R.I.P. Tv

Les creus de ferro rovellat s’alcen sobre les tombes de milers de cementiris urbans en lloguer comunitari. Soterrats sota estructures de runa apuntalada, en nínxols hipotecats de pedra i guix, resten els cadàvers en descomposició de famílies senceres assegudes davant la taula parada, en dejuni i amb l’àpat intacte, mentre les sopes es refreden en plats de ceràmica xinesa.

Com dummies en camps d’experimentació de l’exèrcit, amb la mirada alcalina dels ulls encesos i el gest en stand-by , descansen les víctimes d’armes catòdiques d’efecte alienant, toxicitat aguda i destrucció massiva. Nuus de paraules, sense prendre consciència de la pròpia mort, preguen junts en silenci, davant el mirall del seu propi encefalograma, a un Déu de llum que tot ho veu i tot ho mostra.

El gossos de les famílies, únics supervivents, llepen la sang que els regalima, ulls avall, i els orins que s’escampen per les rajoles. Aviat els mossegaran les nafres dels peus, per alimentar-se amb la seva carn pútrida.

A partir de les dotze del migdia està previst que es retransmeti, en rigorós directe i en horari de màxima audiència, el sepeli i la missa en la seva memòria. Espectacle de difunts per als morts domèstics, domesticats zombies, espectadors de la seva pròpia imatge, una crucifixió de cadàvers en trànsit catatònic. Però abans de l’acte s’emetran uns minuts de consells publicitaris dels patrocinadors de l’esdeveniment: “No t’ho pensis més i pren nota: et diré què has de menjar, què has de comprar, què has de dir i què has de pensar, fins que la mort et separi el cos de l’ànima”.

Amén.


L’alfabet dels terrors infantils

En la penombra dels dies d’hivern els mobles de la casa s’encongeixen i cruixen el seu dolor, les canonades de plom canten himnes d’esglai, el vent xiula elegies pels morts a les teulades i les espelmes de les llànties ballen danses de foc mentre capturen les imatges en clarobscur de les absències.

El fred s’instal·la al moll de l’os com l’epicentre d’un sisme, sacsejant les extremitats i congelant els icebergs del cos en forma de nas, orelles i dits.

De les ombres estant, en un racó del menjador, la vella Aurora cus de memòria camisons de cotó mentre a la vora del llum la seva néta Alba dibuixa al seu quadern la fesomia dels monstres infantils, a l’esguard de l’àvia.

Corrents d’aire, lliscant des del turó, obren sobtadament les finestres de la cambra i fan volar les cortines, jugant a enredar-li els cabells i desfer els llaços vermells de les trenes. Tal com arriben, marxen, i tornen a tancar els porticons sense enrenou, discretament.

A vegades, enduts pel vent, es colen a la casa els esperits de l’ombra, que dibuixen siluetes llargarudes a les parets. Ombres captives que allarguen els braços per tocar el cos dels vius abans de desaparèixer. Ombres que canvien de forma a cada instant. Ombres de famílies al voltant d’un llit malalt. Ombres d’animals que serpentegen per les parets. Ombres de braços gegantins amb ungles quilomètriques. Ombres que neixen en la penombra i s’alimenten de les hores nocturnes. A cada minut creixen i es multipliquen, movent-se agitadament com actors d’una escena esperpèntica.

Amb el temps l’Alba ha après a distingir la identitat dels esperits de la memòria, i a dir-los per la inicial del nom. A d’Àftenon, B de Bielis, C de Carmanium… i així fins a vint-i-sis lletres per a vint-i-sis noms obscurs d’ànimes en ombra amb les que viu, juga i s’asseu a taula cada nit.

De vegades, les figures ombrívoles li ensenyen coses viscudes, racons del passat d’altres temps i altres vides, i d’altres cops li mostren les hores que vindran. En aquestes ocasions, l’Alba llegeix els missatges amb la mirada atemorida, dibuixant tot allò que les ombres amaguen: els ulls, les boques i les vestidures dels que són apareguts en les premonicions escenificades.

Les pàgines del quadern són plenes d’estranys monstres: rèptils de set cues, caçadors amb el cap de destral, arbres de gel en flames, dones de pluja amb els pulmons ennuegats i els ulls transparents i líquids… i al final de tot de la llibreta, els fulls en blanc dels terrors invisibles.

L’Alba sap, perquè així li ho han mostrat, que un dia la seva àvia deixarà caure les agulles de cosir, obrirà els ulls cecs i amb un sospir, la seva ombra s’unirà a la dels vint-i-sis per començar de nou el recompte de l’alfabet de les ànimes: A d’Aurora, B de Bielis, C de Carmanium…