En legítima defensa

Li ho juro, senyor Jutge. El meu és un cas claríssim de legítima defensa. Sé que costa de creure, donada la situació d’aparent indefensió de la víctima, però li ben asseguro que, per uns moments, vaig témer per la meva pròpia vida. Ni el cotxe ni la foscor de la nit m’emparaven. Res no em protegia de la seva agressió, del dolor immens d’un cop sobtat i colpidor. Sens cap mena de dubte, si ell no hagués mort, probablement hagueren trobat el meu cos aixafat contra un mur, envoltat de ferralla. No exagero gens ni mica. Allò em va salvar.

Sap? No tenia gaires opcions. Prémer l’accelerador a fons mentre creuaven el pas de vianants per acabar ràpidament amb aquella tortura, o bé morir en aquell mateix instant, dins d’un cotxe aturat en una cruïlla fosca, a mitjanit, sota un semàfor vermell com la sang que em bullia per dins.

Tot va ser fruit d’una maleïda casualitat. Ell no havia de ser-hi, allà, palplantat a la vorera. Ell era lluny d’aquí, fora de la ciutat, en viatge de negocis, a una convenció de telefonia mòbil a Oslo. Tot el dia que el trucava, però sempre em donava el mateix missatge una i altra vegada. “El telèfon es troba apagat o fora de cobertura”. Ho entén? A Oslo.

La nena es trobava malament, no parava de tossir i li havia pujat la febre. Vaig agafar el cotxe per anar a la farmàcia de guàrdia a comprar un antitèrmic mentre la deixava a casa amb la meva mare. Havia hagut de sortir abans de la feina, enmig d’una reunió amb un dels nostres clients principals. Al meu cap no li havia fet gens ni mica de gràcia. La mare, a casa, feia més nosa que servei, però la necessitava per poder anar a buscar els medicaments que ens havia receptat el metge d’urgències. Jo estava molt nerviosa, després de tot un dia amunt i avall, però finalment començava a controlar la situació.

No pot imaginar-se com em vaig sentir quan el vaig trobar sobtadament allà, il·luminat pels focus del vehicle, sense veure’m, del bracet d’aquella dona, amb la mirada perduda. Per uns moments, vaig deixar de respirar. El cor em premia les costelles i un vòmit de bilis m’ascendia per l’esòfag, incontrolat. Sentia que em quedava sense aire, ofegada entre quatre parets de llauna i vidre. Volia morir. Però de sobte, el cos va actuar per mi, en defensa pròpia. I el meu peu va prémer l’accelerador.

Ell ni tan sols va veure el cotxe que se li venia al damunt, ni va sentir l’olor dels pneumàtics cremats damunt l’asfalt en arrencar una carrera de pocs metres a tota velocitat envers ells dos. Li estalviaré els detalls del darrer instant, quan finalment va girar-se cap a la llum que estava a punt d’endur-se’l a un altre barri, lluny d’aquell eixam de carrers pudents d’extraradi, on les putes barates venen el seu cos sota els fanals groguencs i els llits dels bordells fan ferum de pixats i cervesa.

Tot va acabar en un breu instant, li ben asseguro que no va patir. L’impacte fou prou fort per no deixar-lo agonitzant. Allò era una mort segura. La sang i els bocins de budell al parabrisa n’eren una evidència; és per això que no em vaig aturar per assegurar-me que havia fet bé la meva feina. Una cosa és defensar-se i una altra, molt diferent, delectar-se en el dolor aliè. A més, jo a aquella dona no la coneixia de res. No em vaig imaginar que potser ella no hagués mort en l’accident. De fet, m’interessava ben poc la seva dissort. Era el meu marit qui m’havia agredit, clavant-me un punyal enverinat a l’estómac.

Perquè sap, senyor Jutge? No sé perquè la gent parla del cor, quan pateix mal d’amors. A mi sempre m’ha fet mal a l’estómac…