En legítima defensa

Li ho juro, senyor Jutge. El meu és un cas claríssim de legítima defensa. Sé que costa de creure, donada la situació d’aparent indefensió de la víctima, però li ben asseguro que, per uns moments, vaig témer per la meva pròpia vida. Ni el cotxe ni la foscor de la nit m’emparaven. Res no em protegia de la seva agressió, del dolor immens d’un cop sobtat i colpidor. Sens cap mena de dubte, si ell no hagués mort, probablement hagueren trobat el meu cos aixafat contra un mur, envoltat de ferralla. No exagero gens ni mica. Allò em va salvar.

Sap? No tenia gaires opcions. Prémer l’accelerador a fons mentre creuaven el pas de vianants per acabar ràpidament amb aquella tortura, o bé morir en aquell mateix instant, dins d’un cotxe aturat en una cruïlla fosca, a mitjanit, sota un semàfor vermell com la sang que em bullia per dins.

Tot va ser fruit d’una maleïda casualitat. Ell no havia de ser-hi, allà, palplantat a la vorera. Ell era lluny d’aquí, fora de la ciutat, en viatge de negocis, a una convenció de telefonia mòbil a Oslo. Tot el dia que el trucava, però sempre em donava el mateix missatge una i altra vegada. “El telèfon es troba apagat o fora de cobertura”. Ho entén? A Oslo.

La nena es trobava malament, no parava de tossir i li havia pujat la febre. Vaig agafar el cotxe per anar a la farmàcia de guàrdia a comprar un antitèrmic mentre la deixava a casa amb la meva mare. Havia hagut de sortir abans de la feina, enmig d’una reunió amb un dels nostres clients principals. Al meu cap no li havia fet gens ni mica de gràcia. La mare, a casa, feia més nosa que servei, però la necessitava per poder anar a buscar els medicaments que ens havia receptat el metge d’urgències. Jo estava molt nerviosa, després de tot un dia amunt i avall, però finalment començava a controlar la situació.

No pot imaginar-se com em vaig sentir quan el vaig trobar sobtadament allà, il·luminat pels focus del vehicle, sense veure’m, del bracet d’aquella dona, amb la mirada perduda. Per uns moments, vaig deixar de respirar. El cor em premia les costelles i un vòmit de bilis m’ascendia per l’esòfag, incontrolat. Sentia que em quedava sense aire, ofegada entre quatre parets de llauna i vidre. Volia morir. Però de sobte, el cos va actuar per mi, en defensa pròpia. I el meu peu va prémer l’accelerador.

Ell ni tan sols va veure el cotxe que se li venia al damunt, ni va sentir l’olor dels pneumàtics cremats damunt l’asfalt en arrencar una carrera de pocs metres a tota velocitat envers ells dos. Li estalviaré els detalls del darrer instant, quan finalment va girar-se cap a la llum que estava a punt d’endur-se’l a un altre barri, lluny d’aquell eixam de carrers pudents d’extraradi, on les putes barates venen el seu cos sota els fanals groguencs i els llits dels bordells fan ferum de pixats i cervesa.

Tot va acabar en un breu instant, li ben asseguro que no va patir. L’impacte fou prou fort per no deixar-lo agonitzant. Allò era una mort segura. La sang i els bocins de budell al parabrisa n’eren una evidència; és per això que no em vaig aturar per assegurar-me que havia fet bé la meva feina. Una cosa és defensar-se i una altra, molt diferent, delectar-se en el dolor aliè. A més, jo a aquella dona no la coneixia de res. No em vaig imaginar que potser ella no hagués mort en l’accident. De fet, m’interessava ben poc la seva dissort. Era el meu marit qui m’havia agredit, clavant-me un punyal enverinat a l’estómac.

Perquè sap, senyor Jutge? No sé perquè la gent parla del cor, quan pateix mal d’amors. A mi sempre m’ha fet mal a l’estómac…

Anuncis

R.I.P. Tv

Les creus de ferro rovellat s’alcen sobre les tombes de milers de cementiris urbans en lloguer comunitari. Soterrats sota estructures de runa apuntalada, en nínxols hipotecats de pedra i guix, resten els cadàvers en descomposició de famílies senceres assegudes davant la taula parada, en dejuni i amb l’àpat intacte, mentre les sopes es refreden en plats de ceràmica xinesa.

Com dummies en camps d’experimentació de l’exèrcit, amb la mirada alcalina dels ulls encesos i el gest en stand-by , descansen les víctimes d’armes catòdiques d’efecte alienant, toxicitat aguda i destrucció massiva. Nuus de paraules, sense prendre consciència de la pròpia mort, preguen junts en silenci, davant el mirall del seu propi encefalograma, a un Déu de llum que tot ho veu i tot ho mostra.

El gossos de les famílies, únics supervivents, llepen la sang que els regalima, ulls avall, i els orins que s’escampen per les rajoles. Aviat els mossegaran les nafres dels peus, per alimentar-se amb la seva carn pútrida.

A partir de les dotze del migdia està previst que es retransmeti, en rigorós directe i en horari de màxima audiència, el sepeli i la missa en la seva memòria. Espectacle de difunts per als morts domèstics, domesticats zombies, espectadors de la seva pròpia imatge, una crucifixió de cadàvers en trànsit catatònic. Però abans de l’acte s’emetran uns minuts de consells publicitaris dels patrocinadors de l’esdeveniment: “No t’ho pensis més i pren nota: et diré què has de menjar, què has de comprar, què has de dir i què has de pensar, fins que la mort et separi el cos de l’ànima”.

Amén.


Maigret sanglant et foie gras aux fines herbes

Siento el olor de las cloacas penetrar por los poros de mi piel, depositar su sedimento hediondo en mis fosas nasales, como los restos de carne putrefacta se enquistan entre los dientes y saben a podredumbre y a beso rancio, al cabo de los días.

Masticando la humedad espesa, con los ojos clavados en la instantánea del álbum, repaso el sabor de tus aullidos en mi boca mientras deslizo la lengua por las encías sangrantes. Recupero de nuevo pedazos de tu cuerpo, degustando músculos y cartílagos olvidados entre incisivos y molares.

Vuelve a mí tu recuerdo y pienso que, sin lugar a dudas, fuiste el más sabroso de mis banquetes venéreos, el filete con más delirio y apetito, devorado.

Lástima de las moscas sobre la sangre seca, del pelo hecho jirones enredado entre zarzas, de la postura imposible y la rigidez del cuello, de mis restos de piel entre tus uñas rotas, de la premura de cortes y el desorden de tripas, desparramadas y confusas sobre la hierba mojada, empapada de ti. Esta imagen no te hace justicia, porque el bocado fue exquisito.

En el futuro aprendí a cuidar mejor la presentación de mis platos, porque en la escuela me enseñaron que es algo sumamente importante en la cocina moderna, donde la comida nos entra, principalmente, por los ojos…


Veus des del fons del glaç

Glaçons de gel dringant al fons del got de vidre. Amortint lleugerament l’impacte, dos dits llargs de whisky escocès Dalwhinnie vint anys, del color de l’or vell, amb vetes de coure i olor de fusta, préssec i vainilla ensucrada. El fred del glaç travessant les parets del cristall de Murano, anestesiant les puntes dels dits d’una mà fina, malgrat el gènere i l’edat, d’ungles polides, degudament tallades i llimades a la mida precisa que marquen els costums i la correcció estètica. Una inspecció ocular un pèl més minuciosa revelaria algunes pells mossegades i puntes esgrogueïdes per l’efecte del tabac.

L’altra mà, tremolosa, sostenint entre el palmell i els dits índex i polze una vella pipa de bruc encesa, carregada d’una barreja d’American Blend d’importació. A cada pipada, assaboreix el fum retingut a la gola, barrejat amb el gust melós i afruitat de l’alcohol al paladar, arrossegant el picant a la punta de la llengua, mentre els llavis s’entreobren per expulsar l’aire retingut en cercles expansius.

De tant en tant, en un gest elegant i delicat, s’extrau el mocador de seda italiana, brodat amb les seves inicials, de la butxaca de la bata de caixmir que duu nuada a la cintura. S’eixuga la suor de l’ample front i neteja els vidres de les ulleres Dior de muntura negra que utilitza per llegir el diari d’economia cada vespre. La temperatura de la cambra és elevada per l’efecte de la llar de foc, que està a ple rendiment i deixa escapar lleugeres espurnes i volves de cendra sobre el Kilim d’Istambul. Les flames cremant la fusta fan un murmuri crepitant que s’eleva per damunt de la peça de Jazz que sona al reproductor d’alta fidelitat, “Ev’ry Time We Say Goodbay” de Cole Porter.

Repassa la informació diària  de les accions de la borsa fins que es cansa de llegir la premsa econòmica i posa el diari damunt la tauleta de vidre, on prèviament hi ha deixat les claus del seu nou Jaguar XJ Luxury i la Blackberry que el manté connectat amb l’empresa els dies de lleure.

Observa el seu gos Roger, un vell Setter irlandès, que jeu davant la llar de foc mig adormit i que de tant en tant obre els ulls per veure si el seu amo fa el gest d’aixecar-se del sofà de pell on seu, per dirigir-se al jardí a estirar les cames.

Amb una mandra infinita el vell ca fa un gran badall i s’estira tan llarg com és, primer les potes davanteres i després les del darrere. Decideix apropar-se als peus de la tauleta, just entre les cames de l’home. Ensuma al seu voltant i comença a llepar amb insistència les taques de la catifa que han quedat visibles. La sang encara és fresca i el vermell, molt lluent. No trigarà a coagular i serà millor netejar-la abans que sigui impossible treure-la sense espatllar el teixit.

També cal repassar l’empunyadura de nacre del bastó, netejar-lo fins que quedi ben lluent, malgrat que ha perdut una petita peça del bec d’ànec en l’impacte. Potser serà millor desfer-se’n…

S’ajusta el cordó de la bata i surt al jardí, seguit de ben a prop pel seu gos, que remena la cua amb alegria. Pensa que aquest any les tulipes i anemones han florit abans de temps, malgrat les baixes temperatures i les glaçades nocturnes.

Potser per l’adob natural dels darrers cultius…


Ella no sap…

Ella no sap que la vida fugirà del seu cos en un instant.

Vidres trencats, soroll d’espant. La presència inesperada, però en tot cas, reconeguda. L’impacte del fred metall. D’un sol cop la daga li travessa l’estómac. Ella mira el rostre de l’home, la mà armada, i abaixa els ulls per veure’s la pròpia ferida. Un tall profund d’on brolla la sang, tacant la camisa de carmí.

No surten les paraules, la boca seca i els llavis oberts; la sorpresa encara pintada a la mirada. Els pulmons s’ofeguen mentre ell segueix, palplantat davant d’ella, rere el mostrador. Observant, esperant que caigui.

Se sent defallir…

Ella no sap que l’ha seguit des de fa mesos, espiant els seus horaris.              

L’hora d’obrir la botiga, l’hora de dinar, l’hora de tancar i fer caixa, tota sola. La segueix, ocult en una identitat anònima, a certa distància, per no ser vist.

Una dona amb una vida monòtona, feta de costums repetits i moviments mecànics, de companyies escasses i molta solitud. Ell espera, dia rere dia, el moment oportú del dia senyalat…

Ella no sap que no la trobaran, estesa a terra en un toll de sang, fins al matí següent.

El dia desperta fresc i clar, propi del mes de maig a París. La noia es dirigeix a la feina, com cada matí, per començar la jornada laboral. Sempre arriba mitja hora més tard que la seva companya, que és qui s’encarrega d’obrir la botiga, fer caixa i tancar-la, cada dia de dilluns a dissabte.

Travessa el carreró de la galeria que condueix a la boutique de regals on treballa. Arriba al davant de la porta i veu que està mig oberta i té el vidre trencat… entra dins i se la troba.

Ella no sap per què.


Caramels

Rosa de maduixa per les nenes, verd de menta pels nens. Grans i rodons, amb papers de colors lluents. Com abans. Els dits empastifats de caramel… les mans suades.
Tranquil. Tranquil·litza’t, tot anirà bé.
Són dos quarts de sis. Fa molta calor, massa. La camisa mullada, xopa de suor.
No hi ha pressa… Espera’t, espera el moment.
La butxaca tova, humida, llefiscosa. Els fils del folre barrejats amb la pasta dolça i flonja. Hauràs de rentar els pantalons a la bugaderia. T’ha quedat caramel a les ungles… és maduixa.
No, no els tastis. No són per a tu, són per a ells.

“1, 2, 3, 4… compto fins a deu i et surto a buscar!”