una pausa, ella em contesta amb un to rialler, a cau d’orella:
– La Torre Eiffel! Avui has pintat la Torre Eiffel.

Al cap d’uns dies, quan la pintura està seca, repasso els volums que han deixat les pinzellades sobre la tela, acaricio les formes i sento la temperatura dels pigments. Aleshores, veig París en colors com si hagués estat allà algun cop, en una vida passada… i somric per a mi mateix.

De fons, segueix sonant un vals a l’acordió, una i altra vegada.


¿A qué piso va?

A Mateo Díaz había dos cosas en el mundo que no le gustaban: los ascensores y las personas, aunque no necesariamente por este orden.

Por separado, procuraba evitarlas en la medida de lo posible, y juntas, le provocaban un profundo malestar. Es por ello que, siempre que podía, intentaba subir en el ascensor de su casa completamente a solas, para que a la angustia por el encierro en un cubículo tan estrecho no se le sumara la estupidez de una conversación insulsa y sin sentido.

Aquel día, mientras Mateo subía los cuatro pisos de altura hasta llegar a su rellano sin la compañía de vecino alguno, el ascensor decidió quedarse parado justo entre el tercer y el cuarto piso, en un espacio intermedio sin numeración.

Tras la leve sacudida que sucedió a la parada, su reacción inicial fue de pánico contenido. Por unos instantes se quedó totalmente paralizado, sintiendo cómo el pulso se aceleraba y el estómago se estrangulaba en un nudo. Pasados unos segundos, cuando pudo recuperar el uso de sus facultades, empezó a pulsar todos los botones de los pisos compulsivamente, por ver si alguno de ellos accionaba el mecanismo eléctrico que pusiera en funcionamiento aquel trasto endemoniado, que había querido estropearse justo en el momento más indebido.

Al ver que el ascensor no reaccionaba mecánicamente a sus impulsos, su cuerpo se convirtió en un manojo de nervios. El sudor le caía a goterones por las sienes, los dientes le castañeaban y las manos no dejaban de temblar mientras pensaba de qué modo podía conseguir ayuda para salir de aquella jaula de hierro sin ventanas.

Con el paso del tiempo, el pánico iba creciendo en su interior, demoliendo las barreras de las buenas formas e invadiendo todas sus funciones corporales. Tras pulsar repetidamente el botón de alarma, empezó a gritar en busca de socorro, aumentando el volumen a cada chillido, hasta que la garganta se le secó completamente. En la escalera todo era silencio. Al quedarse sin voz, pensó en utilizar otras partes de su cuerpo para reclamar la atención de los vecinos. Entonces comenzó a golpear las paredes con puños y pies, pero al ver que no conseguía alertar a nadie, en un acto de desesperación absoluta le pegó una tremenda patada a la puerta del ascensor, con toda la fuerza de la que fue capaz. Ante su sorpresa, ésta cedió, derribando consigo el muro de cemento y abriendo un profundo agujero en la pared. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Reset

Dimarts

Avui haig d’anar a recollir els resultats de les proves al laboratori. No he dormit en tota la nit. Fa dies que estic molt cansada, no aconsegueixo descansar bé. Espero que tot hagi estat una falsa alarma, un ensurt sense més importància. Espero…

Confirmat. Ja m’ho temia, ho sabia, ho sospitava. El metge ha estat molt clar. No hi ha cap mena de dubte. Els resultats són d’una evidència absoluta. Però al mateix temps, m’és tan difícil fer-me a la idea, assumir que m’ha tocat a mi, que és una realitat… Per què? No ho entenc. No ho vull acceptar, no puc. No sé què faré. No sé què em passarà. Haig de dir-ho al Marc, però no m’atreveixo. Fa temps que la cosa no va molt bé, entre nosaltres. Discutim per tot, jo estic molt nerviosa i ho acabo pagant amb ell. I ell no té paciència amb mi, no s’interessa pel que em passa. Quina merda! Quina merda, tot plegat. Quina putada.

Dimecres 0-0-1

He decidit comptar els dies a partir d’avui. Posar el comptador a zero. Avui, és el dia zero de la meva nova vida. No m’han volgut donar esperances, així que en comptes de fer un compte enrere, restant dies, he decidit sumar-los un a un, com un triomf diari contra la malaltia. Cada dia, és un pas endavant per donar l’esquena a aquest monstre que em devora per dins. Cada dia, és un regal. Si no ho faig així, no sé com me’n sortiré…

Divendres 2-0-1

Hem anat a sopar amb el Marc al restaurant japonès. Li he explicat tot i m’ha respost que no entenia perquè no li havia dit res durant tot aquest temps. Els símptomes, la visita al metge, les proves… tot això ho he passat jo sola. Em feia por involucrar-lo en el procés, ho he viscut com una cosa tan íntima, tan personal… Li he dit que, a més, no sabia com dir-li-ho perquè darrerament no estàvem molt bé, i s’ha enfadat una mica. M’ha retret que no he confiat en ell, que m’hagués pogut ajudar a passar aquest tràngol, que no estic sola i que, al capdavall, és la meva parella. No he tingut forces per dir-li que gairebé no ens veiem, ni compartim estones junts, ni parlem, ni follem. He preferit callar, perquè no tinc esma per discutir, ara no. No faig altra cosa que plorar a totes hores, però intento no fer-ho davant d’ell. Mai no li ha agradat veure’m plorar, sembla com si li molestés, com si se sentís incòmode. Malgrat el que diu, no sé si serà capaç d’enfrontar-se a la situació, no sé què puc esperar d’ell… Em sento tan cansada…

Dilluns 19-0-1

Avui començo el tractament abans de l’operació. Seran uns quants mesos per veure si aconsegueixen fer-lo més petit abans de passar per quiròfan. Fa una setmana que tinc la baixa, a la feina. Tot ha estat més fàcil del que em pensava. Ningú et pregunta gaires coses, en un cas com aquest. A tothom li fa por parlar d’aquests temes, és com un tabú. El metge m’ha dit quins seran els efectes secundaris del tractament, i la veritat és que estic una mica espantada. A l’hospital hi ha un equip mèdic en el qual també hi ha una psicòloga. Divendres vaig anar a la primera consulta, i la veritat és que em va anar molt bé. Per primera vegada vaig sentir que hi havia algú que entenia com em sentia. També em va comentar que li semblava una bona idea que portés un calendari personal, i m’ha demanat que escrigui què em fa por i què m’agradaria fer si la meva vida tornés a començar de zero. Divendres haig de dur la llista amb dues columnes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Absència

Ha deixat de ploure.

Fa dies que no ha parat de caure una fina pluja persistent, de te negre amb llet calenta sense sucre, davant la darrera parada del tramvia. L’aigua ha banyat els carrers de la memòria de sal, del clor i el plom de les aixetes antigues, de minerals líquids en ampolles de plàstic reciclable, fins esborrar el relleu de la pedra i del ferro i de la pell. Fins pintar de gris, del gris en blanc i negre de les postals antigues, els dies i les hores mortes, esperant-te.

– El de sempre, si us plau.

El fum de la cigarreta m’emboira el pit, dibuixant anells d’or concèntrics als pulmons. El fòsfor i la cendra em cremen al bell mig de l’estómac, on l’úlcera de sang i paraules em podreix l’esperit des de fa ja sis mesos.

En un gest mecànic, alço el braç dret a l’altura dels ulls. Sempre són les sis de la tarda, un instant congelat en el temps, en el rellotge de corda aturat. El diari, dia rere dia, plany les mateixes notícies apocalíptiques, d’universos monocroms i misèries distants, endreçades per data de caducitat.

El cambrer em serveix dues tasses de te i una gerra de llet, com de costum. El vidre bullent i la ceràmica freda, com el cor i la carn. “Compte que no es cremi, que està molt calent”. Deixa damunt la taula el sucre moreno, que mai dilueixo en la infusió, com un vell ritual de tossuderia amnèsica. “Gràcies”. La llet, abrusadora, es fon en el marró de l’aigua i n’espesseix la transparència. Remeno amb la cullera fins a deu vegades, repicant al fons de la tassa per trencar la gelor del silenci que porto a les butxaques. És un gest absurd, de cristalls de sucre inexistents endolcint el no-res.

I espero.

A que s’obri la porta del bar i del carrer el vent em porti el teu perfum de taronges. Que avancis cap a la meva taula, amb la mirada fixa en els ulls que t’esperen, oscil·lant els malucs com una serp verinosa, mostrant-me a cada passa la tebior arrodonida dels teus genolls descoberts. Ignorant els devots admiradors que regalimen saliva i esperma al teu pas, insignificants obstacles de paper de fumar, en el teu camí.

A cada metre avançat, els nostres ulls dibuixen un somriure d’arc més pronunciat. La teva boca, oberta, m’aspira l’alè que em tremola, suspès en un globus d’aire sense control, fet de fum i de pluja i de bosseta de te calenta.

Arribes al meu costat, t’atures un instant, observant-me, i finalment t’asseus a la cadira de fusta que he deixat davant meu. Amb la cullera aboques tres grapats de sucre a la teva tassa de te, que remenes lentament, sense deixar de mirar-me. T’apropes el vidre als llavis i en beus, delerosament. A cada glop se’m fon la boira, la sang se’m barreja amb la llet i respiro l’olor de la pedra mullada, del sol que m’asseca els budells xops de pluja. Mentre em beses els ulls amb la mirada, et faig l’amor com un boig sota la taula, allà on l’ombra amaga la tensió del meu sexe, ofegat de desig per tu.

– Vol alguna cosa més, el senyor?

El cambrer retira la meva tassa buida, la gerra, el sucre ignorat i la teva tassa, intacta, plena de te negre amb llet calenta. “No, gràcies.”

El tramvia s’atura i no en baixa ningú.