Crisi? Quina crisi?

Hem superat la crisi dels 40 amb un gran èxit de participació! Us volem donar les gràcies a tots els que heu participat en aquesta segona convocatòria, enviant-nos els vostres textos i fotografies perquè nosaltres juguem a composar entrades per parelles. Heu estat tants i la vostra creativitat tan àmplia, que ha esdevingut tot un repte per a nosaltres haver de triar entre tot el que ens heu enviat per a crear les noves propostes combinades.

A paragrafies, hi ha temps per tot. Temps per escriure, per llegir, per fotografiar, per observar, per comentar, per criticar, per esperar i per descobrir. Temps, en definitiva, per créixer i fer del nostre dia a dia un lloc que valgui la pena ser visitat. I ara és el moment per escoltar i per gaudir de les vostres paraules i de les vostres mirades.

Gràcies Angels, Dani, Gemma, Joan, LolaMarcos, María, Marta, Mireia, Quim, Soco. Us agraïm a tots la vostra participació i el vostre esforç per fer de paragrafies un gran diàleg col·lectiu!

Ens tornem a veure a la propera convocatòria!

.paragrafies

Anuncis

SOmnàmbul

Fotografia: Gemma

Va sonar el timbre i va començar al pati el partit de futbol.
Les classes, els profes, el primer amor i el viatge de fi de curs a Mallorca.
Va sonar el timbre i començàvem l’Institut.
Més classes, més profes, els primers petons, tancades d’estudiants, les drogues.
Va sonar la sirena i s’acabava el nostre torn.
Cap a casa després d’un dia de feina.
Una feina, un cap, uns companys.
Una altra feina, un altre cap, uns altres companys.
Sona una cançó i han passat quaranta anys.
Els cabells del color de la plata antiga.
Les mans amb records de les feines fetes.
Al cap un munt d’experiències que fan el motllo de la nostra forma.
Només ha passat mig minut, només ha passat mitja vida.

Text: Quim


Dona d’aigua

Fotografia: Marcos

Sóc el que sóc, i endevino
que ja no sóc el que vaig ser.

Em creia indret segur.
Ara, crec, sóc d’aigua tèrbola
I baixo en cascada salvatge
Pel costat on no hi ha llum.

Quan em perdo segueixo
colors, oblits, olors i llums,
Vaig buscant, sempre buscant-te
caminant impacient per un camí obscur.

Perduda però sense perdre
El què encara ara em commou;
Una mirada teva,
Pensar en el que deixo enrere
Perduda sense haver-ho perdut tot.

Sóc dona d’aigua entre bromes
Entre tot pot ser i res ja és,
Entre aquesta meva eterna espera
I el no-res, que té aquest pes.

Sóc dona d’aigua.
Qui ha dit que no existeix l’infern?

Text: Mireia


El temps

Fotografia: Soco

Com una piconadora, la clepsidra
lamina el teu temps i l’empeny
a les escletxes del teu nínxol
envaint l’espai venerat del no res
on generós t’abandonaràs en cendra
i amb tu, inerts, tots els desdenys.
Presents, com dins d’un riu els còdols,
es fondran; no els duràs més a collibè.
I no t’emportaràs del fetge cap pedra
ni res dels amics i companys
llevat del llur afecte i dol.

Text: Joan


Soledad

Fotografia: Àngels

La mujer abrió la ventana. El olor del mar entró en la habitación y la brisa movió su cabello entrecano. Estaba en camisón, descalza. Al fondo, la cama deshecha. Las sábanas arrugadas. La almohada todavía con la marca de su cabeza. – Otra mala noche. ¿Y cuántas van?… –

Se acodó en el alféizar mirando hacia fuera. Hacia el mar, que a esas horas de la mañana estaba tranquilo, con el reflejo del sol flotando en su superficie. Un barco de vela a lo lejos y la playa totalmente vacía.

Ella recordó otros tiempos más felices. Los veranos pasados allí con sus padres y su hermana. Cómo jugaban a hacer castillos de arena. Cómo iban entrando y saliendo del mar con su cubito rojo para sacar agua y mojar la arena para que se mantuviera en pie el castillo. Cómo luego, cuando pasaba la hora y media de la digestión del desayuno, la tata les dejaba bañarse, siempre eso sí, sin alejarse de la orilla.

Recordó también los tiempos en que ella era ya la madre. Cuando venían en verano a pasar los tres meses de vacaciones lejos del humo de la gran ciudad. Ella se quedaba con los niños en la casona y su marido subía y bajaba (él no podía dejar tanto tiempo el despacho solo). ¡Qué tiempos más felices! Cómo los añoraba… Los chiquillos haciendo, igual que ella en otro tiempo, castillos en la arena y bañándose en el mismo mar. Ella haciendo alguna labor de punto y vigilando constantemente que no se adentraran en el agua.

Ahora viene sola. Su marido, después de todo, lo que no podía dejar solo no era precisamente el despacho sino a su secretaria, con la que ha acabado formando una nueva familia. Sus hijos han establecido su residencia en otro país y, aunque el pueblo costero les trae muy buenos recuerdos, no se desplazan hasta aquí porque les cae lejos. Ella los ve muy de tarde en tarde. Cuando se decide a viajar hasta la población en la que viven, solamente para darse cuenta a los pocos días de estar allí, de que ya no tienen mucho en común y que ella ya no tiene papel en sus vidas. Al fin y al cabo es lo que hemos hecho todos y le parece lógico.

La mujer deja la ventana y atravesando la habitación sale al pasillo. Baja la escalera y abre la puerta de la calle. La luz del sol la ciega por un momento. Atraviesa el pequeño jardincillo y sale a la playa. Desde allí se vuelve a mirar hacia la casa. Cuántos recuerdos deja atrás. Toda una vida….

Llega a la orilla, el mar le moja los pies, las olas cosquillean por sus piernas, huele el salitre. Nota en su cara el calor del sol. Se va internando, cada vez más lejos, cada vez más profundamente. Ha tenido la precaución de ponerse sobre el camisón una chaqueta y meter en los bolsillos un par de grandes piedras procedentes de la ornamentación del jardín. No quiere alargarlo más. Quiere que todo sea rápido…

Text: Lola


Alba

Fotografia: Marcos

Les ombres fan de musses
I ens fan creure en tot el que no tenim.
Deixa de tocar, adona’t que res ens pertany.

Neix la claror i trenca la màgia.
Demà res no serà com avui.
Demà, avui, ja res és com abans.

La maledicció s’ha complert.

Text: Mireia


Temps en moviment

Fotografia: Gemma

Temps passat, bagul de la memòria a pany i forrellat,
ple a vessar d’imatges viscudes recloses i segures,
secrets per no dir, desitjos ocults,
idees, pensaments, instants…

Temps viscut, anhels incomplerts,
ambicions i passions, horitzons oberts,
sentiments ofegats per la por,
amor, amistad i desig, mil caricies rebudes,
moments aturats en el temps…

Temps que fuig com sorra de platja,
tots anem perdent anhels i volers,
perfum incontrolat de somnis esvaïts
com l’aigua s’esmuny de les mans,
sols resten miratges…

Temps per viure, temps per donar sentit
a allò que creiem, allò que estimem,
temps per gaudir, per somriure…

Temps, el més gran tresor…

Text: Marta


Tiempo

Fotografia: María

Arena o gigantes rocas enanas,
paredes suaves brillantes o cárcel claustrofóbica,
camino infinito o acantilado laberíntico,
va paso a paso el reloj de arena.

Gota de agua o torrente en cascada,
ola salada o charco pútrido estancado,
brisa suave o tormenta desatada,
ésta es la paradoja del tiempo.

Gusano inconsciente o milagro de la vida,
trasiego de gente o lápida fría,
pasos titubeantes o calma definitiva,
éste es el eterno correr del tiempo.

Semilla diminuta o flor marrón podrida,
larva sedosa o mariposa de colores ansiosa,
huevo diminuto o ave tocando el cielo,
todo surge y muere en el tiempo.

Niño en el bautizo o muerto en el entierro,
mejillas cálidas o tacto frío como la nieve,
amor naciente u odio incipiente,
todo se sucede en el tiempo.

Montaña escarpada o colina suave,
hierba mojada o paja seca quebradiza,
otoño, verano, primavera, invierno,
va cruzando a través del tiempo.

Ruta desconocida o camino recorrido,
miedo a lo nuevo o tedio por lo conocido,
interés vivo o monotonía adquirida,
todo se alcanza con el tiempo.

Rueda cuadrada o avanzada tecnología,
piel rústica o sofisticado vestido,
cueva fría o palacio en la cima,
todo es superado por el tiempo.

Nace, muere, pasa y gana,
se empequeñece y se olvida,
llora, sufre y se consume,
también él, el tiempo.

Text: María


El duel

Fotografia: Quim

L’home seu sol a la barra del bar. Demana foc al cambrer, que assenteix amb el cap mentre li atansa un encenedor groc canari. Encén la cigarreta d’una profunda pipada. Mira el rellotge.

– No vindrà – Pensa.

Es pren el cafè d’un sol glop. Es crema la llengua.

De sobte li ve el pensament que potser no va prou ben vestit per l’ocasió. No per poc elegant, sinó perquè aquell vestit de pana marró no defensi prou bé el que ha de defensar. Decideix, però, que tant li és, de fet se li’n refot.

Demana un altre cafè al cambrer. Agafa el diari esportiu que algú ha deixat al seu costat. En llegeix els titulars. Mira el rellotge.

– No vindrà -Torna a pensar mentre mira per onzena vegada la porta d’entrada del bar.

Finalment la porta s’obre i entra ell. Va vestit de negre. Seu davant de l’home del vestit marró i demana un cafè. Semblen idèntics però ja al primer cop d’ull es veu que hi ha diferències, que no són ben bé iguals.

– Quan abans comencem millor- Diuen els dos alhora. I si no fos perquè la situació és prou seriosa, els dos, alhora, haurien somrigut.

Però enlloc d’això, s’aixequen, agafa cadascú la seva tassa de cafè i s’encaminen cap a la única taula buida del bar.

Seuen un davant de l’altre. Es miren en silenci. Ja no es poden fer enrere. Una antiga i inconfessable insatisfacció els ha portat fins aquell punt i ara el retorn no és possible . El duel és inevitable. Al cap d’una estona l’home que ha entrat al bar diu:

– Està bé, començo jo si vols.

– Endavant – respon l’home del vestit marró. Llegeix la resta d’aquesta entrada »


records…

Fotografia: Maria

només resten records del naufragi
d’un somni a cau d’orella,
els recullls un per un com restes d’un tresor,
són bocins de mal pair, bocins del no res…

observa’t a la penombra de la lluna, a l’espill del mar,
allà veuràs qui ets, veuràs què no ets,
pols d’una nit, seny dominat pel sentiment…

però curiosament, quan més comprens i sents
la imperfecció del moment,
més t’hi capfiques per fer-lo
més absurdament perfecte…

Text: Marta